L’Iran encara 2025 amb la posició més feble des de la terrible guerra amb l’Iraq a la dècada dels 80 del segle passat.
L’any passat el règim dels aiatol·làs veié com el seu “eix de resistència”, la xarxa regional de milícies principalment xiïtes que promou i finança, fracassa en la seva temptativa d’acorralar Israel.
Els intercanvis de míssils entre les dues potències regionals deixaren en evidència tres punts: el bon funcionament del sistema defensiu israelià conegut com a “Cúpula de ferro”, la voluntat dels aliats occidentals d’Israel d’acudir en la seva ajuda en cas d’ofensiva iraniana, i finalment la capacitat d’Israel de penetrar fins a la mateixa capital de Teheran, deixant fora de joc les seves defenses aèries.
Pitjor encara, al desembre Teheran perdé el seu aliat més indispensable, el règim sirià de Bashar al-Assad. Damasc era una peça clau perquè permetia disposar d’un corredor terrestre directe amb el Líban, on es troba Hizbol·là, un altre aliat històric de primer ordre.
Hizbol·là també rebé la seva part de càstig des d’Israel, ja que eliminà el seu líder Hassan Nasrallah i deixà en evidència que havia penetrat fins al moll de l’os l’organització en una operació d’espionatge sense precedents que acabà amb l’explosió sincronitzada de milers d’aparells de comunicació.
Internament, el règim iranià fa front a una contestació cada cop més constant que gira en part entorn de l’aplicació de la shària o llei islàmica, i que reflecteix una desconnexió més àmplia entre les prioritats del règim, d’ordre internacional, i la realitat ordinària dels iranians. Una situació que recorda en cert punt la que antecedí a la caiguda de l’URSS.
I per a més inri, el país presencià la mort al mes de maig del seu president conservador Ebrahim Raisi en un accident d’helicòpter, fet que conduí a noves eleccions i la victòria del candidat reformista, Masoud Pezeshkian.
Davant d’aquest balanç catastròfic, l’escenari de 2025 es planteja ple de dubtes a Teheran. Sembla l’hora de prendre decisions estratègiques: atrinxerar-se i accelerar el desenvolupament de l’arma nuclear, corrent el risc d’un atac preemptiu conjunt entre Israel i els Estats Units?
O bé cercar una desescalada i obrir la porta a un pacte amb els Estats Units de Donald Trump, fent així una esmena a la totalitat de la política iraniana dels darrers 10 anys?
Segons l’acadèmic d’origen iranià i establert als Estats Units, Mohsen Milani, el règim dels aiatol·làs ja ha depassat el seu pic de poder internacional, que vingué propulsat per la caiguda del règim de Sadam Hussein a l’Iraq a causa de la inevitable victòria a les urnes de la majoria xiïta d’aquell país.
A aquests fets prosseguí la victoriosa resistència de Hizbol·là davant Israel el 2006, l’apuntalament del règim d’Assad a partir del 2011 i l’expansió als rebels hutís del Iemen més o menys per les mateixes dates.
La mort del general iranià Qassem Soleimani a mans dels nord-americans el gener del 2020 podria resultar el punt d’inflexió, almenys simbòlic, del règim. Soleimani fou el cervell que teixí la xarxa de relacions que constituïa l’eix de resistència.
La pèrdua de Soleimani inicià una progressiva manca de cohesió que s’ha aguditzat davant els cops de l’any passat per part d’una Israel traumatitzada pels atacs de Hamàs de l’octubre del 2023, i que s’ha dit que mai més tolerarà la presència de milícies a les seves fronteres.
Loading ...
