No ho afirmem nosaltres sinó el diari Politico.eu, que fa poc presentava el seu informe anual amb les 28 personalitats de l’any més destacades de l’escenari polític europeu.
Giorgia Meloni ha passat de convertir-se en la candidata del “feixisme”, ridiculitzada regularment, a ser una primera ministra italiana respectada tant al seu país com internacionalment i que ja ha aguantat més en el càrrec que el seu lloat predecessor, Mario Draghi.
La trajectòria de Meloni en menys de deu anys resulta colpidora, passant de liderar un petit partit polític ultranacionalista a ser un dels líders europeus més influents i consultats a Brussel·les i inclús Washington en un context internacional cada cop més favorable a les idees de la dreta alternativa.
El camí per arribar fins aquí no ha estat fàcil en absolut: inclús en el càrrec, durant els primers mesos Meloni patí un “cordó sanitari” institucional que cercava aïllar-la.
El president francès Emmanuel Macron insistí a humiliar-la en diverses ocasions, cercant engrandir la seva imatge com a figura de proa del liberalisme europeu, i fa poc més d’un any la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen encara gosava contradir-la en roda de premsa durant una estranya visita a l’illa de Lampedusa arran de la crisi de la immigració clandestina.
Però des de llavors, Meloni ha continuat consolidant el seu govern, mentre que Macron i Von der Leyen s’han vist cada cop més qüestionats en els seus terrenys respectius, fins al punt que aquesta darrera sospesà seriosament aliar-sa amb la primera ministra italiana per tal de mantenir-se al capdavant de la Comissió després de les eleccions legislatives del passat juny.
Quelcom que finalment no fou necessari perquè, reunint totes les disminuïdes forces que conformen el que podríem anomenar establishment polític europeu (centredreta, socialistes i liberals) aconseguiren repartir-se les cadires sense obrir la porta a les puixants formacions de dreta alternativa.
Amb tot, la Itàlia de Meloni va construint a poc a poc un model alternatiu al que proposen -imposen?- des de Brussel·les i les capitals amigues, de Berlín fins a Madrid.
Tot i que el deute públic italià se situa en el 137% del Producte Interior Brut, la tendència és a la baixa al contrari del que succeeix a França i els inversors tornen a trobar el país interessant. Bona part del mèrit la té el govern de Meloni, que Politico considera “un dels més estables des de la postguerra” (de la Segona Guerra Mundial).
Però la gran diferència de Meloni radica en la seva defensa de la cultura tradicional i les arrels cristianes d’Itàlia, que enfronta amb el relativisme imperant a les instàncies oficials europees sota múltiples formes, des del laïcisme fins a l’univers LGBTI i el wokisme racial.
En matèria d’immigració, Meloni ha estat una de les escassíssimes personalitats polítiques que ha admès fracassos i errors de la seva actuació davant els italians, coneixedora que reduir la immigració il·legal és una de les seves promeses polítiques més sol·licitades.
Però en comptes de donar-se per vençuda com han fet molts d’altres, Meloni ha llançat aquest 2024 un nou plantejament que passa per externalitzar l’acollida d’immigrants i que ha rebut molt interès inclús de rivals polítics com el canceller alemany Olaf Scholz.
