La família falangista, integrada per intel·lectuals de brillant oratòria i excel·lent ploma (alguns rebutgen el qualificatiu “intel·lectuals” per considerar-lo associat a la ideologia liberal), va exercir de manera hegemònica des del començament de la Guerra Civil i mentre els exèrcits de l’Eix anaven avançant a la conflagració europea. Va ser el període en què es va produir el trànsit de la “neutralitat” a la “no bel·ligerància” en un context de contundent facistització.
Les principals figures es troben entre els falangistes de “primera generació” (camises velles o blaves) i els de “segona generació” , incloent-hi tant el Grup de Burgos en el seu conjunt (és a dir, els amb responsabilitat política o sense) com altres falangistes més o menys vinculats.
Falangistes de “primera generació”
Entre els intel·lectuals falangistes de primera generació, destaquen Sánchez Mazas, Jiménez Caballero i Eugenio Montes. En certa mesura, també Juan Aparicio i Luis Santa Marina.
Rafael Sánchez Mazas
Rafael Sánchez Mazas (Madrid,1894-1966) , periodista, escriptor (poesia, novel·la i relats). Membre fundador del partit Falange Española i encunyador de la consigna ¡Arriba España! Va ser ministre sense cartera al primer govern de Franco, sortint-se del mateix per pròpia iniciativa i ocupant més tard la presidència del Patronat del Museu del Prado. Anecdòticament, la seva detenció al començament de la guerra i ordre d’afusellament de la qual va escapar, va donar lloc a la novel·la “ Soldats de Salamina” de Javier Cercas.
Ernesto Jiménez Caballero
Ernesto Jiménez Caballero (Madrid,1899-1988), destacat representant de l’avantguardisme prosista de la generació del 27 i catedràtic de Literatura de l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid, va ser l’introdutor del feixisme a Espanya, malgrat haver format part del “Grup d’Estudiants Socialistes” als seus anys universitaris i haver dirigit la revista La Gaceta Literaria (1927-1932).
Passaria després, ben oposadament, a promoure des de 1933 el setmanari El Facio-Haz Hispano, sota la supervisió d’enviats de Mussolini i finançada pel magnat Juan March.
Eugenio Montes Domínguez
Eugenio Montes Domínguez (Vigo,1900-Madrid,1982) , escriptor, periodista i polític de marcada significació catòlica i amic de José Antonio Primo de Rivera. Escrivia en gallec i castellà. Va ser corresponsal dels diaris ABC i Arriba i, després, director de l’Institut d’Espanya a Lisboa i més tard a Roma. Va realitzar gires per Hispanoamèrica. Membre de la Reial Acadèmia Espanyola a partir del 1968.
Juan Aparicio López
Juan Aparicio López (Guadix, Granada, 1906-Madrid, 1987) va estudiar Dret a la Universitat de Granada. Amic i col·laborador de Ramiro Ledesma Ramos i un dels fundadors de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista el 1931. Va encunyar el símbol del Yugo i les Fletxes i també els slogans “una grande y libre” i “por la Patria, el pan i la justicia”. Després seria membre del Consell Nacional de FET i de les JONS, però s’apartaria per incorporar-se al grup Editorial Catòlica com a professor de l’Escola de Periodisme “El Debate”. A partir del 1939 va ser figura clau en la reorganització de la premsa del règim.
El 1941 ocupa la Delegació, Nacional de Premsa i inspira la creació de l’Escola Oficial de Periodisme, que dispensarà en el futur els títols per a l’exercici de la professió. Quatre anys més tard, ocupa la vicesecretaria d’Educació Popular, per ser després Director General de Premsa. Més endavant dirigirà el diari Pueblo i, ja al postfranquisme, col·laborarà a La Vanguardia i El Alcázar.
Luis Santa Marina
Luis Santa Marina ( Colindres, Cantàbria, 1898 – Barcelona, 1980 ), va exercir principalment com a periodista i també com a poeta. A més, va traduir al castellà les obres de Rudyard Kipling. Afiliat inicialment a les Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), es va comprometre amb entusiasme a la Falange després del decret d’integració. En va ser cap a Barcelona, desplegant una intensa activitat.
En començar la guerra va ser detingut i condemnat per tres vegades a mort. Indultat, passaria la resta de la contesa a presons republicanes, aconseguint sortir de l’última en què va estar ingressat liderant un amotinament, fins i tot abans que arribés l’exèrcit franquista.
A Barcelona funda la revista Azor (1932), sorprenentment en companyia de l’esquerrà Max Aub. Posteriorment, serà director del diari barceloní Solidaridad Nacional fins al 1963. Director de l’Ateneu de Barcelona i Procurador a Corts (1943-1967) com a membre del Consell Nacional de FET i de les JONS. En aquesta dècada dels quaranta publicaria “ Retaule de la Reina Isabel”, “ Ceilan i Jaba” i “ Itàlia, la meva ventura”.
Falangistes de “segona generació”
Entre els falangistes de segona generació i en concret els integrants del Grup de Burgos , destaquen, entre aquells que van exercir càrrecs polítics, Laín Entralgo, Tovar i, singularment, Ridruejo.
Laín Entralgo
Pedro Laín Entralgo, turolenc nascut a Urrea de Gaén el 1908, va ser metge de professió i celebrat historiador, assagista i filòsof. Falangista des dels seus començaments, aniria a poc a poc evolucionant cap a conviccions democràtiques i liberals.
Com a membre del Grup de Burgos, després d’una activa col·laboració amb el clergue Fermín Yzurdiaga a la revista Jerarquia i després a Vértice, va exercir com a encarregat del Departament d’Edicions, dependent del Director General de Propaganda, Dionisio Ridruejo. Va continuar la seva activitat literària a la revista Escorial i durant alguns anys va dirigir l’ Editora Nacional.
A l’època de la polèmica amb la “família nacionalcatòlica” va dirigir la revista Quaderns Hispanoamericans i va encapçalar la controvèrsia sobre el “Ser d’Espanya” davant dels ponents de l’Opus Dei. Va ser membre del Consell Nacional de FET i de les JONS i Procurador a Corts des de 1943 fins a 1946. Ruíz Giménez, com a Ministre d’Educació, el va nomenar Rector de la Universitat Central de Madrid. Havia guanyat la càtedra d’Història de la Medicina el 1942.
Va ser Director de la Reial Acadèmia Espanyola i Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (1989) i també Premi Internacional Menéndez Pelayo (1991). Va morir a Madrid el juny de 2001.
Antonio Tovar Llorente
Antonio Tovar Llorente (Valladolid,1911-Madrid,1985). Donades les destinacions del seu pare, que era Notari, va aprendre des de petit el basc i el català. Es va llicenciar en Dret, en Història i en Filologia Clàssica a les universitats de Valladolid, Madrid, París i Berlín.
Després de començar la Guerra Civil es va adscriure a Falange influït pel seu amic Ridruejo que, dins del Grup de Burgos, el va nomenar encarregat de Premsa i Propaganda, arribant a ser un dels principals responsables d’aquesta matèria en el primer franquisme. No obstant això, amb el temps, també com Laín, evolucionaria cap a posicionaments democràtics. Mentrestant, va ser Procurador a Corts entre 1943 i 1946, rector de la Universitat de Salamanca. Més endavant, membre de la Reial Acadèmia Espanyola i de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca. Així mateix, se li va atorgar el 1982 la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.
Dionisio Ridruejo Jiménez
Dionís Ridruejo Jiménez (El Burgo d’Osma, Soria,1912-Madrid, 1975) , significat representant de la generació poètica de la postguerra, va ser un dels primers seguidors de José Antonio Primo de Rivera. Va ocupar diferents càrrecs a la incipient Falange Espanyola.
A ell se li deuen dos versos de l’himne falangista “Cara al sol” ( “Volverán banderas victoriosas / al paso alegre de la paz”). Durant la guerra, va organitzar i comandar el Grup de Burgos, com a Director General de Propaganda des de 1938, compost per un grup d’intel·lectuals (poetes, novel·listes, filòsofs…) que havien participat activament al diari pamplonica Arriba España i a la revista Jerarquia. Prèviament, havia estat Cap Provincial de Falange a Valladolid (1936) i membre del Consell Nacional i de la Junta Política de la FET i de les JONS, des del Decret d’Unificació de 20 d’abril de 1937. Va impulsar les revistes Vértice i Escorial, la primera més aviat de difusió de la doctrina falangista i la segona, com a intent reunificador evocant l’obra d’Antonio Machado.
El 1941, en el marc dels enfrontaments entre falangistes i militars, va decidir enrolar-se com a soldat ras a la División Azul. En tornar, l’any següent, el poeta sorià trencaria amb el règim per entendre que no es complien els ideals nacionalsindicalistes que ell sempre havia defensat. Es va retirar de la primera línia política, traslladant-se al camp per retrobar-se amb la seva activitat intel·lectual.
Tornaria ocasionalment a la política, quan a principis de la dècada dels cinquanta Joaquín Ruíz Jiménez va ser nomenat ministre d’Educació Nacional, amb la pretensió d’impulsar novament el programa falangista genuí. No va passar d’un intent que va concloure amb la revolta universitària de 1956 , que, si bé va ser fortament reprimida, suposaria també l’inici dels moviments d’oposició del món estudiantil.
Va passar de la crítica a l’oposició. Va participar a la plataforma Acció Democràtica i va concórrer al “ Contuberni de Munic”. Emprendria tasques conspiratives al costat de l’organització política de Joaquín Ruiz Jiménez i fins i tot acostaments a Felipe González com a socialdemòcrata.
En el recorregut, va patir desterraments i presó. Deixaria constància que “ el meu coneixement de les realitats polítiques i socials era sumari i amb els anys em portarien a conclusions molt allunyades dels meus apriorismes juvenils, més aviat rebuts per influència que conquerits per reflexió”. Va morir cinc mesos abans que Franco.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (8). Les Lletres. Intel·lectuals (III)
La família falangista, integrada per intel·lectuals de brillant oratòria i excel·lent ploma, va exercir de manera hegemònica des del començament de la Guerra Civil i mentre els exèrcits de l'Eix anaven avançant a la conflagració… Share on X
Loading ...
