Tot va començar el matí d’ahir, dilluns 12, quan el mateix Jordi Pujol es va adonar que no podia expressar amb paraules el que llegia. És un símptoma clar d’afàcia, que normalment va lligat a accidents vasculars que afecten aquesta zona del cervell. Pujol va ingressar inicialment a l’Hospital de Barcelona i va ser traslladat posteriorment a l’Hospital de Sant Pau, on va ser intervingut al capvespre d’ahir per a un tractatament endovascular que alliberés l’artèria afectada del coàgul que limitava el reg al cervell. No era una intervenció de risc extrem, però sí d’una gravetat considerable perquè a més es tracta d’una persona de 92 anys.
Segons el comunicat del mateix Hospital de Sant Pau, la intervenció va ser un èxit i el resultat és que Pujol ha passat una nit estable a la unitat de semicrítics, per tant, ni tan sols ha calgut ser ingressat a l’UVI. Segons fonts dels mateixos metges, el president s’ha recuperat en part de l’accident i presenta una bona simptomatologia perquè ha pogut parlar, manté intactes les seves condicions d’orientació i de reconeixement de les persones. Ara, si no es produeixen complicacions inesperades, començarà ja el període de recuperació, que té com a finalitat aconseguir que l’ictus cerebrovascular deixi la menor empremta possible. Aquesta pot afectar a la parla, però és aviat per assenyalar que aquesta incidència negativa pugui ser important. De moment l’evolució només es pot qualificar de positiva.
Precisament en aquests darrers dies Jordi Pujol havia tingut alguna presència pública destacada. El dijous de la setmana passada va acudir a la presentació del documental “Tarradellas: govern d’unitat”, en el qual ell hi participa com un dels testimonis en haver estat membre del govern.També amb una data tan recent com dissabte va concedir una entrevista a Catalunya ràdio.
La màxima preocupació de Pujol en aquests últims anys, un cop superada la crisi que es va produir el 2014 en declarar que disposava de diners d’una deixa del seu pare ingressats en un compte a Andorra que no havia declarat, ha estat el seu llegat. Cal recordar que Pujol ha estat president de la Generalitat en un període tan extraordinàriament difícil com la transició i al llarg de molts anys, des del 1980 fins al 2003, sense haver estat mai derrotat en unes eleccions. Però, la seva trajectòria comença molt abans.
Cal recordar que Pujol va ser empresonat pel règim de Franco i va complir presó a Saragossa pels anomenats “Successos del Palau” quan es van produir protestes expressades també amb el cant de la Senyera al Palau de la Música, amb motiu de la visita de Franco a Barcelona. Tota la vida de Pujol, des de la seva adolescència, ha estat compromesa amb la causa de Catalunya i des de la creació de Banca Catalana va auspiciar tot un moviment de regeneració cultural i polític molt important (per exemple, la iniciativa de l’Enciclopèdia Catalana) i també amb la voluntat de dotar d’una banca pròpia al teixit productiu català.
Sempre va defugir el partidisme polític fins que a inicis dels anys 80 va decidir llençar el que primer seria el Moviment de Convergència Democràtica i que al cap de poc temps es va convertir en partit. En la primera fase, la de reagrupar forces, Pujol va fer convergir junt amb els seus seguidors del grup d’Acció al Servei de Catalunya (GAS), la Unió Democràtica de Catalunya, grups de treballadors vinculats a la vicaria de la Pastoral Obrera que encapçalava Joan Carrera, que després seria bisbe, i tot un sector de professionals independents que tenien com a cap de broc a Roca Junyent. Aquesta va ser la configuració inicial de Convergència i el que va marcar un abans i un després en la correlació de forces polítiques de Catalunya.
El seu passar a segona fila de la política ha representat progressivament, no només el malmesament del seu llegat, que hauria de ser recuperat amb tot el que té de positiu, sinó la progressiva autodestrucció d’aquell moviment que Pujol va constituir el 1974 a Montserrat.