El problema de la Generalitat és que el govern no funciona, o ho fa malament. És una situació desastrosa per la quantitat de recursos i personal dels quals disposa que no estan ben utilitzats. Aquests són els 9 forats negres que presenta la Generalitat:
- Incapacitat per executar el pressupost. És una evidència que la Generalitat està mal finançada. També ho és que les inversions, i en general la despesa de l’estat a Catalunya, han estat crònicament insuficients, però tot això no justifica que a més els de casa siguin incapaços de dur a terme una bona execució de la despesa. No serveix de res aprovar uns pressupostos amb unes determinades xifres si després aquests no s’executen. Ara ha sortit a la llum pública que la despesa real per al 2022, sense comptabilitzar els fons europeus ,és només d’1/3 part de la prevista. I aquesta xifra defineix un nivell d’execució molt pobre que assenyala la mala gestió, que augmenta si es consideren els fons europeus perquè aleshores cau en un 21,3%. Es realitzen poc més d’1 de cada 5 euros pressupostats.
- Sanitat. Malgrat que des del 2020, i l’àlgida de la pandèmia davant, els metges i la resta de personal sanitari són insuficients per atendre les necessitats, el problema ha continuat exactament igual. Aquesta situació ha fet entrar en crisi el sistema d’assistència primària, que es veu saturat. Una de les raons és la reduïda despesa en aquest àmbit que du a terme el govern català. Molt inferior, no ja a la mitjana europea, sinó a l’espanyola. De sempre la sanitat, la partida més gran dels pressupostos, ha està infrafinançada. Fa dècades aquest problema s’obviava perquè a Catalunya una part important de la demanda, sobretot la generada per les classes mitjanes, es desvia cap a les mútues i l’assistència privada, però la continuïtat al llarg del temps d’aquest infrafinançament comporta ja una situació insuportable. Som el lloc d’Espanya que paguem més impostos i els que tenim una sanitat amb menys recursos. És clar que aquesta màxima es pot aplicar a molts altres capítols:
- Dependència. Un altre exemple és la dependència. És cert que el govern espanyol de sempre no ha finançat aquesta quarta pota del sistema de benestar, però això no explica les diferències que hi ha entre Catalunya i altres comunitats autònomes. Per començar, les llistes d’espera no només són més llargues, sinó que en l’últim any a Catalunya han crescut un 7%, més de 5.000 persones, mentre que a la resta d’Espanya s’ha reduït un 16,7% i a Madrid ho ha fet en un 63%. Les diferències parlen per si soles. Molta gent mor sense haver pogut accedir als ajuts. Però a més és que els que hi accedeixen es veuen clarament discriminats en relació amb el que passa en els altres comunitats autònomes. Catalunya, junt amb Canàries, és la comunitat que concedeix menys graus III de dependència, són els grans dependents que donen lloc a la possibilitat d’ingressar a una residència pública o a una assistència personal (que, per cert, també és insuficient). Una cosa semblant passa amb el grau II de dependència. A Espanya la mitjana dels grans dependents és del 22% mentre que a Catalunya és el 15%, i en el grau II la diferencies se situen en el 30 i el 28,5%. És una forma d’estalviar: rebaixar el grau de dependència.
- L’ajut de les famílies. És una evidència que Espanya està a la cua dels ajuts a la família en general i a la pobresa infantil en particular. Dins aquest penós rànquing, Catalunya a més ocupa un dels pitjors llocs perquè pràcticament no dedica recursos significatius a cap d’aquests dos àmbits.
- La mobilitat en el territori. És un problema per als catalans. Al desastrós funcionament de Rodalies, s’afegeix el col·lapse de l’AP-7 i les barreres a la mobilitat que va construint l’Ajuntament de Barcelona per dificultar l’accés a la ciutat.
- La gestió política de la policia. És també un problemacrònic que s’arrossega des de fa uns anys: les intromissions dels criteris polítics que alteren el bon funcionament policial, i que amb el conseller Elena han arribat al seu zenit. De fet, preocupa més que hi hagi més dones als comandaments que vetllar des de la direcció política per l’eficiència i l’eficàcia de la policia catalana.
- Les negociacions amb el govern Espanyol. És un fet notori que la capacitat negociadora d’ERC i, per tant, del govern, està en el carreró sense sortida d’una taula de diàleg inoperant i uns acords concentrats en la denominada “desjudicialització”. Com ja assenyalàvem a Beneficis obtinguts pel suport al govern: PNB 3 – ERC 0, el resultat és penós per les necessitats de Catalunya, amb l’agreujant que quan operi la modificació de la figura penal de la sedició, amb l’enrenou que provocarà, deixarà Catalunya sense capacitat negociadora durant anys.
- Zero en habitatge. Malgrat que aquest és un problema clau per raons socials, però també econòmiques, perquè no hi ha estabilitat sense habitatge, la Generalitat continua sense una resposta a aquesta important demanda social. El govern Aragonès hauria de presentar un balanç de què ha realitzat i mostrar així que realment el resultat és un 0.
- Un govern sense representativitat. Faci els discursos que faci, Aragonès només té el suport de 33 diputats sobre 168. I això és tot el contrari a governar des de la democràcia i no fa altra cosa que afeblir a la institució del govern a Catalunya.
Loading ...
