De vegades cal que sigui algú de fora qui s’atreveixi a expressar sense complexos i amb tota rotunditat les perspectives de futur del nostre país. És el cas de l’article de Jesús Fernández-Villaverde, El futur electoral de la dreta a Espanya (II), que defineix les conseqüències del canvi demogràfic a Catalunya. Aquest és el text:
“El primer i més fonamental és la immigració. El canvi demogràfic a Europa Occidental induït per la immigració és un dels més ràpids en la història de la humanitat. A alguns votants aquest canvi demogràfic els sembla fenomenal, a altres horrorós i fins i tot n’hi haurà a qui els deixi indiferent. Però els posaré un exemple senzill que il·lustra la profunditat dels canvis que comporta la immigració i per què molts votants reaccionen davant d’aquests.
El 2023, els fills de mares estrangeres van representar el 34,6% del total de naixements a Catalunya, un percentatge que a més creix acceleradament cada any. A aquest ritme, el 2080, Catalunya podria tenir una majoria de població amb almenys un progenitor no nascut a Espanya. Atès que la gran majoria dels nascuts de mare estrangera no farà servir el català com a llengua fora del sistema educatiu (no, no passarà per molt que la Generalitat intenti remeiar-ho amb milers d’iniciatives) i que entre els nascuts de mare espanyola almenys el 50% prefereix l’ús del castellà en la seva vida diària, el català tendirà a extingir-se. No del tot, sobreviurà com sobreviu el gaèlic irlandès: en el sistema educatiu i en uns petits pobles molt aïllats. Però, de la mateixa manera que un camina per Dublín i no sent ni una sola vegada gaèlic irlandès, el 2080 ningú sentirà català a Barcelona.
L’única manera que té el català de sobreviure és o la independència de Catalunya (que permetria, potser, reprimir tant l’ús del castellà com perquè els “nous catalans” adoptin el català com a llengua en la seva vida diària) o reduint la immigració en un 90% (o ambdues mesures). Però, amb una Catalunya a Espanya i amb el nivell d’immigració actual, el català està sentenciat a mort.
Això ho explico fent èmfasi que 1) jo no sóc català, 2) no parlo ni una paraula de català i 3) a nivell personal, el futur del català no m’afecta ni positivament ni negativament. Però tinc l’empatia suficient per entendre que per a un parlant matern de català aquest escenari en què la seva llengua desapareixerà en la pràctica en 60 anys sigui una qüestió existencial, i també l’abstracció per observar que l’única resposta que li estan donant ara mateix les elits polítiques, econòmiques i intel·lectuals és dir-li xenòfob. De debò ens estranya que aquest votant hagi optat per Aliança Catalana?”
Al marge del que es pugui pensar políticament, les dades que utilitza són difícilment rebatibles, perquè són una realitat, com a Converses hem assenyalat en més d’una ocasió. El resultat és fruit d’una immigració desbordant, la manca de natalitat autòctona fins a nivells extrems, el superior nombre de naixements en termes relatius de pares nascuts a l’estranger, i una estructura econòmica molt fonamentada en el turisme, el comerç i l’hostaleria que reclama mà d’obra no especialitzada. El resultat el podem percebre a Barcelona, no cal ser un estadístic de la llengua per constatar que és molt difícil ser atès en algun servei en català o simplement escoltar-lo al carrer o en el transport públic.
En contra del que diu l’article, i aquí juga la interpretació política, no existeix una reacció política d’alçada contra aquesta evidència. Aliança Catalana és ara per ara una anomalia amb un resultat electoral molt modest que només ha aconseguit imposar-se en dos petits municipis.
Per la seva banda, els partits independentistes grans i assentats, començant per ERC, no estan pel tema. Ho manifesta ben clarament com aquesta qüestió, la de la llengua i la immigració, no forma part de l’agenda de negociació entre republicans i socialistes per investir a Illa. D’altra banda, Junts, molt pendents sempre del políticament correcte, no s’han atrevit a presentar el tema ni tan sols amb la fredor de les xifres sense més consideracions. Fins i tot el pacte amb Sánchez sobre immigració, desconegut pel que fa al seu contingut, no és objecte d’atenció ni insistència per part de Junts.
Les dues grans onades migratòries del segle XXI han transformat absolutament la perspectiva catalana i si l’objectiu històric de la política catalanista en últim terme era el de garantir la preservació de la llengua i la cultura, cal dir que els seus actuals representants, per molt independentistes que es declarin, sembla que donen la batalla per perduda, o almenys sembla clar que no la volen abordar.
Loading ...
