El Govern de la Generalitat ha anunciat per aquest pròxim divendres 31 una conferència matinal del president, que té un títol i una intenció ben explícits: “Un model econòmic de prosperitat compartida“. No és poca cosa, perquè pretén explicar-nos que existeix un model que no només és ambiciós, sinó que a més generarà prosperitat per situar Catalunya novament per davant de Madrid en termes de PIB.
El nostre país ocupava aquest primer lloc en una llarga sèrie històrica fins que, el 2017, va perdre aquesta prerrogativa, sent superat per l’economia de la regió de la capital d’Espanya. Cal assenyalar, d’entrada, que si aquesta és la mesura de la prosperitat, el plantejament ja està molt equivocat. La Xina, per exemple, és el segon país del món en dimensió de PIB, però està molt lluny de ser un país pròsper com ho són França o fins i tot Itàlia. El motiu és que el que determina aquesta qualificació és el PIB per persona.
Si un país augmenta el seu PIB, però ho fa principalment a causa del creixement de la seva població, com succeeix a Espanya, pot passar que els ingressos per persona, que depenen del PIB per càpita, no creixin al mateix ritme. És fàcil d’entendre: si el pastís creix, però també augmenta el nombre de comensals, la porció que correspon a cadascú pot quedar gairebé igual o fins i tot disminuir en comparació amb la situació prèvia.
Per tant, ja tenim el primer dubte sobre el plantejament del president de la Generalitat. Fins i tot en el cas improbable que Catalunya recuperi el primer lloc en PIB total respecte al conjunt d’Espanya, això no seria sinònim de prosperitat, molt menys de prosperitat compartida. Però, és clar, com que l’anunci és bàsicament d’ordre propagandístic, si ens referim al PIB per persona, ni tan sols podríem parlar d’assolir la primera posició. Actualment, a més de Madrid, també ens superen en aquest indicador el País Basc i Navarra, i, és clar, passar de quarts a primers per molta propaganda que es faci no cola.
Primera acotació: per la via d’aspirar a ser una altra vegada primers no assolirem la prosperitat. N’hi ha prou amb continuar rebent immigrants com fins ara de manera massiva i veure si així s’aconsegueix. Però això no ens farà viure millor, més pròsperament.
El discurs del president presenta el seu model de prosperitat compartida com una oposició al model de prosperitat excloent i insolidari que, segons diu, propugna la dreta. Això, aplicat a Catalunya, obre un ventall d’interpretacions: es refereix a Junts, el model econòmic del qual desconeixem? Al PP català, que continua sent una nota al marge en la nostra política? Aquest tipus d’afirmacions generen antagonisme innecessari, fins i tot on no existeix, continuant així els dictats del seu cap, el secretari general del PSOE Pedro Sánchez.
Parlar de prosperitat compartida, quan ni tan sols hi ha capacitat per aprovar el pressupost del 2025, sembla poc seriós. És pura propaganda, generadora de descrèdit. No n’hi ha prou amb una imatge seriosa i adusta per ser creïble; el que compta és la coherència del que es planteja i els fets. En ambdós casos, el dèficit d’Illa és preocupant per al benestar i bon funcionament de Catalunya.
De fet, la primera gran mesura econòmica adoptada ha estat endeutar-se amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per un import superior a 8.000 milions d’euros, pràcticament la mateixa xifra en què va incórrer Aragonès. El pitjor de tot és que la major part d’aquests diners es destinarà a finançar el deute de la Generalitat. La Generalitat s’endeuta per pagar deute: el pitjor cercle viciós en què poden incórrer les finances públiques.
A més, no es pot abordar aquesta qüestió sense respondre clarament al problema crucial que afronta Catalunya, compartit en certa manera per Espanya: la seva baixa productivitat. Sense productivitat, la prosperitat és impossible. Els ingressos, i per tant el PIB per càpita, depenen de manera decisiva d’aquest factor.
La productivitat té com a component clau la Productivitat Total dels Factors (PTF). Segons la Fundació BBVA-IVIE, la PTF espanyola va ser negativa (-0,34) entre 1995 i 2022. En el cas català, va ser encara pitjor, amb -0,44. En termes simples, la productivitat total va disminuir respecte al 1995. Encara que el treball i el capital físic van aportar increments al Valor Afegit Brut, la PTF els va rebaixar, cosa que va donar com a resultat un augment anualitzat d’aquesta magnitud d’únicament un 1,77%.
En lloc d’emprar termes políticament correctes com “reindustrialització”, “enfortiment de la investigació” o “accés digne a l’habitatge”, seria més útil que el president expliqués concretament com el seu model pretén solucionar l’estrangulament de la nostra productivitat.
Un estudi més recent de la Fundació BBVA-IVIE, que abasta fins al 2023, indica que Catalunya ha continuat la seva evolució negativa en productivitat. Donat el seu pes en el conjunt espanyol, això ha restat potencial al creixement econòmic espanyol. A l’altre extrem, regions com Múrcia, Galícia, Cantàbria, el País Basc i Navarra mostren una contribució positiva, també Madrid, encara que en grau més baix. En aquestes condicions, quina credibilitat té el sorpasso?
És benvingut que el Govern pretengui millorar el país, perquè és la seva obligació. No obstant això, han de ser criticats els intents d’abordar aquesta necessitat amb propaganda en lloc de plantejaments raonables. Que ens expliqui Illa la seva política per millorar la productivitat i especialment la PTF i tot resultarà més creïble.
Finalment, si es vol utilitzar un concepte com el de “prosperitat compartida“, seria intel·lectualment honest assenyalar-ne l’origen:
El concepte de “prosperitat compartida” ha estat promogut principalment pel Banc Mundial des del 2013. Aquest enfocament combina creixement econòmic i equitat, centrant-se a millorar els ingressos del 40% més pobre de la població. El Banc Mundial va introduir un indicador específic per mesurar aquest objectiu. Encara que la idea que el creixement ha de beneficiar tota la societat no és nova, la formalització i mesura de la “prosperitat compartida” ha estat una iniciativa clau d’aquesta institució.
Si la Generalitat vol utilitzar aquest concepte, hauria d’aplicar-lo de manera pública i transparent, mesurant any rere any com milloren els ingressos del 40% més pobre de la població catalana.
Loading ...
