Ahir Sánchez, de la mà del seu gurú particular Iván Rueda, va organitzar un nou esdeveniment que realment mereix reflexió, més enllà del joc polític d’arraconar el PP a una banda del tauler de joc, ocupant al govern de Sánchez la centralitat, gràcies al vistiplau dels representants de les grans empreses espanyoles, per simplificar l’Ibex 35.
Si aquest fet l’hagués dut a terme un govern més o menys socialdemòcrata de tall clàssic també cridaria l’atenció, però no tant com ara quan l’esdeveniment es produeix amb la presència d’Unidas Podemos i Pablo Iglesias, que no fa tant de temps declarava que calia prendre per assalt el cel. Aleshores, tot es transforma en més espectacular, i si a aquest fet se li afegeix l’elogi de moltes de les persones de l’elit econòmica assistent, el fet encara esdevé més extraordinari.
Ana Botín, per exemple, la principal responsable del primer banc espanyol, declarava públicament que el president havia estat molt bé. Aquesta opinió que no era estranya a molts dels assistents, si bé l’assumien amb molta més gran discreció, ha de portar-nos a interrogar què va dir al llarg de quasi una hora d’intervenció el president Sánchez per ser mereixedor de tants elogis. La resposta és que en termes de política de les coses i de concreció econòmica, el discurs és absolutament buit. La màxima precisió que es pot extreure és que a llarg termini tornarem a créixer a un ritme del 2%. Però és clar, el problema radica en què es considera a llarg termini; 7, 10, 15 anys? Des del punt de vista polític, es pot subratllar l’èmfasi, lògic, de l’estabilitat de l’actual govern i el compromís a acabar la present legislatura. Tota la resta van ser apel·lacions de forma diferent a la unitat perquè units ho farem millor, però és clar, és un abstracte universal. Unitat entorn a què? Home, a la recuperació! Clar, però com i quina? Tenint una audiència econòmica tan privilegiada hauria estat lògic que el president aportés senyals clars de les prioritats pressupostàries d’un pressupost que és imminent. Però res d’això es va produir. En realitat, el que reclama Sánchez, i l’Ibex 35 fa de cor de tragèdia grega, és la unitat entorn de la seva persona, no a un projecte de país que no es veu per cap banda.
També sembla difícil com és possible combinar aquells que demanen una més gran pressió fiscal, i impostos especials sobre les grans fortunes, que són crítics amb l’elit econòmica, amb compartir el pa i la sal amb ella, i que surtin tan satisfets, perquè no es produeix cap mena d’exigència. Com explica bé Branko Milanovic a Capitalismo, nada más, l’actual dinàmica capitalista fa créixer la desigualtat i una de les raons és, segons ell, la que explica Piketty a El capital al segle XXI, en tant en quant la rendibilitat del capital creix més que el PIB i també per un altre factor, que és singular de l’actual moment històric: les persones que ostenten un capital important ocupen els llocs més alts de l’escala directiva. Són professionals extraordinàriament ben pagats i es produeix en aquest sentit una doble acumulació dels seus ingressos, i a conseqüència de la seva riquesa. La rendibilitat del capital creix més que el PIB, i les seves elevades retribucions creixen molt més que la mitjana de la retribució. Aquest fet segons Milanovic, que recordem no és un outsider sinó que va ser durant anys l’economista principal del Departament d’Investigació del Banc Mundial, explica que a més a més es produeixen dos altres factors. La tendència creixent a que els homes molts rics es casin amb dones molt riques, i que transmetin els seus avantatges als fills, no només mitjançant l’herència sinó per mitjà de proporcionar-los un ensenyament que cada vegada més està limitat a persones de molts ingressos. Tot plegat accentua el creixement de la desigualtat al vèrtex en aquell 0,1% del total de la població; a l’1%; fins i tot al 10% del top de la piràmide ingressos. Com compagina Podemos aquesta realitat amb les seves- teòriques- finalitats polítiques? A no ser que l’únic objectiu real, sigui romandre enganxats a l’aparell de l’estat, generador de llocs de treball sense fi.
Aquesta bona relació entre govern i l’Ibex 35 no és ni molt menys negativa, però deixada així només en els actuals termes, hauria de preocupar a la majoria; a aquells que no estan dins l’1%, perquè quan el poder pel poder -i això sembla que és el camí de l’actual govern- pacta amb el vèrtex dels diners en una situació tan crítica com l’actual, el 99% de la població i especialment les classes mitjanes, començant per l’alta, acaba per pagar els plats trencants. No perquè hi hagi la mala intenció de fer-ho, sinó perquè amb una crisi de la magnitud de l’actual, inexorablement la vaixella es trenca i l’equació, la política, radica en determinar quines són les peces que es poden trencar amb menor sofriment i amb més guanys per a tots. En la reunió d’ahir aquests eren els alts executius de l’1 %, a no ser, és clar, que la intenció final de Sánchez i Iglesias, sigui dur-los a tots a l’hort, i de manera successiva.
