La política espanyola té característiques profundament perverses, conseqüència de la partitocràcia i de la idolatria dels partits cap a ells mateixos. Un dels resultats més nocius és la tendència a recompensar aquells que, malgrat haver tingut una gestió desastrosa, resulten útils per al poder.
Dos casos recents il·lustren clarament aquest fenomen:
El primer és el de Salvador Illa, actual president de la Generalitat de Catalunya, qui va ser ministre de Sanitat durant la crisi de la COVID-19 l’any 2020. La seva gestió, a la llum dels resultats i del desenvolupament dels fets, va ser catastròfica. Segons dades del prestigiós Our World in Data, el nombre de morts a Espanya va ser superior al d’Itàlia, tot i que aquest últim país va ser el primer epicentre europeu de la pandèmia i Espanya va tenir una mica de temps per reaccionar. Tanmateix, el govern d’Illa va fallar a l’hora d’adoptar mesures primerenques, mostrant una visió limitada i una falta de coordinació alarmant. Mentre algunes comunitats autònomes tenien les UCI saturades, altres comptaven amb places buides. França, per exemple, va mobilitzar trens medicalitzats per traslladar malalts de regions col·lapsades a altres amb capacitat, però a Espanya no es van implementar accions similars.
El balanç de la gestió espanyola de la pandèmia mai no es va realitzar de manera adequada. No hi va haver ni un Llibre Blanc ni una comissió independent que avalués els encerts i errors. L’oposició, encapçalada pel Partit Popular, tampoc va mostrar interès a aprofundir en la qüestió, la qual cosa va portar a un pacte tàcit de “aquí pau i després glòria”. El resultat va ser que Salvador Illa, malgrat la seva mala gestió, va ser promogut com el candidat estrella de Pedro Sánchez a Catalunya i ara ocupa la presidència de la Generalitat.
Un altre cas similar és el de Teresa Ribera, actual vicepresidenta del Govern i futura vicepresidenta de la Comissió Europea. Ribera, a càrrec de competències clau relacionades amb la recent catàstrofe de València, ha evitat assumir responsabilitats sota l’empara del partidisme. El seu nomenament a la Comissió Europea, impulsat pel fet que Espanya és un dels pocs països de la UE que encara compta amb un govern socialista, demostra com la política de premiar la lleialtat al partit està per sobre de la rendició de comptes.
En el cas de la tragèdia valenciana, el president regional, Carlos Mazón, té una responsabilitat evident per la demora a emetre les alertes i prendre mesures preventives. Tanmateix, també hi ha una part de la responsabilitat que recau sobre el ministeri de Ribera, especialment pel que fa a la recepció i gestió d’alertes hidrogràfiques. La manca de coordinació entre les diverses administracions i la carència d’infraestructures per canalitzar i drenar l’aigua van contribuir de manera decisiva a la magnitud del desastre.
Des de fa sis anys, Ribera dirigeix un ministeri que hauria d’haver impulsat obres clau com el nou curs de Pozalet o la conducció tancada d’Aldaia, entre d’altres. Aquestes obres, planificades des de fa temps, podrien haver mitigat significativament els efectes de les pluges torrencials que van provocar el desastre. Tanmateix, segons documentació oficial, el ministeri no les va licitar per “manca de recursos pressupostaris”. Paradoxalment, aquell mateix any el ministeri va gastar més diners en publicitat que el que costaria executar aquestes obres essencials.
En el recent debat al Congrés dels Diputats, Ribera va intentar culpar l’expresident Mariano Rajoy de no haver realitzat aquestes obres durant el seu mandat, obviant que ella mateixa ha tingut més temps per dur-les a terme i que fins i tot havia treballat en l’àrea de responsabilitat relacionada durant el govern de Rodríguez Zapatero. Ribera coneixia perfectament la magnitud del problema, però no va fer res per solucionar-lo, i la manca d’acció va contribuir de manera crucial a la tragèdia.
Així és com, en la política espanyola, la manca de rendició de comptes i la lleialtat partidista continuen assegurant ascensos i poder a aquells que, en circumstàncies normals, haurien de respondre per la seva ineficàcia.
Clar, i això és un apunt final, que res de tot això seria possible si existís una societat civil responsable i activa que intervingués de manera organitzada en la vida pública.
SI ESTÀS INTERESSAT A PARTICIPAR EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA, INSCRIU-TE AQUÍ
Loading ...
