Una mirada sobre el futur de la UE a curt i a mitjà termini (2024-2030)

Una mirada sobre el futur de la UE a curt i a mitjà termini necessita posar el focus en tres qüestions:

• L’actual presidència rotatòria hongaresa de la UE (juliol-desembre 2024)
• La nova legislatura quinquennal europea (2024-2029)
• La conveniència de llançar un nou projecte europeu que il·lusioni els ciutadans i superi el pessimisme actual (horitzó 2030)

L’actual presidència rotatòria hongaresa de la UE (juliol-desembre del 2024)

Ve marcada per la forta personalitat del primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán. El personatge més controvertit per les seves posicions obstruccionistes a la UE acaba d’ocupar el càrrec de comandament de la nau. La seva dissonància amb l’establishment de Brussel·les és notòria en matèries culturals, immigració o relacions amb Rússia. Per tot això, el clima a les institucions comunitàries i a la majoria de les cancelleries europees és d’incomoditat.

La presidència semestral anterior l’ha ocupat Bèlgica, generalment un bon alumne de la classe. El primer ministre belga, Alexander De Croo, ha dedicat les paraules següents a Viktor Orbán durant el traspàs de poders: “La presidència no significa que siguis el cap d’Europa, la presidència significa que tu ets qui ha d’aconseguir compromisos per arribar a acords. La funció de la presidència és ser un àrbitre neutral que ajudi a construir consens entre la resta dels 26 Estats membres”.

Abans del traspàs, Bèlgica havia treballat de valent per tirar endavant la renovació de les sancions contra Rússia i l’obertura de negociacions d’adhesió amb Ucraïna i Moldàvia, que Budapest havia bloquejat fins a l’últim minut, tot i que al final va accedir a fer via lliure, però continua vetant 6.600 milions d’euros en ajuda militar a Kíev.

Quan viatja a Brussel·les, a Viktor Orbán li agrada provocar.

El lema de la presidència hongaresa ja és en si mateix una provocació: Fer Europa Gran un altre Vegada. Es tracta evidentment d’una rèplica del famós lema electoral de Donald Trump, Make America Great Again. Orbán ha votat en contra de la nominació d’Úrsula von der Leyen per a un nou mandat al capdavant de la Comissió Europea. La seva relació amb el Parlament Europeu (PE) és tensa, des de fa dues legislatures manté un pols permanent amb Budapest. Es dóna per fet a Brussel·les que els propers sis mesos, el Consell estarà d’alguna manera apagat o “fora de cobertura”.

La bona notícia és que la presidència hongaresa comença just quan la nova legislatura europea comença a rodar, i això significa que fins després de l’estiu, o fins i tot més enllà, hi haurà molt poca activitat real, cosa que redueix molt la influència real de la presidència hongaresa. El moment actual a la UE és de transició, sense gairebé dossiers legislatius sobre la taula, enmig d’unes institucions en fase de renovació.

Interessa molt a Orbán aprofitar qualsevol palanca per intentar forçar la Comissió Europea a descongelar els fons que té bloquejats per la deriva de Budapest contra l’Estat de dret. Hongria és l’únic estat membre que té obert un procediment de l’article 7 del Tractat UE, que en última instància permet retirar el vot al Consell a un país que violi els principis bàsics de l’Estat de dret.

El programa hongarès introdueix assumptes especials d’interès per a Orbán com són la lluita contra la immigració il·legal, la reforma dels subsidis agrícoles europeus o el reforçament de la indústria de defensa europea. Brussel·les espera i aplaudeix que durant la presidència hongaresa avancin projectes clau en matèria de defensa.

Orbán ha estat dedicant molta energia les darreres setmanes a la fundació d’un nou grup parlamentari d’extrema dreta amb Àustria i Txèquia, anomenat Patriotes per Europa. Ha declarat que “l’objectiu és que aquest grup sigui ben aviat el més fort d’orientació dretana al Parlament Europeu”. En cas de prosperar, seria la tercera fracció d’orientació de dreta radical al PE, juntament amb Identitat i Democràcia i els Conservadors i Reformistes Europeus.

La nova legislatura quinquennal europea (2024-2029)

L’estructura de comandaments per a la nova legislatura ja ha començat a caminar. El dia 27 de juny el Consell Europeu va ratificar que la conservadora alemanya, Úrsula von der Leyen, revalidés el seu mandat de presidenta de la Comissió Europea cinc anys més, que el socialista portuguès Antonio Costa presidís el Consell Europeu i que la liberal estònia Kaja Kallas substituís a Borrell al lloc capdavanter de la diplomàcia europea.

Aquests acords no han agradat a Orbán, tampoc a Giorgia Meloni, però res no han pogut fer front a la coalició de les tres grans famílies polítiques europees – conservadors, socialdemòcrates i liberals- que els van votar per majoria qualificada (20 estats membres i 65 % de la població).

Úrsula von der Leyen

Durant els propers cinc anys, s’espera que Úrsula von der Leyen mantingui el compromís inequívoc amb Kíev i endureixi les polítiques migratòries contra l’entrada d’immigrants que exigeix ​​l’extrema dreta. També és probable que redueixi la lluita contra el canvi climàtic que havia impulsat amb el seu famós Green Deal (Pacte Verd) a l’inici de la legislatura anterior. Haurà d’afrontar la preparació per a una nova potencial gran ampliació cap a Ucraïna i els Balcans occidentals, així com el repte de millorar la competitivitat de la UE davant dels Estats Units i la Xina i augmentar l’autonomia estratègica de la UE, inclosa la militar, amb nous programes dedicats a la defensa europea.

Antonio Costa

Antonio Costa té un bon perfil com a president del Consell Europeu. És un home de diàleg i és una de les millors cartes que pot jugar actualment la socialdemocràcia europea. S’ha guanyat la fama de tenir gran capacitat per arribar a acords amb altres forces polítiques. Té una bona relació amb la gran majoria de líders de la UE. Fins i tot Orbán ha votat a favor del nomenament.

Kaja Kallas

De l’estònia Kaja Kallas se n’ha escrit que és “el flagell de Putin“, mentre que d’Orbán es diu habitualment que “és un amic de Putin“. Els països de l’est (Polònia i els Estats bàltics, especialment) són els més bel·ligerants de la UE en contra del règim de Putin. Kaja Kallas és la que ha parlat més fort contra l’amo actual del Kremlin. El seu nom també havia sonat per a la secretaria general de l’OTAN, que finalment ha anat a parar el liberal neerlandès, Mark Rutte. Kaja Kallas pressionarà per alçar el to contra Rússia i incrementar el compromís amb Ucraïna.

Necessitat d´un nou projecte europeu atractiu per a governs i ciutadans que permeti l’aparició d´un nou cicle d´eurooptimisme a Europa

“El procés d’integració es farà a cop de crisi i serà la suma de totes les solucions donades a cada crisi” (Jean Monnet). Al llarg del procés d’integració europeu per la via comunitària (Comunitats Europees, avui UE) s’han conegut, de manera intermitent, períodes d’eurooptimisme i d’europesimisme. Els picks d’optimisme més destacats han esdevingut el 1968 (unió duanera), 1973 (mercat comú), 1992 (mercat interior únic) i 1999 (euro).

A partir del 2005, la UE s’ha col·locat en mode de “crisi permanent”, “policrisi”, “permacrisi”, “crisi existencial” o “crisi heura”, a través de l’arribada de cops tan forts com el fracàs del projecte de tractat constitucional (2005), Gran Recessió (2008), crisi de l’euro (2010), invasió russa de Crimea (2014), allau d’immigrants originat per la guerra de Síria (2015), Brexit (2016), triomf de Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units (2016), populismes creixents, pandèmia (2020), guerra d’Ucraïna (2022), guerra de Gaza (2024) …

L’últim període d’eurooptimisme va tenir lloc entre el 1995 i el 2005, basat en quatre pilars:

1) creació de l’euro (1999), 2) proposta de tractat constitucional, 3) gran ampliació a països de l’est, i 4) Agenda de Lisboa (2000-2010). De tots quatre, dos van acabar en fiasco: el projecte de tractat constitucional (rebutjat l’any 2005 per referèndum a França i els Països Baixos) i l’Agenda de Lisboa (pretenia sense base aconseguir alhora una economia de gran creixement econòmic, la més justa socialment i la mediambientalment més sostenible del món).

Als anys del canvi de segle era molt gran la sensació d’èxit del model europeu, basat en el soft power . Les primeres paraules de l’Estratègia de Seguretat de la UE del 2003, dissenyada per l’Alt Representant d’exteriors i defensa de la UE, Javier Solana , deien així: “Europa no ha conegut mai un període de pau tan ferm com l’actual i mai a la història ha estat i s’ha vist envoltada de països amics com ara”.

Fora de la UE, es publicaven llibres amb títols com el següent: Why Europe will run the XXI st. Century, l’autor del qual era Mark Leonard, avui president del think tank European Council on Foreign Relations.

El sociòleg i economista nord-americà, Jeremy Rifkin, escrivia el següent el 2004 al seu llibre titulat The European Dream: La visió europea de la futura és quietly eclipsing l’American dream, NY, Penguin Goup, 2004.: “Mentre el somni americà llangueix, un nou somni europeu veu la llum. Els europeus han posat davant nostre la visió i el camí cap a una nova terra promesa per a la humanitat. Si els Estats Units vol tenir futur hauria d’imitar la UE“.

Un altre nord-americà, Charles Kupchan, professor de Relacions Internacionals de la Universitat de Georgetown, escrivia el següent el 2002: “El veritable desafiament que els Estats Units haurà d’enfrontar no prové del món islàmic, ni tampoc de l’ascens de la Xina, sinó d’una Europa integrada l’economia de la qual ja rivalitza amb l’americana i que inevitablement acabarà entrant en confrontació geopolítica amb els Estats Units”  (The End of the American Era. US Foreign Policy and the Geopolitics of the Twenty-First Century (Book Overview), American Council on Foreign Relations).

Actualment, una onada d’escepticisme està sacsejant la UE.

La guerra d’Ucraïna, la guerra de Gaza, (ambdues ad portes de la UE), les tensions geopolítiques, la preocupació per la immigració, la inferioritat tecnològica davant dels Estats Units i la Xina, la cara i complexa transició energètica, la demografia, el menor creixement  dels Estats Units, l’extraordinària reemergència de la Xina com a gran potència, etc. desperten la por i la incertesa de molts europeus.

Tot i això, la UE disposa dels ingredients necessaris per tornar a conèixer de nou un període d’eurooptimisme.

Enrico Letta i Mario Draghi

Per això, és imprescindible un diagnòstic rigorós, complet i realista de la situació actual. Els dos darrers informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi ho proporcionen a nivell econòmic.

Letta proposa amb sentit d’urgència el desplegament del mercat únic europeu en sectors en què la UE ha quedat endarrerida, com ara serveis financers, telecomunicacions i energia.

La preocupació per la competitivitat caracteritza l’informe de Draghi. La baixa competitivitat de la indústria europees, així com la seva baixa productivitat, en comparació dels Estats Units i la Xina, especialment als sectors intensius en tecnologia, és objecte principal de l’informe Draghi ja elaborat, però encara no publicat.

El diagnòstic i les propostes de Letta i Draghi són benvingudes a Brussel·les. Ofereixen línies d’actuació prometedores. No obstant, resulten insuficients, ja que pateixen una manca de propòsit col·lectiu i una il·lusió compartida.

Jacques Delors

Un bon exemple de propòsit i il·lusió que és possible imitar és el proporcionat per Jacques Delors i el seu pick d’eurooptimisme el 1992. Quan al capdavant de la Comissió Europea va llançar el projecte de mercat únic el 1992, va formular un missatge per als governs dels estats i per als ciutadans europeus que va resultar atractiu. El projecte de mercat únic tenia una dimensió econòmica clara, però Delors va ser capaç de transmetre alhora una noció d’Europa.

Jacques Delors entenia les arrels i les senyes d’identitat d’Europa i la necessitat d’apropar-ne la construcció als ciutadans. Una Europa unida era un pilar central per al desenvolupament econòmic i social harmònic, el respecte dels drets humans fonamentals en l’ètica d’una tradició humanista cristiana i els valors de la Il·lustració, una Europa promotora de la pau. Així sempre hi havia des del principi de la UE, un projecte basat en la pau, la prosperitat i l’estabilitat.

L’optimisme de Delors li va permetre proposar excel·lents projectes, compartir-los amb els europeus i ampliar l’agenda a altres iniciatives com el programa Erasmus, perquè universitaris europeus poguessin estudiar a un altre país de la UE, o la creació de l’espai Schengen, crucial per assegurar la mobilitat de les persones dins de la UE. Tots considerats avui com a exemples d’iniciatives ambicioses i reeixides de la UE.

Delors va saber treballar amb els diversos partits als diferents països. Va convèncer amb la solidesa dels arguments, no va tenir necessitat d’imposar les seves propostes amb un estil propi d’un despotisme il·lustrat, que de vegades ha existit a les institucions comunitàries.

Els ingredients d’un nou cicle d’eurooptimisme a la UE hi són damunt la taula dels organismes decisoris comunitaris, és qüestió d’involucrar-los en el llançament d’un nou projecte il·lusionant per a la ciutadania.

Els ingredients són mercat únic, competitivitat, productivitat, autonomia estratègica, política de defensa, reforma institucional, darrera ampliació de la UE, fixació de fronteres definitives i, sobretot, coronació de l’edifici, és a dir, completar el procés integrador amb la implantació de la unió política federal europea, objectiu fundacional de la UE.

 Loading ...