Les enquestes que es multipliquen de cara a les presidencials franceses tenen uns resultats que paga la pena remarcar. En la primera volta (és sabut que a França es vota en un sistema majoritari a dues voltes), que és quan l’elector vota d’acord amb les seves preferències, Macron i el seu més o menys centrisme treuria un 25% dels vots. D’altra banda, el sumatori dels dos candidats d’extrema dreta Zemmour i Marine Le Pen, conjuntament arriben al 31% dels vots. Mentre que la representant de la dreta tradicional Valerie Precrésse assoliria el 12,5%. En definitiva, la dreta i l’extrema dreta franceses treurien prop del 44% dels vots.
Per la seva banda tot el ventall d’esquerres, que és molt ampli, inclosos els socialistes, els ecologistes, els comunistes i l’extrema esquerra, amb prou feines arribarien al 20% dels vots. Aquest seria l’aspecte polític de la França “laica i republicana”, origen del progressisme del “Maig 68”. Com es pot constatar, l’esquerra ocupa un paper absolutament menor.
Si del cas francès passem a l’espanyol, que ens agafa molt més a prop, constatem que hi ha un govern d’esquerres amb el suport d’una àmplia coalició de partits nacionalistes i d’esquerra al Congrés, però que existeix una alternativa amb moltes possibilitats de governar, encapçalada del PP sol o amb l’ajuda de Vox. Per tant, governa l’esquerra, però hi ha una clara alternativa de dreta.
En el cas de Catalunya no succeeix res de tot això. De fet, tot es mou dins d’un mateix bloc polític, que es passen el porró entre ells, d’ideologia molt semblant situada clarament a l’esquerra. Fa uns anys quan la ficció de l’independentisme podia tenir una certa credibilitat, hi havia la interpretació possible dels dos camps, un d’independentista i un altre no independentista. Però això ha passat a la història i a les institucions clau de Catalunya governa la tríada formada per ERC, PSC i Colau, i els canvis que es poden produir es limiten al protagonisme que pot tenir el primer partit en l’àmbit de la Generalitat o el de l’Ajuntament, però no el canvi generat per una alternativa.
I JxCat? Doncs aquesta amalgama heterogènia cada vegada està més reduïda a una opció política que s’aferra com sigui al poder de la Generalitat perquè el seu ciment ja fa temps que no és la il•lusió de la independència, sinó el manteniment de dos milers llargs de càrrecs polítics. JxCat no és una alternativa de cultura política diferent, és clarament un sindicat d’interessos.
La pregunta és: com és possible que aquest escenari català sigui tan diferent, no ja del francès i l’espanyol, sinó de qualsevol que es pugui produir a Europa? No hi ha cap altre lloc en el qual una esquerra, a més d’escassa eficàcia com a governants i amb polítiques culturals profundament destructives des del punt de vista dels fonaments de les institucions socials del país, governi sense alternativa.
Alguna cosa molt greu li està passant a Catalunya i segurament deu començar per la no compareixença de les seves institucions socials i elits econòmiques, que no són capaces de formular res que pugui alimentar un projecte alternatiu al trist escenari actual en el qual el govern de Catalunya i de la Generalitat ens explica des de com hem o no hem d’estimar-nos, com hem educar als nostres fills, com poden obtenir el màxim plaer sexual sent alhora noi i noia, o persegueix dissenyar noves masculinitats amb programes que res tenen a envejar als processos de reeducació de la Xina de Mao. L’única diferència no és tant d’intenció, sinó de no poder-se imposar per la força.
Loading ...
