Part del titular, el de la xifra de joves que abandonen l’escola, respon a una impactant campanya a la via pública de la Fundació Jaume Bofill, que té la clara intenció de pressionar al govern català perquè actuï d’una manera més eficaç per posar fi al problema de l’abandonament escolar que és singularment elevat a Espanya i encara ho és més a Catalunya, si bé, diguem-ho clar, és un problema que bàsicament es concentra en els nois.
La xifra de finals del 2021, l’última dada disponible, assenyalava que l’abandonament escolar a Catalunya estava en el 14,8%. És una xifra elevada, com veurem, si bé cal apuntar la bona notícia que va descendir d’una manera important en relació amb el període anterior que se situava en el 17,4%.
Es tracta dels joves d’edats compreses entre els 18 i 24 anys que com a molt tenien com a titulació màxima l’ESO i declaraven que no estaven estudiant.
Espanya es manté en un vergonyós primer lloc d’Europa en aquesta classificació, i a més Catalunya se situa per sobre d’aquesta magnitud.
Catalunya és la cinquena comunitat d’Espanya amb més abandonament escolar.
El descens experimentat és bo, però és obertament insuficient perquè Catalunya és la cinquena comunitat d’Espanya amb més abandonament escolar. Només està superada per Andalusia, Múrcia, Castella la Manxa i Balears. Totes les altres venen per darrere. Madrid, l’altra gran competidora econòmica d’Espanya està 4,1 punts per sota amb un 10,7%. I el País Basc amb un 4,8% se situa en el nivell d’excel·lència.
Potser podríem fixar-nos en el que fan.
És clar que cada vegada que referim la xifra al País Basc podem pensar amb la influència del concert, doncs bé diguem que podem fixar-nos en Galícia que té una magnitud d’abandonament escolar de només el 8,1% i que ja està situada per sota l’objectiu de la Unió Europea pel 2030 que és el 9%.
Però aquest valor mitjà no expressa la realitat perquè la diferència entre nois i noies és molt accentuada.
Les noies romanen molt més temps en els estudis de manera que la mitjana pels joves se situa en el 19,4% mentre que la de les noies està en el 9,9%. En altres termes, les noies ja quasi han assolit l’objectiu pel 2030.
Mentre que els nois estan a una distància de més del doble. I si contemplem la classificació per comunitats autònomes en la qual globalment Catalunya ocupava al cinquena posició i fixem l’atenció només en els nois, ens adonarem que aleshores a més pugem un lloc en aquesta dissortada classificació i ens situem en la quarta posició.
La conclusió és clara:
No es pot resoldre el problema de l’abandonament escolar prematur si no hi ha una acció específica dirigida als nois perquè les dades assenyalen clarament que és en ells on està focalitzat el problema. Però és clar, aquesta constatació no és políticament correcta perquè ja se sap que les famoses polítiques de gènere només consideren els aspectes de la desigualtat quan aquestes tenen com a subjecte a les dones. Però mai la circumstància en sentit contrari.
Catalunya no pot mantenir per més temps un indicador d’abandonament escolar que la situï tan lluny de la mitjana europea i de l’objectiu 2030.
Un país amb una baixa natalitat, un atur juvenil dels més grans d’Europa i un abandonament escolar que ocupa la primera posició en el qual a més hi ha un dèficit de natalitat creixent, no té camp mena de futur. I això la societat i el govern de Catalunya hauria d’afrontar-ho d’una vegada per totes.
Un país amb una baixa natalitat, un atur juvenil dels més grans d'Europa i un abandonament escolar que ocupa la primera posició en el qual a més hi ha un dèficit de natalitat creixent, no té camp mena de futur Click To Tweet
