El govern de Pedro Sánchez viu instal·lat en un relat d’èxit. Segons el president, Espanya gaudeix d’una etapa econòmica “extraordinària”, fins al punt de presumir d’un creixement del PIB superior al dels Estats Units. Les dades macroeconòmiques, diu, n’avalen la gestió. Però més enllà dels discursos i els titulars, la realitat social del país mostra un contrast cada cop més dolorós: l’esplendor del relat davant de la misèria de milions de ciutadans.
Espanya, cinquena en pobresa i primera en pobresa infantil
Espanya ocupa el cinquè lloc de la Unió Europea en risc de pobresa i exclusió social (taxa AROPE). Només la superen països com Romania, Bulgària o Xipre, economies tradicionalment fràgils o amb greus problemes geopolítics. Entre les grans nacions europees, Espanya és la pitjor classificada.
La dada més escandalosa es dona en la pobresa infantil: amb un 29,2% som el país amb més nens pobres d’Europa. Això equival a 2,3 milions de menors que creixen en condicions de privació. Molts formen part dels 12,5 milions de persones que viuen en situació d’exclusió social.
I encara hi ha un esglaó més avall. La pobresa extrema, aquella que afecta els que sobreviuen amb menys de 644 euros mensuals, arriba ja al 8,4% de la població —4,1 milions d’espanyols—.
Aquestes dades revelen dues realitats inquietants: que la prosperitat que Sánchez proclama no arriba a la majoria i que les polítiques d’ajuda a les rendes baixes no funcionen. La bonança és estadística; la desigualtat, humana i creixent.
El miratge del creixement: més PIB, però menys benestar
Com s’explica aquesta contradicció entre el creixement del PIB i el deteriorament social? La resposta està en el tipus de creixement que Espanya experimenta i en com es distribueix la renda.
El motor de l’increment actual del PIB no és la productivitat ni la innovació, sinó l’expansió demogràfica impulsada per una forta immigració de baixa qualificació. El resultat és un creixement basat en treball abundant i barat, que engrandeix el “pastís” econòmic, però no les porcions individuals: més població activa, però més salaris baixos.
La riquesa global augmenta, però el benestar mitjà s’estanca o recula. L’economia es mou, però no eleva la qualitat de vida.
Inflació: l’impost silenciós que empobreix tothom
A aquesta precarietat estructural se sumen tres dinàmiques asfixiants.
1- La inflació persistent
La primera és la inflació persistent, situada al voltant del 3% al setembre, amb especial incidència en els aliments. Dels deu productes que més van pujar, cinc són de primera necessitat: cafè, oli de gira-sol, ous, carn de boví i xocolata.
La pujada de preus colpeja molt més les famílies amb menys ingressos, perquè la proporció de renda destinada a necessitats bàsiques —alimentació, energia, habitatge— és molt més gran. Quan el pa, la llum o l’oli s’encareixen, la desigualtat s’agreuja, ja que les llars humils no poden absorbir el sobrecost.
El govern, a més, ha permès que la inflació actuï com un impost addicional, en negar-se a deflactar els trams de l’IRPF o ajustar les cotitzacions. Així, l’Estat progressista recapta més, mentre els salaris reals perden poder adquisitiu.
2- L’habitatge: el segon drama nacional
La segona calamitat té nom conegut: l’habitatge. El preu s’ha disparat fins a nivells inabastables per a la majoria. Comprar o llogar ha esdevingut un luxe. Aquest encariment no només asfíxia les famílies, sinó que impedeix la mobilitat social i laboral.
Els joves, atrapats entre salaris baixos i lloguers impossibles, no es poden emancipar ni formar família. Espanya és, paradoxalment, l’únic país europeu on tenir fills multiplica el risc de pobresa.
3- Més impostos i cotitzacions: el país espremut
El tercer factor és l’afany recaptatori del govern. En nom de millorar els serveis —que no milloren—, Sánchez esprem treballadors i empreses. L’últim exemple són les noves cotitzacions previstes per als autònoms entre el 2026 i el 2029, dissenyades per l’exministre i actual governador del Banc d’Espanya, José Luis Escrivá.
Segons el periodista Josep Martí Blanch, un autònom que ingressi 2.000 euros al mes en pagarà 500 en cotitzacions, i qui guanyi només 700 euros n’haurà de lliurar 265. És a dir, un terç dels seus ingressos. Aquest model, pensat per equilibrar els comptes del sistema públic de pensions, no ha resolt el dèficit, però sí que ha elevat la pressió fiscal a nivells rècord.
L’anomenada “falca fiscal“ -la suma d’impostos i cotitzacions- s’ha convertit en un veritable cep per a l’economia productiva. Les empreses carreguen més costos, els treballadors perden renda neta i les pensions continuen depenent de transferències de l’Estat.
Un futur bloquejat
El resultat d’aquestes polítiques és un país en tensió: més feina, però precària; més PIB, però menys benestar; més ingressos públics, però menys serveis visibles. L’economia creix en superfície, però s’empobreix en profunditat.
Els fons europeus Next Generation ofereixen un respir temporal però no estructural. No hi ha transformació productiva ni modernització industrial. Espanya continua sent una economia de baixa productivitat i alta dependència de la despesa pública.
Quan els recursos europeus s’esgotin, el miratge s’esvairà. I quedarà a la vista l’essencial: una societat fracturada, una generació jove sense futur i un govern que confon els èxits estadístics amb el progrés real.
Mentre que Pedro Sánchez presumeix d'èxit econòmic, Espanya lidera la pobresa infantil a Europa i l'exclusió social s'agreuja #pedrosánchez Share on X
Loading ...
