Cada octubre, el Parlament de Catalunya obre curs com si fos una escola cansada: amb els pupitres plens de vells manuals, un cert murmuri de rutina i la sensació que res d’essencial no canviarà. Enguany, el president Illa va parlar cent minuts —un nombre rodó, confortable, gairebé de marató burocràtica— per exposar la seva visió del país. El resultat, però, fou una sessió on el país va quedar petit dins del discurs, com si Catalunya fos una oficina a la qual només cal administrar la llum i l’aigua.
Illa, que es veu a si mateix com un home seriós, va voler transmetre rigor i serenitat. L’efecte, tanmateix, fou el d’una gravetat sense pes. En un país acostumat als discursos inflamats i als somnis d’independència, la seva veu plana i metòdica semblava una promesa de normalitat. Però el problema és que la normalitat, sense projecte, es converteix en un exercici d’inèrcia. I a Catalunya, la inèrcia ja fa massa anys que governa.
Una cascada de milions, plans i compromisos que, en absència d’un relat coherent, s’evaporaven com fum
El president Illa va desplegar en el Parlament un repertori d’iniciatives i xifres com si recités el número premiat de la loteria de Nadal. Una cascada de milions, plans i compromisos que, en absència d’un relat coherent, s’evaporaven com fum. Jordi Pujol ja havia practicat, amb més nervi i sentit de país, aquella estratègia de la multiplicitat: “fer coses”. Però allò responia a una visió. Avui, “fer coses” sembla l’únic objectiu.
L’Illa de la gestió —de la “Catalunya en marxa”— no va dir cap paraula nova sobre els grans problemes estructurals.
El català, per exemple, viu una de les situacions més fràgils del darrer mig segle. El declivi de la llengua és visible en la vida quotidiana, en les empreses, als mitjans i fins i tot en les institucions que haurien de protegir-la. Però el debat polític s’ha refugiat en acudits i gestos simbòlics: cartells bilingües, polèmiques sobre l’ús a les escoles, i poca cosa més. La llengua —com tantes altres coses— ha deixat de ser una qüestió d’Estat.
El segon silenci clamorós fou sobre la política energètica. Catalunya, dependent de les nuclears i incapaç d’oferir una alternativa realista, viu en una mena de desconnexió fingida. A Madrid o Brussel·les, l’energia és tema d’estratègia; aquí, és una nota a peu de pàgina. El debat sobre el futur productiu, la transició verda o la reindustrialització sona lluny, com si no anés amb nosaltres.
El tercer gran fracàs —i potser el més greu— és el del sistema educatiu. Fa un segle, Catalunya volia ser el motor pedagògic de la península; avui, malgrat l’autogovern i els recursos, s’ha convertit en la cua d’Espanya. Illa, en lloc d’afrontar el problema amb coratge, es va limitar a invocar xifres de millora i promeses de plans. Però l’escola catalana ja no és un propòsit d’excel·lència, sinó un reflex de la decadència social.
L’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat de Catalunya, que es diu aviat, és l’última víctima.
Quan va aparèixer el tema de la inseguretat, el president va respondre amb estadístiques optimistes i promeses d’efectius. Però la realitat, tossuda, és que ciutats senceres viuen sota un sentiment d’impotència. Hi ha barris que semblen territori perdut, “comanxes” urbans on els Mossos fan ràtzies simbòliques abans de tornar a la caserna. Una imatge que recorda, amb ironia trista, la guerra del Vietnam: el poder envia tropes, fa veure que guanya i se’n torna. L’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat de Catalunya, que es diu aviat, és l’última víctima. El fracàs del Departament d’Interior és molt perillós per a tots nosaltres.
L’emigració dels joves qualificats i la manca de polítiques familiars dibuixen un futur de residències plenes i escoles buides.
Tampoc no va aparèixer cap reflexió seriosa sobre la natalitat, la família o la demografia. La Catalunya que es va envellint es consolida com un país sense relleu generacional, substituït lentament per un mosaic d’immigracions diverses. L’emigració dels joves qualificats i la manca de polítiques familiars dibuixen un futur de residències plenes i escoles buides. Però el Parlament no en parla: uns per ignorància, altres per por, i alguns perquè és més còmode penjar banderes que afrontar realitats. Per què no aborden la necessitat de polítiques que donin suport amb força la família i la natalitat?
El gran titular d’Illa va ser l’habitatge
200.000 pisos nous en cinc anys. Una xifra tant ambiciosa com improbable. La promesa és un clàssic: posar l’horitzó més enllà de la legislatura, per poder jugar amb el temps i amb la memòria curta dels votants. En un context normatiu i administratiu asfixiant, construir 40.000 habitatges anuals és una quimera. I, tanmateix, la magnitud del repte hauria de servir per pensar en un redisseny del país: repoblar l’interior, repensar la mobilitat, repescar pobles. Però la política catalana prefereix el pedaç a la visió. Necessitem una nova Catalunya per a 8 milions de persones.
La Generalitat es jubila a poc a poc, literalment, i el president sembla resignat a acompanyar-la en silenci.
Illa és descrit pels seus com un gestor seriós, però el seu problema no és la seriositat: és la petitesa de la seva ambició. Davant d’una administració pública envellida i fragmentada —la més complexa d’Espanya, amb centenars d’òrgans autònoms i càrrecs designats per fidelitat més que per mèrit—, no hi ha cap pla de reforma. La Generalitat es jubila a poc a poc, literalment, i el president sembla resignat a acompanyar-la en silenci.
El Parlament, mentrestant, es dispersa en frivolismes internacionals o debats simbòlics. Les qüestions fonamentals —productivitat, immigració, partitocràcia— no hi tenen espai. La democràcia catalana s’ofega en els seus propis rituals, convertida en una màquina d’autoreferència. Els partits, que haurien de ser instruments, s’han tornat malaltia: el veritable càncer de la política, més devastador que qualsevol populisme.
Governa amb una majoria precària, pendent d’acontentar ERC i Comuns, de no irritar Junts ni perjudicar el PSOE de Sánchez.
Illa, al capdavall, és el reflex d’aquest sistema. Massa feble per ser president de debò, massa dependent per ser independent. Governa amb una majoria precària, pendent d’acontentar ERC i Comuns, de no irritar Junts ni perjudicar el PSOE de Sánchez. És, com diria Pla, un home de bona voluntat atrapat en la teranyina de la política moderna: molta gestió, poca visió. Montilla, que ningú no va considerar mai un visionari, resulta, en comparació, gairebé un estadista.
Catalunya està, diu Illa, “en marxa”. El dubte és cap a on. La dinàmica del cranc —aquesta marxa enrere que anomenem progrés— sembla la més fidel metàfora del nostre temps. El país continua avançant, sí, però amb el mirall retrovisor com a brúixola.
Catalunya està “en marxa”, sí… però com el cranc. #Illa #JosepPla Share on X
Loading ...
