Fòrum de Seguretat d'Aspen

Fòrum de Seguretat d’Aspen: la partida es juga entre els EUA i la Xina

El Fòrum de Seguretat d’Aspen (Aspen Security Forum) és una conferència anual que se celebra a la localitat d’Aspen (Colorado, Estats Units). Durant els seus tretze anys ha proporcionat un àmbit de reflexió i debat públic sobre relacions internacionals, no partidista, on els líders mundials han pogut discutir obertament temes clau sobre seguretat nacional.

L’Institut Aspen (Aspen Institute) és una institució internacional sense ànim de lucre fundada el 1949 com a Aspen Institute for Humanistic Studies. L’institut i els seus socis internacionals intenten “promoure la creació d’una societat lliure, justa i equitativa en un entorn no partidista i no ideològic a través de seminaris, programes polítics, conferències i iniciatives de desenvolupament de lideratge”. La seu central es troba a Washington, on funciona com un think tank, i manté una xarxa d’institut i iniciatives de lideratge associats a diferents ciutats del món.

L’Institut Aspen està finançat en gran part per institucions nord-americanes com la Carnegie Corporation i les fundacions com Rockfeller Brothers, Gates, Lumina i Ford. El consell d’administració inclou líders polítics i empresarials i representants del món acadèmic. Està considerat un dels think tanks més influents del món. Una de les figures més reconegudes al món de les relacions internacionals, Joseph S. Nye, pioner en la teoria del soft power (poder tou), professor de la Universitat de Harvard i exsecretari adjunt de Defensa als Estats Units, és actualment copresident del Fòrum de Seguretat d’Aspen.

Al Fòrum de Seguretat d’Aspen celebrat el mes de juliol d’aquest any, l’ambaixador de la Xina davant dels Estats Units, Qin Gang, ha demanat inicialment més comprensió per al seu país.

“La Xina és una civilització amb 5.000 anys d’existència, una civilització primigènia, que ha estat la més important del món de manera ininterrompuda durant milers d’anys, excepte durant els dos segles “d’humiliació” (XIX i part del XX) a causa de les agressions rebudes de les potències occidentals i del Japó. Avui vol tornar a ocupar el lloc que li correspon en un nou món multipolar i esdevenir de nou una gran potència, sense cap voluntat expansionista ni militarista. La Xina és un país pacífic que demana senzillament reconeixement per l’extraordinari esforç de modernització que ha estat capaç de fer durant les darreres dècades i l’eficàcia i legitimitat del sistema polític que ho ha fet possible”.

Els “objectius reals” de la nova Xina van ser àmpliament debatuts pels experts al Fòrum d’aquest any. El president, Xi Jinping, ha anunciat que la Xina té la intenció de sobrepassar els Estats Units en tecnologies crítiques com la intel·ligència artificial i la biologia sintètica el 2030 i molts analistes prediuen que el seu PIB, a preus de mercat, superarà el dels Estats Units a principis de la propera dècada. En termes de paritat de poder adquisitiu o PPP (Purchasing Parity Power), ja ho ha superat fa uns cinc anys.

La pregunta que flotava a l’ambient era la següent: La Xina està buscant desplaçar els Estats Units com a principal potència del món, des de tots els punts de vista (PIB, educatiu, científic, tecnològic, militar, etc.) no més tard de quan arribi el centenari de la proclamació de la República Popular de la Xina el 2049?

Alguns alarmistes presents al Fòrum comparaven els xinesos amb gegants de tres metres, però un ponent amb força experiència a l’esquena va assenyalar jocosament que la Xina caminava més aviat pels 1,80 metres, contra els més o menys 1,90 metres d’Estats Units. Volia donar a entendre que els Estats Units, malgrat l’enorme creixement recent de la seva competidora Xina i de les ànsies xineses per assolir el lideratge mundial, continuaven sent la potència hegemònica sense discussió, “de moment”.

En qualsevol cas, acreditats analistes subratllaven que els Estats Units estava convençut que la seva única reptadora és la Xina. Alguns, a més, de manera inquietant, assenyalaven que els Estats Units també s’estaven convencent que calia “aturar tant sí com no” la carrera de la Xina cap a la supremacia mundial, que els mateixos Estats Units havien fet possible a partir dels pactes de Nixon i Kissinger amb Mao Tse Tung als anys setanta del segle passat, un reconeixement necessari de la Xina per aplacar l’imperialisme agressiu de l’extinta URSS. Parlaven de “parar-la tant sí com no, abans que sigui massa tard”, és a dir, abans que la seva supremacia sigui aclaparadora.

El que pugui passar a la Xina durant les properes tres dècades va ser objecte d’una gran discussió.

El que pugui passar a la Xina durant les properes tres dècades va ser objecte d’una gran discussió. “Dependrà de com es resolguin moltes incògnites”. Alguns analistes veien una Xina que no podrà evitar entrar, més aviat que tard, en decadència econòmica, després de conèixer durant molts anys taxes de creixement de doble dígit. Altres la imaginaven aconseguint un altiplà en el seu creixement a causa de restriccions demogràfiques (fracàs de la “política del fill únic“), caiguda de la productivitat i la política de Xi Jinping que afavoreix les empreses estatals en detriment de les privades. A més, la Xina enfrontava importants problemes d’augment de la desigualatge i la degradació mediambiental.

El “somni xinès” de Xi i altres projeccions lineals poden sortir del full de ruta previst com a resultat d’esdeveniments inesperats (“cisnes negres”), per exemple, una guerra per Taiwan, una nova crisi financera o una prolongació de la pandèmia.

La conclusió era que no hi ha un futur únic sinó una varietat d’escenaris possibles. Quin acabarà sent el més probable dependrà en gran manera del que faci la Xina i de com decideixi respondre els Estats Units al desafiament xinès.

També hi ha molts escenaris en la resposta dels Estats Units al repte xinès. I molts fracassos. El fracàs més dràstic seria una guerra a gran escala. Fins i tot si els Estats Units resultessin vencedors, un conflicte militar entre les dues economies més grans del món, les dues úniques superpotències existents, faria que els efectes econòmics globals de la invasió russa d’Ucraïna semblin molt poca cosa en comparació. Les conseqüències d’una guerra semblant fins i tot podrien arribar a ser letals per a la subsistència del planeta.

Els analistes de seguretat presents a Aspen es van concentrar a Taiwan, que la Xina considera una província rebel, com a possible catalitzador d’una guerra entre les dues potències.

Els Estats Units sempre han procurat dissuadir Taiwan de declarar la independència de jure i la Xina d’emprar la força contra l’illa. Però les capacitats militars xineses estan augmentant, i si bé el president Biden va negar que la política dels Estats Units hagi canviat, el Govern xinès assegura que les visites de funcionaris nord-americans d’alt nivell a Taiwan (l’últim exemple ha estat la presidenta de la Cambra de Representants Nancy Pelosi) la buiden de significat. S’ha arribat a comentar al Fòrum que l’inici accidental d’una guerra entre les dues parts podria passar, com els va passar a les grans potències d’Europa el 1914.

La política interior nord-americana està molt polaritzada, però es va comentar que una de les poques coses que, sens dubte, pot unir els dos pols polítics seria una actuació militar contundent contra la Xina. De moment, coincideixen en actuacions comercials considerables (augment de drets duaners, suspensió d’activitats d’empreses xineses als Estats Units, etc.). El president Biden no ha retirat les anteriors adoptades per Trump.

Un segon tipus de desastre seria una nova Guerra freda perllongada com a resultat de la creixent demonització de la Xina a la política interna dels Estats Units. Això impediria a tots dos països cooperar en l’obtenció de “béns comuns universals” que calen, com la pau global, el creixement de l’economia mundial, la lluita contra el canvi climàtic, el sorgiment de noves pandèmies o la lluita contra la proliferació d’armes nuclears i biològiques.

El creixement d’un nacionalisme populista pot limitar la immigració o afeblir el suport dels Estats Units a les institucions i aliances internacionals i conduir a un fracàs competitiu.

Els Estats Units poden conèixer un tercer tipus de risc, consistent que no aconsegueixi controlar la polarització política interna i encarar els seus problemes socials i econòmics. S’ha parlat d’una reelecció de Trump a la presidència o fins i tot de l’esclat d?una guerra civil. Això distrauria als Estats Units (ja va estar distret des del 2001 fins al 2021 amb la seva llista de guerres antiterroristes per tot el món mentre la Xina creixia sigil·losament a un ritme exponencial) i provocaria un greu debilitament en el seu dinamisme tecnològic per poder competir amb èxit amb una Xina sempre en ascens. El creixement d’un nacionalisme populista pot limitar la immigració o afeblir el suport dels Estats Units a les institucions i aliances internacionals i conduir a un fracàs competitiu.

Un quart element de desastre analitzat consisteix en la possibilitat de fracàs de la visió i els valors dels Estats Units. Un lideratge sobre els valors democràtics i els drets humans és important per generar el poder tou que beneficia els Estats Units mitjançant una relació amb els seus aliats basada en l’atracció en comptes de la coerció. El cas de la Unió Europea, un prototip d’una unió d’Estats basada en valors democràtics, és paradigmàtic. Una resposta eficaç dels Estats Units al desafiament xinès comença a casa i s’ha de basar a preservar les seves pròpies institucions democràtiques.

S’ha insistit en la necessitat que els Estats Units inverteixin en educació i en recerca i desenvolupament, si vol evitar la supremacia mundial de la Xina. La Xina supera àmpliament els Estats Units en el nombre d’estudiants STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), base del futur científic i tecnològic. Un exemple és la llei de Chips i Ciència, amb un pressupost de 280.000 milions de dòlars, aprovat fa poc al Congrés dels Estats Units, per mantenir la davantera tecnològica en indústries crítiques, com les productores de xips, en comptes de retirar-se després d’una cortina de por i pessimisme davant del desenvolupament xinès.

En matèria de política exterior i de seguretat, els Estats Units han de reestructurar les seves forces militars per adaptar-les al canvi tecnològic. També ha d’enfortir les aliances, entre elles l’OTAN i els acords d’associació amb el Japó, Austràlia i Corea del Sud. La cimera recent de l’OTAN celebrada a finals de juny a Madrid s’ha considerat un èxit per als Estats Units. La mida de l’economia mundial representada pels Estats Units i els seus aliats principals és el doble del PIB combinat de la Xina i Rússia. A més, cal una millora de les relacions amb l’Índia, fins i tot a través del marc diplomàtic del Quad (format pels Estats Units, el Japó, l’Índia i Austràlia). Una altra necessitat posada en relleu al Fòrum ha estat l’enfortiment de la participació dels Estats Units en les institucions internacionals actuals que el propi país va crear per a la fixació d’estàndards universals de governança: Institucions de Bretton Woods del 1944 com el Banc Mundial (BM) , el Fons Monetari Internacional (FMI) o el GATT més tard reconvertit en Organització Mundial de Comerç (OMC).

Finalment, s’ha posat de manifest la necessitat dels Estats Units de cooperar amb la Xina allà on sigui possible en qüestions globals que afectin les dues nacions, com la pau i la prosperitat mundials o la lluita contra el canvi climàtic i les pandèmies. Les relacions entre els Estats Units són de tres tipus: competició, cooperació, confrontació. La competició és inevitable i pot ser bona. La cooperació és necessària, especialment en “béns comuns universals”. La confrontació, especialment el conflicte bèl·lic, pot i ha de ser evitada a cada moment. Suposa la garantia de pau per al món en conjunt.

Als corredors del Fòrum de Seguretat d’Aspen es comentava la importància d’un llibre recentment aparegut que tracta sobre les qüestions debatudes a les jornades de treball. El seu títol és The War War of War: The Dangers of Catastrophic Conflict between the US and Xi Jinping’s Xina (La Guerra evitable: els perills d’un conflicte catastròfic entre els Estats Units i la Xina de Xi Jinping). L’autor és l’exprimer ministre australià Kevin Rudd, que proposa al seu llibre assolir l’objectiu de “competència estratègica controlada entre les dues superpotències”. A curt termini, el nacionalisme xinès creixent i l’assertivitat també en ascens de XI Jinping – poc comparable amb anteriors líders xinesos més prudents, com Deng Xiao Ping, partidari d’“avançar sense fer soroll” – impliquen que és probable que els Estats Units hagin de passar més temps “al costat de l’equació corresponent a una rivalitat dura”.

Kevin Rudd pensa que “si els Estats Units eviten la demonització ideològica, s’abstenen d’analogies enganyoses amb la Guerra Freda i mantenen les aliances internacionals, podran evitar amb èxit el desafiament de la Xina”, i tota la humanitat se’n beneficiarà.

si els Estats Units eviten la demonització ideològica, s'abstenen d'analogies enganyoses amb la Guerra Freda i mantenen les aliances internacionals, podran evitar amb èxit el desafiament de la Xina Click To Tweet

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.