La informació que rebem de la guerra d’Ucraïna és sempre estranya per esbiaixada. I l’últim fet ho constata. Fins al 14 de maig es parlava de la misteriosa contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès a Bajmut. S’havien capturat més de 10 posicions enemigues al nord i sud dels suburbis de la ciutat i s’havien alliberat més de 17 km². A partir d’aquella data, silenci.
I ahir, 28 de maig, de sobte Zelenski reconeix en públic que ha perdut la ciutat. Ho va fer de motu proprio a la roda de premsa conjunta amb el president Biden a preguntes dels periodistes. Com és possible que en una setmana s’hagi passat de la victòria a la pèrdua d’un centre emblemàtic, sense que entremig els nostres mitjans de comunicació ens informessin que l’evolució de la batalla anava per mal camí?
Però, encara és més gruixut el que ha vingut després. Zelensky ha matisat primer i desmentit més tard el que va dir i totes les televisions han recollit, dient que no havien perdut la ciutat. És possible que conservi algun edifici aïllat en els suburbis, però també ho és que la ciutat l’han perdut. Quina ha estat la reacció dels nostres mitjans de comunicació? Oblidar-se del reconeixement de la pèrdua fet davant les càmeres i centrar-se només en la negativa de la mateixa sense posar en relleu la contradicció ni intentar esbrinar què hi havia de cert en una posició i l’altra. Ens expliquen el que volen i de la manera que volen. I així no podem anar perquè el risc és massa gran i necessitem estar informats de la situació.
Necessitem saber quina és la posició concreta de l’OTAN i dels EUA sobre com posar fi a la guerra d’Ucraïna en relació amb Rússia. Com ho conceben? Com Alemanya el 1919 amb l’humiliant Tractat de Versalles i tot el que va venir després? O amb la liquidació total del règim de Putin com a l’Alemanya de 1945 (amb pla Marshall o sense)? O bé cercant una sortida airosa per als russos i acceptant solucions com les que van posar fi a la guerra de Rússia amb Finlàndia amb la partició de la Carèlia finesa?
Ens ho han d’explicar perquè les dinàmiques bèl·liques i les conseqüències posteriors serien molt diferents en cada cas. Hi ha més fets que necessiten més explicació i debat. I els parlaments de cada estat haurien de ser els primers interessats a il·lustrar a la seva ciutadania amb aquests punts de vista.
I en això apareix un tercer element que obre un escenari molt incert i planteja grans interrogants sobre la possible resposta russa. La dinàmica ha estat aquesta: Finlàndia i Suècia han liquidat la seva neutralitat històrica (Àustria, no) i han entrat a l’OTAN. Són paraules majors per a Rússia, sobretot Finlàndia. L’aliança atlàntica i el conjunt d’Europa ha passat de proporcionar armament defensiu a míssils d’abast mitjà i artilleria de llarg abast a més de tancs d’última generació. I ara el G-7 ha acordat a Hiroshima un futur rearmament amb avions F16, sota el comprimís, ha dit Biden, de no utilitzar-los per atacar territori rus. Però els pilots i la força aèria seran ucraïnesos. Veurem.
Fins a quin punt Ucraïna dotada de fort armament defensiu i sotmesa a una destrucció sistemàtica es retindrà i no passarà a atacar territori rus? Ningú és capaç de saber-ho, més quan les intel·ligències del Regne Unit i d’EUA tenen coneixement que el govern ucraïnès té plans per atacar a l’agressor rus a casa seva. Fins quan aguantarà Rússia aquesta expectativa sense fer servir les armes nuclears tàctiques a Ucraïna? Fins i tot l’eventualitat d’un atac ucraïnès sobre territori rus ni tan sols és necessari que es produeixi realment o pot ser fruit d’un dels tants errors que es produeixen en la guerra.
Si explota un artefacte nuclear tàctic en sol europeu a Ucraïna, que passarà aleshores? Quina serà la resposta de l’OTAN en general i dels EUA en particular, que veuen l’esdeveniment des de molta i molta distància? Una escalada? I on ens portaria? Tot plegat assenyala que el més important abans no sigui irreversible consisteix a preparar una sortida de pau. Kissinger, que està a prop de complir 100 anys i en una recent entrevista al The Times, assenyalava que l’escenari s’assembla cada vegada més al del 1914 perquè cada moviment que es fa redueix possibilitats de sortida per una via pacífica i augmenta les del conflicte a escala global.
Tot això està fora de les nostres agendes mediàtiques i polítiques i és un error colossal, i significa que els poders mediàtics i polítics tracten als ciutadans com a menors que no han de conèixer la realitat de les coses ni participar en les decisions que afecten el seu futur vital. Després s’estranyen que la democràcia liberal estigui en crisi.
