Ganes de distensió

La capacitat humana d’aguantar tensions té els seus límits. Quan els humans ens associem en colles,   grups, pobles o nacions potser els límits s’eixamplen temporalment perquè augmenta la capacitat de resistència conjunta. Però sempre hi ha límits, al cap i a la fi. Les tensions, inherents a la vida mateixa, són un estat transitori en el camí de la concreció del benestar de cadascú. En aquesta mesura, també en el camí en la construcció d’unes millors condicions de vida per a tots.

Després de tants anys convulsos, és prou evident que les relacions entre la política espanyola i la política catalana han canviat. Des de la formació del nou govern d’Espanya, i segurament com a  conseqüència dels esforços necessaris per a la seva formació, la bel·ligerància antisobiranista ha quedat més concentrada en els partits de l’oposició.  I per altra banda, l’abrandament independentista s’ha moderat i ha disminuït el nombre de xocs frontals amb la legalitat escrita.

L’acord d’investidura ha recollit bé, des del meu punt de vista, les ganes de distensió de la majoria de la població, i l’Estat Espanyol s’ha mogut una mica del seu anterior posat immobilista, en algunes formes al menys.

En paral·lel van sorgint diverses iniciatives de grups de persones amb ganes d’articular idees i accions sobiranistes que no tenen la independència com un objectiu, però que reconeixen l’existència d’un problema no prou ben resolt.

A l’altre costat, la presència consolidada de l’independentisme al Parlament Europeu i al Congrés, la constatació que l’independentisme no és un blog ideològicament unitari, la consciència de que la unilateralitat no és uns bona forma d’actuar en el context històric actual, són elements que van convertint les tensions en un espai gestionable.

Definitivament la societat demanava aquest canvi d’actitud i clarament és una cosa a celebrar.

Queden per desgràcia les nombroses escorrialles de l’acció de la justícia institucional. De les causes encara en curs  i dels resultats de les tristes sentències. Els empresonaments de persones per causes col·lectives sempre deixa la societat ressentida. I la causa era i és col·lectiva,  i promoguda per mitjans pacífics, o al menys democràtics.

Aquí sí que tenim un os. Crec que la tensió no es pot rebaixar només amb sortides dels presos al Parlament, permisos derivats dels reglaments penitenciaris, ni per moltes entrevistes a diaris, ràdios o televisions. Un presoner és un presoner, un condemnat per una administració de justícia que en principi actua en nom de tota la societat. En aquest punt rau la profunda desafecció de molts ciutadans, jo inclòs, en el funcionament de la justícia en aquest cas.

Més criticable que la tan anomenada judicialització del procés és, al meu entendre, la utilització esbiaixada de la força que dona el Poder Judicial en un Estat de Dret per a finalitats partidàries, el que en llenguatge  més mediàtic es qualifica de lawfare. La campanya «Amnistia ara!» promoguda recentment per Òmnium  Cultural posa justament el dit en la nafra d’aquesta situació tan incòmoda.

En qualsevol cas ens hem d’alegrar d’aquest canvi de situació. I en la mesura que puguem hem d’insistir en enriquir els continguts sobre els que dialogar.

Una de les propostes  més sòlides que provenen del sobiranisme no independentista és la reiteradament formulada pel prestigiós notari López Burniol que , si no erro, resumeix en el reconeixement de Catalunya com una nació, el reconeixement de l’exclusivitat en les competències de llengua i cultura, un límit clar en la solidaritat interterritorial, una agència tributària compartida, i al final, una consulta a la població sobre si hi està d’acord. Potser és un màxim per alguns i un mínim per a d’altres,  però no deixa de ser una excel·lent formulació de possibilitats a negociar. Potser altres també ho poden ser.

Els que saben plantejar les preocupacions en eslògans també ho han encertat aquesta  vegada: del «sit and talk» ja aconseguit, ara hem de saber passar al «talk and move».