El 28 de juliol de 1914 va començar la I Guerra Mundial. Va ser una conflagració que tots deien voler evitar, però vers la qual avançàvem com a somnàmbuls, i precisament aquest és el títol d’un llibre sobre aquesta guerra “Sonámbulos.Como Europa fue a la guerra en 1914″, de l’historiador Christopher Clark.
La seva documentadíssima exposició mostra com la guerra va acabar sent la conseqüència inexorable d’una sèrie de fets previs fruit de les relacions de poders entre els grans estats.
Les tensions entre Gran Bretanya i les potències continentals, l’afany expansionista de Sèrbia, el temor d’Alemanya a una guerra en dos fronts, la sensació de pèrdua de poder de l’imperi austrohongarès, tots aquests i altres elements van ser el conreu que van portar a la guerra, i l’assassinat de l’arxiduc Francisco Fernando a Sarajevo va ser més un fet puntual que no la raó real de la causa.
Ara Europa sembla reproduir aquesta dinàmica amb patrons diferents i avança decididament cap a un conflicte obert amb Rússia.
L’acord final per enviar els poderosos tancs Leopard a Ucraïna, malgrat la resistència inicial alemanya, és un exemple. Al final s’ha imposat el lobby de la guerra format per Polònia i els països bàltics que actuen com a punta de llança de la política de la NATO i, per tant, dels EUA. Perquè la resistència alemanya s’ha liquidat a partir del moment en què Biden ha decidit que enviaria els poderosos Abrahams a l’escenari de la guerra del Donbass. Si els EUA envia els seus tancs, Alemanya només pot que seguir.
Naturalment, es fa amb l’esperança de capgirar la guerra, però això no serà fàcil.
Primer per raons de temps i de logística. L’ofensiva russa es produirà previsiblement a finals de febrer principis de març i els moderns tancs occidentals no estaran previsiblement disponibles fins d’aquí a 3 o 4 mesos en el millor dels casos. Per raons logístiques i també per entrenar a les tripulacions.
D’altra banda, aquests vehicles són una poderosa arma bèl·lica, però tenen exigències de manteniment, provisió de projectils i de combustibles, molt més elevades que, especialment, els Abrahams americans i aquesta cadena de subministrament no existeix.
Ara Europa ha deixat definitivament enrere la seva idea de proporcionar armament defensiu perquè els carros de combat que s’envien són forces de xoc de primer ordre.
D’altra banda, perquè siguin efectius es necessita una massa combatent que com a mínim s’ha xifrat en 300 vehicles més les corresponents unitats d’acompanyament. Si se supera la prova logística, quedarà per veure com respon Rússia. Davant seu poden tenir un altre dels millors tancs del món, com són l’alemany i el nord-americà. Es tracta del T-90A que podríem dir que és el descendent del T-72. Presenta inconvenients davant dels tancs occidentals, sobretot pel seu canó, però és també un vehicle excepcional.
L’altra incògnita és l’última versió de tanc de la qual disposa Rússia que ha desfilat ja per la plaça Roja de Moscou, el T-14 Armata que és un vehicle de nova generació i que pot convertir-se en el millor del món, en tot cas és el més recent.
Si l’ofensiva russa fracassés i els carros de combat proporcionats per Europa i els EUA marquessin el camí cap a la victòria aïllant Crimea de la resta del territori controlat per Rússia, estaríem davant les expectatives d’elevar molt el nivell de conflicte i escalar fins a una guerra nuclear en territori europeu on les bombes tàctiques de Rússia tindrien un paper extraordinari.
Mentrestant, la guerra ja té per a Europa un elevat cost en diners, inflació i dependència absoluta dels EUA, perquè a la militar, comercial i tecnològica, se li afegeix ara l’energètica.
Però aquests anys es poden multiplicar perquè cal recordar que la major part de les empreses europees que operen a Rússia no han marxat del país. Només ho han fet un 9%. Si el nivell bèl·lic puja de to, és evident que aquest escenari es veurà trasbalsat i el dany serà una vegada més per a Europa davant la incompetència de la parella formada per Ursula von der Leyen i Josep Borrell, junt amb uns governs estatals de molt baix nivell que no fan altra cosa que cedir al mandat de la política exterior dels EUA.
La tensió creix com ho manifesta la intenció d’enviar més tropes de l’OTAN als països bàltics i Polònia on augmentarà en el primer cas el contingent espanyol.
També ha provocat el trencament de la sòlida aliança nòrdica, perquè davant la resistència de Turquia d’incorporar Suècia a l’OTAN, Finlàndia ha decidit entrar-hi pel seu compte sense esperar que es resolgui el contenciós entre islamistes turcs i suecs.
En definitiva: la guerra, en el sentit ple del terme, és a Europa més a prop avui que ahir i més lluny que demà, fins que pugui arribar a un punt de no retorn, perquè, i això és molt greu, la CE i els estats membres de la UE, per primera vegada des de la seva existència, han apostat tot el seu capital a la via militar sense obrir cap porta a la diplomàcia i a la negociació.
Aquest fet trenca amb el que ha estat fins ara l’essència de la política exterior europea.
la CE i els estats membres de la UE, per primera vegada des de la seva existència, han apostat tot el seu capital a la via militar Share on X
Loading ...
