El baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del mes de setembre de 2004 ha sembrat l’alarma en situar la immigració com el primer problema. Els més de 4.000 entrevistats situen aquest tema com la principal preocupació actual. Com a contraargument, s’assenyala que, quan es pregunta quin problema els afecta personalment, la seva importància retrocedeix, fet que rebaixa la gravetat del diagnòstic. Si un 30,4% ho veu com el primer problema de la societat, només un 13,7% ho considera com el principal problema personal. Però si aquesta lògica ha de portar a minimitzar el resultat, també s’hauria d’aplicar, i en major mesura, al segon problema, la política i la situació política (20,6% i 8%, respectivament); el tercer, l’atur (20,1% i 11,7%), o el cinquè, la desigualtat (16,1% i 7,9%). El normal és apreciar els dos indicadors, no només un, i això condueix a la conclusió evident que la societat espanyola percep que la immigració és un problema per a gairebé una tercera part de la població, i que un 14% ho viu en carn pròpia.
En el cas de Catalunya, el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) situa la immigració en una evolució ininterrompuda a l’alça, en quart lloc, després de la política, l’accés a l’habitatge i la relació Catalunya-Espanya. En definitiva, la immigració forma part del marc de referència de les preocupacions de la gent, sense arribar al grau de conflicte que hi ha en altres països d’Europa.
LA IMMIGRACIÓ
La immigració s’ha convertit en un problema polític a la Unió Europea, als Estats Units i també al Canadà. A l’altre hemisferi, Nova Zelanda, sobretot, i Austràlia mantenen rígids controls d’accés selectiu al país. El cas del Canadà és simptomàtic perquè constitueix el que podríem anomenar un “país buit”, en el sentit que té una població escassa en relació amb la seva dimensió territorial. Tot i això, Trudeau, primer ministre liberal i fill del mític dirigent d’aquest partit, ha modificat la legislació del seu pare en aquest àmbit. El que va ser un emblema dels Trudeau, el país més generós en la recepció d’immigrants, ha deixat de ser-ho.
Alemanya ha establert unes mesures insòlites de control de les seves fronteres, que qüestionen la naturalesa de la Unió Europea, basada en la llibertat de desplaçament. Ho ha fet un govern format per socialdemòcrates, verds i liberals, per tant, allunyat dels partits de dreta o de la dreta alternativa. Ha actuat així perquè el 50% de la població considera que és el principal problema del país, i un 77% afirma que s’ha de ser més restrictiu.
La conseqüència d’aquesta primera consideració és que, en termes objectius, la immigració és un problema en la major part d’Occident, fins i tot en aquells casos en què numèricament no es pot parlar de desbordament. Una excepció singular a aquest estat de coses és Espanya. Sense entrar ara a considerar les causes d’aquesta diferència, hem de pressuposar que, més d’hora que tard, també es convertirà en un problema polític de primer ordre, per la dimensió que ha assolit el fenomen i pel flux molt elevat d’entrades. A més, en el nostre cas, per raons objectives de pes, relacionades amb aquesta dimensió i intensitat i el seu impacte econòmic i social, també cultural i lingüístic, sobretot en comunitats com Catalunya, que combina una immigració elevada amb l’existència de llengua pròpia a més de l’espanyol.
L’ENFOCAMENT POLÍTIC
Un altre aspecte del problema i del conflicte migratori és l’enfocament polític, que en la majoria de casos —i això és evident en el cas espanyol i català— es nega a tractar-lo d’acord amb la seva realitat, de manera que uns opten per polititzar i exagerar els aspectes positius, mentre que altres actuen en sentit oposat. El resultat és la polarització també en aquest tema, a la qual s’hi suma la manca d’una veritable política migratòria.
A més, el relat sobre la immigració mai no va sol ideològicament, sinó que forma part d’altres discursos més amplis. En el cas dels partidaris acèrrims i d’aquells que consideren que no comporta cap perill, va de la mà de polítiques que menyspreen la natalitat i la família clàssica i natural, que no consideren un problema important la baixa taxa de naixements, i que veuen amb recels les crides a polítiques que fomentin el nombre de fills. Totes aquestes qüestions, avui dia, s’alineen amb conglomerats ideològics més amplis, relacionats amb la defensa acèrrima del feminisme de gènere i de l’avortament, el seu tòtem ideològic, i amb el projecte de construcció d’identitats polítiques a partir de la preferència o opció sexual. També tenen relació, en major o menor mesura, amb el conglomerat ideològic woke. Per la seva banda, l’oposició a la immigració s’alinea amb posicions de dretes en l’àmbit econòmic, però, atenció, en realitat menys liberals que les que assumeix l’esquerra, com veurem en l’anàlisi econòmica dels efectes de la immigració. Es tendeix a relacionar la immigració amb la seguretat ciutadana i la droga, sense matisos, que n’hi ha i són importants.
Hem d’abordar la immigració partint de l’evidència que es tracta d’un fenomen amb facetes diverses i que totes han de ser considerades de la manera més ponderada i objectiva possible. La immigració és conflictiva perquè, quan la seva dimensió es fa notòria, es porta una contradicció de difícil resolució.
Es tracta del conflicte potencial entre el principi de solidaritat i el bé comú; la contradicció que es produeix entre el dret a emigrar per aconseguir una vida millor i el dret de la societat receptora a no veure danyada la seva cohesió social, cultural ni lingüística, ni el benestar derivat de l’estat del benestar, ni la seva capacitat econòmica a curt i llarg termini, i molt menys la seguretat ciutadana.
La solidaritat implica un reconeixement de la interdependència entre els éssers humans i exigeix un compromís actiu amb el benestar dels altres. Aquest principi crida a compartir recursos i responsabilitats, promovent el bé comú i lluitant contra les injustícies socials. La solidaritat no és només un sentiment de compassió, sinó una determinació ferma i perseverant de treballar pel bé de tots, especialment dels més vulnerables.
El bé comú consisteix en les condicions socials que permeten a les persones, tant individualment com col·lectivament, assolir la seva plenitud humana. Aquest concepte engloba tots els aspectes que afavoreixen el desenvolupament integral de cada persona i de la societat en el seu conjunt, incloent-hi la justícia, la pau i la dignitat humana. El bé comú és un objectiu cap al qual han d’orientar-se totes les polítiques i accions socials, prioritzant el benestar col·lectiu sobre els interessos individuals.
La resposta a aquest conflicte, quan es produeix, determina la necessitat d’equilibrar la solidaritat amb la protecció del bé comú. Això podria requerir polítiques d’integració que assegurin que l’arribada d’immigrants no comprometi la cohesió social ni l’accés als recursos necessaris per al benestar de tothom. Es tracta de solucions que harmonitzin ambdós principis, assegurant la inclusió sense sacrificar l’estabilitat social i econòmica. Però això no es fa en absolut. I aquesta ha de ser la guia de la resposta a concretar en una política pública.
El conflicte s’agreuja en la mesura que la immigració massiva i intensa és fruit de decisions de la societat receptora i del seu govern: la baixa natalitat, una demanda de mà d’obra de baix salari per alimentar sectors de reduïda productivitat. Al mateix temps, existeixen mancances aclaparadores, no només en els serveis i prestacions d’acollida, sinó també en prestacions bàsiques per a la pròpia població autòctona: manca d’habitatge, col·lapse (o gairebé) sanitari, un sistema escolar públic molt deficient, així com en l’àmbit de l’administració de justícia i serveis socials. Espanya i Catalunya són models que acumulen aquestes circumstàncies i preparen el conflicte.
Una pregunta necessària és aquesta: ha de tenir límits la immigració? I en cas afirmatiu, quins són els criteris per establir-los?
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
