Publicat a La Vanguardia el 28-8-2022

Una de les causes que van contribuir decisivament a la Primera Guerra Mundial va ser el convenciment intel·lectual i mediàtic de viure en una societat decadent, que només la guerra podia vivificar. Destacats intel·lectuals, sense distinció de països, van contribuir a l’exaltació de la guerra com a solució. Ho va fer Gabriele D’Annunzio, un dels grans de la llengua italiana; Thomas Mann a Alemanya, afirmant que el conflicte serviria “de purga i d’alliberament”, o Rupert Brooke al Regne Unit: “Abandonarien els mig homes amb les seves cançons tristes i ombrívoles”. Aquest clima d’idees va facilitar que els polítics de l’època anessin empenyent la línia vermella fins que la guerra va esclatar.

Avui el llenguatge és diferent, però l’entusiasme polític i mediàtic pel rearmament de l’OTAN, regida pels interessos del Govern de Washington, té semblances. Ha demonitzat Rússia, restablert el teló d’acer pel costat occidental i s’ha declarat antagònica a la Xina. L’alienació és gran: el sud d’Espanya s’ha convertit en un objectiu d’atac nuclear de primera instància i ningú no en diu res.

Es vocifera reiteradament: Rússia pot envair la UE. Déu meu! La dimensió econòmica d’aquell país és semblant a l’espanyola i el pressupost militar rus és de 65.900 milions de dòlars. L’OTAN disposa d’una mica més d’un bilió de dòlars. Només els països europeus de l’ Aliança (sense Suècia ni Finlàndia) arriben als 328.000 milions, gairebé cinc vegades més que Rússia. I ens envairan? I encara gastarem més? O algú ho explica bé o això és una immensa manipulació. El problema de la defensa europea no és la falta de diners, sinó l’existència de vint-i-tants models de defensa. Formem l’exèrcit europeu i un sol sistema, i n’hi ha prou amb els diners actuals. I que es coroni tot amb una aliança amb els Estats Units i un acord de pau i cooperació amb Rússia.

A l’afirmació que el rearmament és innecessari per preservar la pau la segueix una altra: Occident viu un període de decadència. No és una afirmació voluntarista, sinó el recordatori de les tendències que la caracteritzen.

  1. Per a la Unió Europea els reptes acumulats ja no són estímuls, sinó crisis, ruptures que ens destrueixen. L’antepenúltima, la de voler castigar Rússia enfonsant-nos en l’estagflació, afavorir una guerra de desgast a Ucraïna o admetre milions de refugiats ucraïnesos, però no sirians, en el pitjor d’aquella guerra… La penúltima, consagrar una exigent transició ecològica, cremar carbó com bojos i afirmar que el gas natural és una energia verda. Agafades una per una, totes aquestes qüestions són acceptables; com a conjunt, assenyalen el desordre propi de la decadència.
  2. Les institucions de govern presenten una anomia i polarització creixent, com va succeir amb la República de Weimar i el final de la III República francesa. Són anòmiques en la mesura que són incapaces de complir amb la funció i missió per a la qual han estat constituïdes.
  3. La crisi moral es manifesta en la incapacitat per definir objectivament el bé, diferenciar el que és necessari del que és ­ superflu, practicar la justícia, i servir i no desvirtuar la naturalesa humana i les ­institucions i modes de vida que la serveixen. Un sol exemple ho condensa tot: facilitar la mutilació genital d’un nen d’onze anys perquè se sent nena és pura de­cadència. És només un exemple dels molts possibles. La decadència és la conseqüència última de la societat desvinculada.
  4. Característica comuna de les decadències és la pro­miscuïtat i el desenfrenament sexual socialment acceptat i, lligat a ell, la caiguda de la natalitat. És la satisfacció del desig sexual com a imperi, com a mode de vida celebrat i reconegut, i el sexe i les seves derivacions convertits en un eix fonamental de la política.
  5. El desenvolupament de mitjans d’alienació. No només drogues i beguda, espectacles i gresca, sinó també tota la nova i poderosa fornada d’alienació virtual.

El problema de fons és que decadència i conflicte bèl·lic sempre s’a­caben creuant, i acostuma a ser un preludi de la guerra. Per això és tan perillós el nostre moment, en el qual el rearmament es barreja, una altra vegada, amb una nova decadència occidental.

A El món d’ahir Stefan Zweig va escriure, referint-se a aquell estiu del 1914: “El més luxós, més bonic i estiuenc”. L’1 d’agost Alemanya declarava la guerra a Rússia. Havia començat la Primera Guerra Mundial.

Et sembla bé la proposta de la vicepresidenta Yolanda Díaz de fer una cistella de la compra amb un preu limitat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.