El passat diumenge 6 d’octubre, Paris fou l’escenari del retorn amb força del moviment favorable a la família tradicional. Es tracta en gran part dels mateixos organitzadors que ompliren els carrers al 2013 per oposar-se a la llei dita del “Matrimoni per a Tothom” (Mariage pour Tous) de François Hollande.
Enguany, l’objectiu de la manifestació era evitar l’aplicació de la llei, promoguda pel president francès Emmanuel Macron, per autoritzar l’accés a la reproducció assistida per a dones solteres i lesbianes.
El nombre total de manifestants, entorn de 100.000 persones, feren de la cita la protesta més multitudinària dels darrers anys a París. Ni els propis organitzadors s’esperaven una afluència similar, fins al punt que s’hagué d’obrir un itinerari secundari per descongestionar el centre de París.
La mesura autoritzant l’accés de dones soles o parelles lesbianes a la reproducció assistida (i pagada per la seguretat social) fou aprovada tan sols hores abans de la manifestació. L’objectiu del legislatiu -on el partit de Macron “La República en Marxa” disposa d’una majoria aclaparadora degut al peculiar sistema de doble volta francès- era aprovar la llei a corre-cuita per evitar tensions entre partidaris i detractors. De fet, diversos parlamentaris del seu partit votaren en contra.
La manifestació del passat dia 6 es feu en un ambient festiu i pacífic. Res a veure amb les protestes de les “armilles grogues” dels darrers mesos, infiltrades per grups extremistes violents. Com el comentarista Eric Zemmour recollia al Figaro, es tractà de “manifestants modèlics que fan la presència de la policia antiavalots totalment inútil”. Ja d’entrada, un descans per a tots els parisencs, acostumats a manifestacions caòtiques.
El perfil del manifestant era més aviat catòlic. Pare o fill (o els dos alhora) de família nombrosa, i preocupat per la degradació de la institució familiar. En efecte, la família tradicional pateix a França una constant pèrdua de centralitat des de l’aprovació al 2013 de la llei del matrimoni homosexual i l’autorització a aquestes parelles d’adoptar.
Aquest cop, els manifestants feren un crit al cel contra el drama dels nens sense pare. Com a rerefons hi veieren la negació del valor de la paternitat, i per tant, de la masculinitat. La idea que els homes són prescindibles.
Davant seu, la negació fins a l’absurd d’aquesta qüestió fonamental. La ministra de sanitat francesa, Agnès Buzyn, afirmà que “una dona pot ésser un pare”. Alguns diputats partidaris de la llei de bioètica arribaren a defensar la mesura en termes grotescos. La diputada Aurore Bergé arribà a dir que “no es tracta de prohibir la reproducció carnal de les parelles heterosexuals”.
Per passar del matrimoni homosexual (adopció inclosa) a la reproducció assistida per lesbianes i dones soles han fet falta tan sols 6 anys. Els opositors temen (i l’estat actual del debat sembla confirmar aquesta tendència) que el proper salt sigui la reproducció assistida per a parelles homosexuals masculines, això és, legalitzar els “ventres de lloguer”.
Sociològicament, sembla un combat perdut en les nostres societats cada cop més individualistes i individualitzades. Entorn el 65% dels francesos aproven la reproducció assistida per a les dones soles i parelles lesbianes, segons una enquesta recent del IFOP.
Però cal preguntar-se, dins d’aquesta majoria que diu aprovar la mesura, fins a quin punt es té consciència dels problemes que genera, primerament pel infant però també per a la solidesa del teixit social? No és casualitat que siguin les famílies més sòlides i nombroses les que més temin la proliferació de mesures com la reproducció assistida.
