La data llargament profetitzada del 4 d’octubre per realitzar les eleccions anticipades a Catalunya sembla clarament descartada. El seu indici més important és que el procés congressual de JxCat, ara com a nou partit exclusiu de Puigdemont, no finalitzarà fins al 3 d’octubre, i és Torra l’únic que té capacitat per convocar-les, i sembla molt improbable que desmunti el calendari del seu predecessor, a qui ret obediència.
Però hi ha altres persones que poden influir decisivament sobre la convocatòria. Es tracta dels jutges de Tribunal Suprem, que el 17 de setembre han de revisar la condemna que inhabilita Torra per desobediència. Per aquest motiu els auguris assenyalen una nova data, el 15 de novembre, calculada bàsicament a partir que Torra convoqui quan la inhabilitació sigui una evidència. Però la cosa es pot allargar i anar fins abans de Nadal.
Fins ara a Puigdemont li funciona bé el retard perquè recupera distància respecte ERC, però encara va per darrere. A més els falten carpetes importants per tancar. La de més pes és la resistència del PDeCAT a dissoldre la nova formació. Els consellers presos d’aquesta procedència s’han passat a l’expresident, aquest, a més els hi ha pispat la titularitat de JxCat i, per si fos poc, la justícia els acusa com a persona jurídica dels delictes de corrupció vinculats a la trama del “3%”. Si a tot això se li afegeix la sagnia de militants cap a Puigdemont, la seva resistència resulta cada vegada més numantina. La presència en l’escenari del nou Partit Nacionalista Català, independentista dins de l’ordre constitucional, complica tota aventura del PDeCAT en solitari. D’aquí que amb temps i pressió Puigdemont esperi portar-se una altra vegada el gat a l’aigua.
Una segona qüestió no resolta és la de qui encapçalarà les llistes. L’expresident de la Generalitat amaga, però no lliga, segurament per verificar si les seves expectatives electorals són d’èxit o amb certesa quedaria en una segona posició, amb la qual cosa, passaria la torxa a un altre per mantenir incòlume la seva aurèola de triomfador. En qualsevol cas, la figura local que els segueixi, o que encapçali la llista, està per decidir.
I després hi ha la gran incògnita: quin serà l’estat d’ànim dels catalans a finals de setembre? Com afectarà als dos partits de govern, que no governen ja en termes escandalosos? Danyarà més a ERC que ha jugat i fracassat en la seva carta de “partit de govern? El que pot presentar en els seus tres conselleries clau Sanitat, Treball i Assistència Social, i Educació, és més aviat un daltabaix colossal. Mentre que la Consellera de Justícia, amb Aragonés en primer terme, obria un conflicte deliberat amb l’Església a compte de les immatriculacions, i el mateix Aragonès poc pot presentar d’èxit negociat amb Sánchez. Amb aquest bagatge i si es confirma l’empat tècnic amb JxCat, de pressa electoral a finals de setembre poca. Si a això se li uneix els interrogants sobre una segona onada de la pandèmia, i la seva gravetat, la data electoral aquest any segueix sent incerta.
I encara queda una variable molt més improbable, però no impossible: que les dificultats per aprovar els pressupostos de Sánchez, el risc d’una fractura al govern amb el seu aliat Iglesias, el portin a l’aventura de convocar eleccions sota l’aurèola dels diners d’Europa, presentant-se com l’únic capaç de portar a bon port, si li donen la força suficient, la difícil situació.
Tot això condueix a una altra possibilitat a Catalunya: que no s’avancin les eleccions. Amb Torra inhabilitat, això significaria que el Parlament elegís un nou president, que necessàriament hauria de sorgir dels diputats de JxCat, la més petita de les dificultats, comptar amb l’aprovació d’ERC, sense la qual aquesta solució no és viable, i tot i així no n’hi hauria prou perquè hauria de comptar amb alguna col·laboració per part de la CUP en termes de vot favorable, o d’abstenció ja que en últim cas la coalició de govern amb 66 diputats superaria a tota la resta de l’oposició amb 65. Improbable, cert, però no impossible.
