Les declaracions de la màxima directiva del Banc de Santander, Ana Botín, no deixen lloc a dubte: adhesió incondicional a la línia Sánchez de reclamar unitat entorn de la seva persona. Sense tant d’èmfasi, altres responsables del nucli de major pes en l’economia espanyola, les empreses cotitzades a l’Ibex, mantenen una posició semblant. Hi ha una pregunta que comença a córrer per Europa més enllà dels simplismes polítics: a què és deguda aquesta adhesió del gran capitalisme de la globalització, a escala espanyola naturalment, a un govern que en teoria és el més esquerrà d’Europa i en el que té com a vicepresident el fundador d’un partit que formalment es declara antisistema? La resposta es pot resumir en tres punts:
Primer, perquè l’Ibex és sempre, i per definició, públicament progovernamental. Ha de passar alguna cosa greu perquè es manifestin críticament amb el govern de torn, i encara, quan ho fan, és en termes molt circumscrits a una qüestió concreta. Això és així perquè són suficientment importants per mantenir el somriure en públic, sabent que sempre tenen la porta oberta per negociar les qüestions en la discreció dels despatxos governamentals. El crit i la protesta són per a aquells que no tenen altres possibilitats per intentar fer sentir la seva veu. Qui despenjant el telèfon pot parlar amb el president, i no diguem ja amb el ministre d’economia, no té necessitat de fer escarafalls ni demostrar diferències d’interpretació. Naturalment, aquesta actitud seria diferent en la mesura que aquests líders econòmics sentissin alguna responsabilitat que anés més enllà del negoci que generen les seves empreses, que en si mateixes ja són un valor important. Però no és el cas, en aquest sentit podríem parlar de lideratges unidimensionals i que poc tenen a veure amb la cultura política de la burgesia històrica que ha passat a millor vida, substituïda purament per alts executius i propietaris que tenen com a única referència l’estat de comptes.
Segon, perquè Unidas Podemos, la nova “esquerra” és inofensiva per a la gran empresa. No ha pres ni prendrà cap incitativa que li ocasioni dificultats importants. Tota la seva batalla és decisiva només en la guerra cultural i moral. Per exemple, menjarem transsexuals fins a la sopa, i identitats de gènere i una certa dosis d’anticristianisme i liberalisme sexual, i moltes altres qüestions d’aquesta naturalesa. Qüestionaran l’existència de l’escola concertada, l’autoritat dels pares quan els hi convingui (quan els hi interessi com ara amb la pandèmia els faran responsables únics). Tot això altera les institucions que vertebren la societat civil des del seu nucli, afecta la concepció de la relació de parella, del matrimoni, de la descendència, de la paternitat i la maternitat, de la família. Però totes aquestes qüestions són alienes als interessos dels grans lideratges econòmics. Alguns poden considerar que aquesta visió és un error perquè ignora que l’economia és una antropologia i que tot acaba, més tard o més d’hora, reflectint-se en ella. Però amb una visió a curt, i fins i tot mig termini, el compte de resultats no es veu gaire afectat per totes aquestes qüestions que són la bandera actual de Podemos.
El tercer punt és molt important. Es tracta que els grans ajuts de la Unió Europea tenen com a subjecte principal les empreses. I el que vol l’Ibex, per simplificar l’expressió, és assumir el paper decisiu per dissenyar la recuperació econòmica i naturalment canalitzar la major part d’aquests 70.000 milions que vindran. I aquesta per si sola és una raó sobrada per mantenir unes relacions extremadament afectuoses amb Sánchez i, si cal, amb Pablo Iglesias.
