La gravació completa de la insòlita escena de la reunió Zelenski Trump que va oferir la roda de premsa entre el president d’Ucraïna, Zelenski, i el dels Estats Units, Donald Trump, acompanyat del seu vicepresident Vance, permet observar, més enllà del rebombori generat a les nostres coordenades, la veritable dimensió del succés.
Durant la primera i més extensa part de la conversa, que va durar aproximadament mitja hora, tot transcorria per camins més o menys previstos; tanmateix, a partir d’un moment determinant, l’ambient es va escalfar notablement arran d’un tens intercanvi de paraules entre Vance i Zelenski.
Dues són les claus del succés. Una correspon a la reiteració, per part de Zelenski, de la presentació de Rússia i de Putin com a enemics poc fiables, amb els quals establir la pau semblava impossible, insinuant una vegada més que les negociacions eren inútils.
L’altra clau va ser la insistent al·lusió a la necessitat de garanties de protecció militar per part dels Estats Units per aconseguir la pau.
Aquestes dues actituds van ser les que van impulsar la primera intervenció de Vance. Segons la Casa Blanca, el problema radicava en el fet que tots dos temes estaven fora del marc del diàleg públic previst en l’acte: ni crítiques a Rússia ni peticions de protecció militar. No obstant això, Zelenski va considerar que no podia desaprofitar l’oportunitat, cosa que va resultar ser un error de grans conseqüències.
El govern nord-americà es veu perjudicat per la presentació de Rússia com un país i un govern malvat, ja que això dificulta la possibilitat d’assolir un acord en un clima de confiança mútua, una cosa que històricament no han experimentat els russos en relacions de beneficis compartits. A més, Trump, més que assumir el rol de negociador, es posiciona com un àrbitre, fet que resulta incompatible amb la imatge de Putin com un actor poc fiable, tal com va intentar esbossar Zelenski.
Va quedar igualment clar que l’acte a Washington estava centrat en la signatura de l’acord sobre el repartiment de beneficis de l’explotació de les terres rares d’Ucraïna, sense que es contemplés en cap moment tractar la qüestió militar.
L’administració nord-americana considera que la simple presència econòmica a Ucraïna actua com a garantia determinant davant de Putin. Per tant, es va produir un notori desviament del guió, cosa que va xocar amb les limitades simpaties de què gaudia la nova administració.
Potser Zelenski no va ser plenament conscient de les conseqüències d’aquest històric enfrontament, com va quedar en evidència en romandre a la Casa Blanca, creient que el programa seguiria segons el previst: la signatura de l’acord i, posteriorment, la roda de premsa conjunta. Tanmateix, es va veure obligat a abandonar la Casa Blanca, moment en què es va adonar de la magnitud del desastre i que s’havien trencat tots els acords.
Si Zelenski no hagués insistit públicament en la maldat de la invasió russa i en la necessitat d’una protecció militar per part dels Estats Units, no hauria passat res. L’enfrontament dialèctic en públic amb el vicepresident Vance va desencadenar la reacció de Trump. La incapacitat i la immaduresa de Zelenski es van posar de manifest perquè no va comprendre que, a diferència dels aliats europeus acostumats a relacions internacionals basades en constants afalacs, l’altra riba de l’Atlàntic no respon amb el mateix entusiasme. La capacitat per adaptar-se a les circumstàncies concretes és crucial, i en aquest aspecte, Zelenski va fallar.
El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, va mantenir l’endemà dues converses amb Zelenski per insistir-li en la importància de respectar el que Trump havia fet fins aleshores a Ucraïna. Aquesta va ser la tercera qüestió que va ofendre els amfitrions, que es van mostrar poc agraïts per l’esforç nord-americà. Trump va fer al·lusió a l’ajuda concreta en projectils anticarros, subratllant que, durant l’administració Obama, únicament s’havia enviat un suport molt limitat.
Després del que va passar, la realitat es va desplomar com una gran llosa, recordant-nos que, per moltes paraules i provocacions contra Rússia, Europa no té la capacitat militar per substituir els Estats Units. Aquest va ser el titular de nombrosos diaris l’endemà.
En aquest context, els gestos d’aprovació i els afalacs europeus es van tornar insuficients per contrarestar l’agressivitat d’una administració Trump decidida a mantenir la seva estratègia. La idea de desqualificar el govern aliat és, en última instància, una estratègia errònia que preval en part de les cancelleries i en moltes redaccions europees, especialment a Occident, que han optat per distanciar-se de Rússia.
En aquest sentit, l’actitud discreta i prudent de Meloni és digna de reconeixement, ja que adverteix sobre l’amenaça que implica per a l’estabilitat futura d’Ucraïna i d’Europa. La política i els mitjans europeus, en incitar contra Washington per raons partidistes, alimenten la bel·ligerància i contribueixen a la prolongació del conflicte amb Rússia.
El risc actual és que els Estats Units decideixin aturar part de l’ajuda pendent per a Ucraïna, fet que generaria greus dificultats en la seva defensa, afectada tant per problemes de proveïment bèl·lic com per l’escassetat de soldats de reemplaçament.
Trump, durant l’intercanvi, va assenyalar que un gran nombre d’homes s’amaga per evitar ser cridats a files, estimant-se en uns 100.000 el nombre de desertors de l’any passat. Davant d’aquest declivi de la moral militar, resulta urgent assolir una pau, ja que la idea que Rússia aguantarà menys s’ha demostrat equivocada des de l’inici.
El que va passar a Washington té repercussions profundes tant a Europa com a Ucraïna, on potser Zelenski ha perdut definitivament la partida. El grup interparlamentari “Política i Intel·ligència”, compost majoritàriament per diputats del partit de Zelenski, subratlla la necessitat de canviar l’eix de les relacions amb els Estats Units, passant de negociacions polítiques a acords entre dos estats. La idea és que la representació parlamentària ucraïnesa reprengui les negociacions amb Washington, relegant el president d’Ucraïna, cosa que evidencia el greu error comès per Zelenski.
Europa ha reaccionat, confiant en les reunions programades per a aquest diumenge a Londres i en la sessió formal de dijous a Brussel·les, amb la participació de tots els estats membres.
La reacció i les possibilitats de la Unió Europea
Avui ja no són pocs en les cancelleries europees els que consideren que les opcions per al continent són deficients, en part perquè en el rerefons hi ha l’altra qüestió dels aranzels, que agreuja les relacions amb els Estats Units.
Ara mateix, són tan negatives que alguns fins i tot podrien estar temptats d’abandonar Zelenski, com ja passa al seu propi país. La idea de garantir la pau futura mitjançant el desplaçament de tropes europees a Ucraïna —amb l’oferta de 30.000 soldats per part de França i el Regne Unit— presenta dos greus inconvenients: el primer és l’advertència russa que en cap cas ho acceptarà; el segon, l’exigència que aquest desplegament europeu compti amb algun suport de Washington, cosa poc probable.
Malgrat això, alguns líders europeus continuen confonent desitjos amb realitat. L’alta representant per a la política exterior i seguretat de la Unió Europea, Kaja Kallas, sembla haver-se convertit en la figura menys influent des de la instauració del càrrec amb Solana, qui va ser el primer i pràcticament l’únic que va aconseguir tenir pes polític en l’escena internacional.
Tothom reconeixia que, abans de parlar, mantenia intenses converses amb els governs clau de la Unió Europea i que les seves declaracions responien a acords consolidats. Tanmateix, Kallas ara ni tan sols ha aconseguit ser rebuda a Washington pel secretari d’Estat, Marcos Rubio; i és que, com assenyalava un diplomàtic espanyol, si bé poc abans Macron es va entrevistar amb Trump, el president francès també va prescindir de la companyia de la representant. Va parlar també en nom d’Europa, però sense comptar gens amb Kallas. Per què, doncs, l’hauria d’atendre Rubio si ni tan sols els seus la consideren?
La realitat crua i dura és que continua sense haver-hi una veu exterior europea que parli pel continent. La parella formada per Úrsula Von der Leyen i Kaja Kallas s’enfronta a la doble fatalitat de ser el duet políticament més feble i amb menor capacitat d’actuació que ha tingut la Unió en la crisi més greu de la seva existència.
El problema radical d’Europa, com tothom reconeix, no rau en els procediments ni en la recerca de finançament per al rearmament militar. De fet, el conjunt de Forces Armades europees supera enormement el rus en xifres, però es troba fragmentat en 27 exèrcits diferents, amb totes les complicacions que això comporta.
El veritable obstacle és polític: es tracta de fer un salt qualitatiu en la Unió, cosa pràcticament inassolible amb els actuals dirigents, caracteritzats per la seva mediocritat i per les marcades diferències internes.
La Unió Europea s’ha convertit en el bastió de la gran aliança objectiva, formada pel liberalisme cosmopolita de la globalització i la progressia de gènere, que ha generat la policrisi política del nostre temps.
Aquestes ideologies s’han transformat en doctrines d’Estat, trencant amb el principi liberal que estableix que la institució no pot expressar doctrines que no estiguin clarament establertes a la Constitució.
La ideologia de gènere i les doctrines associades, que emmarquen de manera creixent les polítiques europees, són determinants en la reacció i divisió interna, a més de propiciar desigualtats arran de la política pública generada per la Comissió Europea. Això dificulta, per no dir que impedeix, que existeixin acords fonamentals compartits que impulsin històricament la unitat política. Es pot pensar en una Europa de dues velocitats, però en les condicions actuals això només significaria construir dues Europes.
Durant la primera i més extensa part de la conversa, que va durar aproximadament mitja hora, tot transcorria per camins més o menys previstos; tanmateix, a partir d'un moment determinant, l'ambient es va escalfar Share on X
Loading ...
