Què uneix conceptes aparentment tan distants com un funeral, la televisió pública catalana i l’Aràbia Saudita? El fil conductor és el fet religiós o, més ben dit, la voluntat creixent de buidar-lo de l’espai públic. En una societat que es proclama laica i secularitzada, la religió continua essent un factor de consol, esperança i identitat. I justament per això esdevé objecte de deslegitimació activa.
Comencem pel funeral
Davant un tràgic accident ferroviari, el govern espanyol va imposar el que va anomenar un “funeral laic” per homenatjar les víctimes, en realitat una celebració atea perquè laïcitat mai ha significat absència de Déu. El concepte ja és problemàtic: no s’homenatja qui no ha triat ser víctima; se’ls recorda, se’ls plora i se’ls acompanya. Les famílies ho van entendre millor que ningú i van rebutjar aquell acte, reclamant un funeral religiós, catòlic, que reflectís la fe compartida, si no de tots, sí de la majoria.
El contrast entre el funeral de València i el de Huelva és revelador. A València, l’acte oficial va resultar fred, desangelat i incapaç d’oferir consol. Sense transcendència, el dolor va derivar en crispació; l’escena va acabar sent un escarni públic amb conseqüències polítiques immediates sobre Mazón. La seva condemna política va resultar inapel·lable. A Huelva, en canvi, van imperar el silenci, la pau i el consol; pot ser l’esperança. El cristianisme, amb la seva promesa última de vida eterna, va actuar com a bàlsam. Sense consol ni esperança, davant pèrdues irreparables, només resta la desesperació o la ràbia.
El president Pedro Sánchez no hi va assistir perquè no acudeix a actes religiosos, cosa que no sempre havia estat així a l’inici. En aquest absentar-se va coincidir amb Sumar i Podemos i també amb forces polítiques antagòniques com VOX, que va absentar-se per la seva confrontació amb l’Església. Ho varen fer perquè, anteposen el càlcul electoral a qualsevol consideració de caràcter humà o espiritual.
El resultat és una constatació incòmoda: el fet religiós continua tenint una funció social positiva, mentre que la seva expulsió forçada del ritual públic empobreix la resposta col·lectiva al dolor. I també, que la majoria dels actuals partits polítics juguen a la contra d’una experiència tan difícil de controlar políticament, que tan aviat reclama el dret cívic d’unes eleccions i això l’acosta a l’oposició o reclama la regularització dels immigrants i això la fa governamental.
TV3
A l’altra cara de la moneda hi trobem TV3, mitjà públic finançat amb els impostos de tots els ciutadans de Catalunya. Aquesta condició exigeix neutralitat, rigor i respecte institucional superiors als d’un mitjà privat. Quan aquests principis es vulneren, el problema no és ideològic; és democràtic.
L’article difós sota el paraigua de 3Cat sobre “donar-se de baixa de l’Església catòlica” no és informació: és campanya. No contextualitza el paper històric i social de l’Església, no contrasta veus, no explica conseqüències jurídiques diverses. Orienta a l’acció i presenta l’apostasia com l’única sortida desitjable. Informar seria explicar; incentivar és una altra cosa.
Imaginem l’escàndol si una televisió pública promogués, pas a pas, la reincorporació a una confessió religiosa. Per què el contrari es considera acceptable? La crítica no és a la llibertat d’apostatar —indiscutible—, sinó a l’ús de poder públic o econòmic per orientar consciències i esborrar símbols. Això no és servei públic. És campanya
Aquesta direccionalitat transmet un missatge clar: el catolicisme no mereix legitimitat a l’espai públic. Això no és laïcitat; és anticatolicisme. Una televisió pública no ha d’adoctrinar —ni a favor ni en contra— sinó servir el pluralisme real. Quan falla aquí, deixa de representar tothom.
L’Aràbia Saudita
La coincidència inquietant apareix quan mirem cap a l’Aràbia Saudita. En finals esportives disputades allí, s’ha fet habitual esborrar les creus dels escuts. Tant FC Barcelona com Real Madrid han acceptat que els seus símbols cristians desapareguin de les banderes que onejaven i de les camisetes que es venien, per no perdre mercat. El dogmatisme islàmic que imposa aquesta censura és inacceptable; el silenci còmplice dels clubs, també. Es traeix la identitat simbòlica per vendre més samarretes.
Aquí rau la convergència: uns promouen l’apostasia des d’un mitjà públic; d’altres fan invisible la creu per dogmatisme islàmic i encara uns altres ho accepten per interessos comercials. Mètodes diferents, mateix propòsit: arraconar el cristianisme. Malgrat que és -ho constata el funeral de Huelva- allò que acompanya, posa pau, consola i dona esperança en els moments més difícils.
Apostatar és lliure; promoure-ho amb diners de tots, no. #Pluralisme #Laïcitat Share on X
Loading ...
