La voluntat d’Illa de jugar a fer el discurs de Pujol, i presentar actituds semblants en aspectes superficials, és evident. És un pas més en l’estratègia del PSC de presentar-se com a “pal de paller” com l’antiga Convergència. Un partit centrat guardià de l’ordre i la cohesió. Sánchez li dona el vot radical i Illa vol ampliar-lo cap a territoris de la centralitat propis de Pujol. No es tracta d’un fet accidental.
De bon començament de la campanya Salvador Illa ha marcat aquesta línia. Ho va fer en l’important discurs d’obertura de la seva acció en un acte multitudinari i ho va repetir en dos escenaris clau: en la seva trobada amb l’UGT i en el seu discurs, sobretot adreçat al món empresarial, al Círculo Ecuestre. Illa ha reconegut al president Pujol com el líder de la primera transformació catalana i ell es presenta com el que liderarà la tercera transformació, entremig situa la poc creïble impulsada per Maragall i Montilla, perquè no es digui que s’oblida dels seus.
Es produeix així la paradoxa que, mentre JxCat encara està reflexionant sobre si Pujol li treu o li dona vots, el PSC encapçala el primer lloc en tots els rànquings electorals, es llança sense manies de la mà d’Illa a aconseguir el seu llegat. El candidat del PSC subratlla que Pujol va tenir un paper extraordinari en el procés de transformació de Catalunya i ell, al fil del discurs, es declara dipositari del seu llegat. També en termes diferents canta a la unitat presentant-se com una persona dirigida a unir i servir, uns termes que en altres paraules eren propis de Pujol, amb les paraules “d’un sol poble”.
En realitat, la gran paradoxa és que en el gran llegat de Pujol a hores d’ara no té hereu polític, i Illa amb un moviment agosarat, però segurament molt rendible, es presenta com a dipositari de tot aquest període òptim per a Catalunya. Segurament en els entorns de simpatitzants del PSC que van militar aferrissadament contra Pujol en la seva època de govern, se’ls hi deuen haver remogut les tripes davant el fet que el candidat socialista i home de confiança de Sánchez no té cap problema per rescatar en públic una persona que molts dels seus ja havien condemnat sense judici.
La qüestió és si tot aquest esforç serà creïble. Perquè quasi simultàniament al discurs pro-Pujol, l’exministre desconegut d’Universitats, Manuel Castells, escrivia a La Vanguardia el 5 d’abril una declaració d’amor a Illa: “Por qué voto a Salvador Illa” i la raó fonamental és perquè és l’home que pot “construir la coalició entre socialistes, comuns i republicans d’esquerra”, que, atenció, assenyala no ho sap per què, que té poc a veure amb l’anterior tripartit, malgrat que els components serien exactament els mateixos i la presidència també seria del PSC com en el passat.
Aquest suport d’un home que en el seu moment va ser impulsat per Colau a la política espanyola, no ajuda a oblidar que Illa i el PSC són el fonament necessari de Sánchez i del seu radicalisme polític. Mentre aquí Illa es presenta com a defensor de la unitat, al Congrés el PSC no té res a dir quan Sánchez aixeca la bandera insòlita de construir “murs” que separin els que estan amb el govern i els que estan contra ell.
El PSC fa 5 anys que governa com a part indissociable de Sánchez i té, per tant, responsabilitats en aquesta forma de governar que no ha abordat cap dels problemes profunds de Catalunya, ni en finançament ni en infraestructures ni en cap de les qüestions clau.
Però, és evident, que la política avui en dia es mou per terrenys molt superficials i de memòria fràgil. I, per tant, pot ser que aquesta vinculació entre Sánchez i el PSC, que quedarà reflectida amb les nombroses visites del president del govern a Catalunya al llarg de la campanya electoral, sigui menystinguda pel votant.
En tot cas, el pujolisme d’Illa té un límit clar. Almenys, ha tingut l’honestedat d’afirmar que no pensava abaixar els impostos a Catalunya si governa. I recordem que Espanya encapçala el rànquing europeu d’increments fiscals d’ençà que governa Sánchez i que Catalunya ocupa la primera posició en aquesta mateixa matèria dins d’Espanya.
Loading ...
