Cada cop son més les personalitats franceses que alerten de l’esgotament en que se sumeix el seu país. Un dels darrers és el historiador i assagista Jacques Julliard, provinent d’ambients progressistes.
Julliard se suma a les veus, fins ara provinents de la dreta conservadora i de la dreta liberal franceses però cada cop més generalitzades, que afirmen que França pateix un déclassement.
Traduït al català es podria parlar de pèrdua de categoria o desvalorització. Hom sap quina importància donen els francesos a ésser considerats com un poble líder i capdavanter, i es pot fer doncs una idea del desconsol que plana sobre el país veí.
Julliard afirma en un article recent a Le Figaro que li ha costat molt adoptar el terme déclassement que circula amb freqüència creixent des de la primavera, moment on França es veié obligada a confinar-se totalment per a fer front a la pandèmia de Covid-19.
De fet, el mal que afecta França és similar al dels altres països europeus que també es tancaren al març passat. És similar, però sembla més profund, més complexe, més teòric. Més francès, es podria dir. Julliard intenta recollir-lo i exposar-lo en un article titulat “El gran déclassement: França en ruïnes”.
L’historiador comença afirmant que “les nostres glòries passades ja no diuen res al nostre jovent”. És així que el declivi de França prové del sí mateix del país: els francesos, afirma, ja no estan disposats a fer els mateixos esforços que els seus avantpassats demostraren al seguir a Lluís IXV, a Napoleó o a Charles de Gaulle.
Desindustrialització
El país gal ja no és una potència industrial, a pesar de que l’auge de la Xina ha deixat en evidencia que la industria segueix sent una de les bases essencials, sinó la única, del poder.
Enguany, França (com molts països europeus) ha hagut d’importar medicaments i mascaretes de la Xina. El país de Pasteur ha estat incapaç de desenvolupar una vacuna contra la Covid-19: els caps de cursa son nord-americans, xinesos, russos, anglesos i alemanys.
L’elit financera francesa ha venut o desmembrat els grans líders industrials del país, com Thomson (electrònica), Arcelor (acer), Lafarge (ciment) o Alstom (transports). L’agricultura francesa, sector refugi i enveja d’Europa sencera fa tan sols unes dècades es troba en plena crisi i es preveu que dintre de poc presenti una balança comercial negativa.
Hivern acadèmic
Un altre àmbit on se sent amb força el declivi és, segons Juillard, l’intel·lecte dels francesos. Començant pel seu nivell més elemental: l’escola. Un sistema escolar públic en total desgavell, on el nivell acadèmic llisca per un tobogan des de fa dècades i on les tensions socials dificulten el fet mateix de donar classe en nombrosos col·legis.
L’historiador fa un crit al cel per posar punt i final als models “infantilistes” basats en situar l’alumne com un portador de drets i no com un receptor de coneixements.
“Quan fa que no neix a França un gran escriptor?” s’exclama Julliard. L’únic que destaca per la seva capacitat a unir els esperits dels francesos és Michel Houellebecq, autor de Submissió, la novel·la ficció en que França es converteix en una república islàmica. És, afirma Julliard, l’escriptor d’un poble conscient del seu declivi i enfonsat en la depressió.
Fragmentació social
Sense referents comuns més enllà del pessimisme, la societat francesa es fragmenta, com assenyala en el seu llibre d’èxit el sociòleg Jérôme Fourquet, “L’arxipèlag francès”. Per a Julliard, les classes populars han estat expulsades primer de les ciutats i després de les banlieues.
Aquests barris de les rodalies han estat ocupats per una nova categoria de immigrants no integrats i encara menys assimilats, amb treballs precaris i dependents de subsidis públics. La joventut de la França “perifèrica” o rural es troba sense referents, i el que queda de les classes mitjanes en estat de revolta semi-continua.
No hi ha ningú que orienti i dirigeixi, afirma Julliard. Ni família, ni escola, ni església.
Obesitat i feblesa de l’estat
Inclús l’estat és incapaç de proposar regles i orientar les energies cap a objectius comuns. I això, en el país del mon que compta amb més recursos públics: un 56% del PIB abans de la crisi sanitària. 1% de la població mundial però 15% de les despeses socials.
L’estat francès és obès però terriblement feble. Els seus càrrecs, alts i baixos, habiten en un mon burocràtic paral·lel i que ha fet de la redistribució a tort i dret de riquesa generada per d’altres la seva activitat principal. Per damunt de la seguretat i la llei.
En definitiva, afirma Julliard, França ha deixat d’ésser governada per a ser administrada. De fet, mal administrada per persones que enlloc de fer un esforç per prendre de nou alçada, semblen decidits a seguir fer baixant el país.
Advertència a tota Europa
Aquest anàlisi de Julliard, tot i centrar-se òbviament en el cas francès, és fàcilment adaptable a molts altres països europeus. No és difícil veure-hi Espanya canviant tant sols els noms propis, i de forma encara més evident, també Catalunya.
Es urgent que a Madrid i a Barcelona es prengui consciència d’aquests problemes de fons. Els francesos són els primers en expressar obertament la por al declivi perquè culturalment els afecta més profundament que als altres. Però tots els europeus estem en situacions similars, graus i matisos a part.
