Pablo Iglesias es va acomiadar ahir del seus càrrecs governamentals i el balanç d’urgència assenyala dues coses. Ha estat o és un polític brillant, perquè amb molt poc temps ha aconseguit forjar un partit, ara en decadència, i ha arribat a vicepresident segon del govern d’Espanya. Però ha estat sobretot un polític de pugna partidista dels que no reparen en consideracions per intentar guanyar la seva quota de poder, i alhora un pèssim governant, com ho mostra el seu pas per la Vicepresidència segona, i responsable de l’àmbit social i un aspecte que sovint s’ha negligit, l’agenda 2030 amb els objectius pel desenvolupament sostenible.
En el seu comiat, gravat amb vídeo a la seu del ministeri, Iglesias es vanta d’haver reconstruït el sistema d’atenció a la dependència, com abans ho havia fet amb el seu paper en l’Ingrés Mínim Vital. És cert que marxa després d’aconseguir una injecció de més de 238 milions d’euros dins del Pla per Ajudar a la Dependència i que d’acord amb el ministre de Seguretat Social i Immigració, Escrivá, han tirat endavant el mínim vital, però aquests aspectes presenten ombres importants.
Sobre la dependència, perquè el problema no és només injectar uns milions d’euros, que no resolen estructuralment el infrafinançament que pateixen les CCAA, sinó que és la mateixa llei i les previsions inicials que fallen. La incursió de Zapatero en aquest camp en aprovar la llei presentada com un gran avanç, ocultava greus errors en l’ordre de la valoració del nombre de persones dependents i dels seus costos, que han llastrat des de l’origen la llei. Tant és així que la llei que estava bàsicament orientada a atendre les persones dependents en centres, tenint a la família com a complement, s’ha vist en la pràctica radicalment modificada en sentit invers, perquè era impossible finançar l’assistència externa necessària que presten les famílies.
Pablo Iglesias hauria fet en aquests 14 mesos una important feina si hagués revisat el sistema actual donant-li un enfoc més racional, sòlid i ben finançat. Però no ha fet res de tot això i s’ha limitat a allò que acostuma a sortir-li millor: aplicar un pedaç i una sèrie de milions.
Sobre l’Ingrés Mínim Vital cal dir que al final la tesi que va prosperar no va ser la seva, i que l’execució està sent penosa per l’escàs nombre de persones ateses, la lentitud en la resolució dels expedients i la manca d’una bona articulació amb ajuts semblants que hi ha a les autonomies. Es clar que això no és responsabilitat d’Iglesias perquè no en tenia cap en l’execució, i sí que ho és del ministre Escrivá.
La prova que la seva gestió ha estat un considerable forat és que tot just ha dimitit, el mateix partit socialista ha presentat dues mocions al Congrés, que posen en relleu que els serveis socials no funcionen. Una és la moció que reclama reforçar el Pla Concertat de Prestacions Bàsiques de Serveis Socials amb personal suficient, i activar la detecció, el control i l’atenció a domicili de la gent gran vulnerable. L’altre insta a l’executiu a adoptar mesures per modernitzar i reforçar el sistema públic de serveis socials. Aquestes dues mocions que coincideixen amb la sortida de Iglesias assenyalen coses importants, que era urgent fer, i que Iglesia no ha dut a terme perquè el seu pas pel sistema públic de serveis socials haurà estat perfectament intranscendent.
Sobre la seva espatlla pesarà l’exorbitant xifra de morts en residències durant la primera fase de la pandèmia, quan existia el comandament únic i ell era el responsable del conjunt. No va fer res, no va dir res, va romandre silenciós i impertèrrit com si no anés amb ell la tragèdia de desenes i desenes de milers de gent gran morta en un àmbit sobre el que ell tenia el comandament màxim.
També és molt greu la nul·la activitat de l’Agenda 2030, la que regula els objectius pel desenvolupament sostenible impulsat per les Nacions Unides. Precisament la Secretària d’Estat, Ione Belarra, que n’era la responsable més immediata, ara ocuparà el lloc d’Iglesias com a ministre, però també en aquest cas és difícil torbar en la seva gestió el més mínim resultat.
La web del govern Ministerio de Derechos Sociales y Agenda 2030, pel que fa a aquest últim capítol parla per si sola. En l’epígraf “Actualitat” de la web, on s’indica “acceder a las últimas noticias y entrevistas”, la última informació que pot llegir-se és del 16 d’octubre de l’any passat. Sembla clar que l’activitat no és el fort d’aquesta altra àrea de treball. El programa de l’agenda estava farcit d’iniciatives, massa, segurament, per dur a terme una bona gestió, però entre aquesta multitud de possibles actuacions i el pràcticament no res que s’ha fet, que és el balanç d’aquests 14 mesos, hi va un univers de distància.
Quan s’afirma que l’àrea de Pablo Iglesias tenia poc contingut, s’està expressant una idea molt equivocada. L’àmbit dels serveis socials, i més en l’època crítica que va ser l’any passat, i el mal estat conceptual i organitzatiu en que es troben, donava peu a una magnifica actuació renovadora i regeneradora d’aquesta pota imprescindible de l’estat del benestar que Iglesias ha menystingut.
Alhora, l’Agenda 2030 no li atorgava capacitat executiva, però sí que era una poderosa palanca d’impuls positiu al govern a base de generar projectes tractors i negociar-los amb les parts interessades. Era una oportunitat magnífica pel disseny de grans polítiques públiques transversals que des de la seva funció de vicepresident podia dur a terme, tant amb els misteris afectats, d’una banda, com amb les autonomies que tenen transferits els serveis socials, per una altra. Però aquestes polítiques públiques no han vist mai la llum, i Iglesias sembla que s’ha dedicat a altres activitats i a una agenda, almenys l’oficial, que romania molt buida la majoria de dies. Iglesias es un exemple de la vocació de poder no per fer, sinó per ser. Mal assumpte per als ciutadans.
Loading ...
