La tragèdia dels 4 morts que s’ha produït perquè una família vivia en uns baixos ocupats que no reunien condicions d’habitabilitat, posa sobra la taula un problema francament escandalós, no només per la seva dimensió social, sinó perquè era una de les banderes principals d’Ada Colau. La gent que viu sense llar, bé al carrer, bé en infrahabitatges.
Una cosa és la manca d’habitatge perquè les persones puguin trobar un pis en condicions, emancipar-se, i altres consideracions d’aquesta mena, i molt diferent és els que viuen en un estadi molt pitjor, perquè no poden pagar-se una llar o no tenen lloc on viure perquè no hi ha família que els aculli. El cas més visible és el de les persones que dormen al carrer, però a aquestes cal afegir-hi les que malviuen en llocs absolutament inadequats, infrahabitatges en definitiva. No es tracta de cap xifra grandiosa, que facin inassumible el cas. Dels primers, dels homeless, n’hi ha com a màxim un miler dormint als carrers de la ciutat, i dels que viuen en espais sense condicions, una xifra semblant que segons l’Ajuntament són 865 persones i que segurament amb censos més complerts superarien el miler.
Colau ha tingut més de 6 anys per emprendre un projecte que donés sortida a aquestes 2.000 persones. No sembla un requeriment extraordinàriament difícil, sobretot perquè, a més, l’Ajuntament disposa de finances molt sanejades que li permeten molta despesa discutible i molta celebració. Les subvencions abunden, però les que van dirigides a resoldre necessitats vitals de les persones són obertament insuficients. N’hauria tingut prou amb establir acords amb entitats que treballen en aquest àmbit com Càritas, Arrels i altres, i aportar el finançament necessari per arribar al final del segon mandat amb aquest tema pràcticament resolt. No és així i és un greuge important que cal afegir a la pèssima gestió que Colau està fent de la ciutat.
Mentre que les persones pateixen i es veuen en situacions d’extremada dificultat, l’Ajuntament es dedica a coses tan interessants com impulsar l’estratègia Gendered Landscape, és a dir mirada de gènere sobre la ciutat. Un projecte que aplega Barcelona junt amb ciutats europees tan famoses i de primera línia com són La Rouchelle, Panevėžys, Trikala, i Umeå. Si es pren la molèstia de buscar-les al mapa, potser sabrà on cauen perquè d’entrada, excepte la primera, sobre les altres no sabem ben bé que dir-hi. És una mostra més de com la ideologia desvia l’atenció dels problemes reals dels ciutadans. El més interessant de tot és que aquest programa de gènere per a la ciutat arriba a conclusions tan importants com que la falta d’il·luminació és un risc. Però per arribar a aquestes conclusions, no cal massa gènere, i és evident que Barcelona presenta també en aquest àmbit una situació molt deficient.
Però la responsabilitat no és només d’Ada Cola, sinó que el PSC n’és el seu còmplice necessari i defensor de les seves causes quan cal. Ara mateix la 3a tinenta de l’alcaldia i regidora de mobilitat de l’Ajuntament, Laia Bonet, entrevistada divendres 26 a La Vanguardia, feia unes declaracions que no només justificava tots els desastres sobre la mobilitat interna que ha comès l’Ajuntament, sinó que a més, com forma part del manual de Colau, la responsabilitat era dels altres, de la Generalitat, de Rodalies i d’un senyor de Logronyo que passava per allí. Sens dubte que aquestes altres instàncies no fan bé el seu paper, però també és evident que el que està fent l’Ajuntament castiga durament la mobilitat, i que el que prediquen és una entelèquia. Quan diu que la ciutat ha d’apostar pel transport públic, formula una obvietat i que, quan hi afegeix que l’altra gran instrument és la bicicleta, Laia Bonet demostra desconèixer la realitat perquè aquest instrument que els vianants tenen molt present per la forma com colonitza les voreres, només representa un 3% del total de desplaçaments i malgrat això se li atorga per raons ideològiques un paper que no li correspon. De fet està clarament sent sobrepassat pel patinet.
Tot plegat dibuixa un univers municipal de persones complagudes amb elles mateixes incapaces de formular la més lleugera autocrítica, i sense marge de rectificar. I això desgraciadament no només afecta a Colau i als Comuns, sinó que també és el mateix problema que presenten els socialistes.
Loading ...
