Després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, dues evidències han quedat sobre la taula amb una claredat inapel·lable. La primera: el PSOE s’ha trencat públicament en una qüestió central d’Estat com és el finançament autonòmic. La segona: la confusió sobre l’abast real del nou model, les seves conseqüències i fins i tot la seva viabilitat política és avui major que abans de començar la negociació.
Aquesta confusió no és casual. El Ministeri d’Hisenda no ha aportat informació completa ni homogènia, fins al punt que organismes independents especialitzats en el sistema de finançament com FEDEA han hagut d’elaborar estimacions pròpies per suplir el buit explicatiu del govern. El resultat de tot plegat és un escenari d’incertesa que afecta directament el funcionament de l’Estat i, sobretot, l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez.
Un rebuig generalitzat i un origen poc institucional
És un fet insòlit que totes les comunitats autònomes rebutgin el nou model, incloses aquelles governades pel PSOE, com Castella-la Manxa o Astúries. Navarra i País Basc en queden al marge perquè el concert econòmic no forma part del sistema general, però la resta del mapa autonòmic expressa una oposició gairebé unànime.
Aquest resultat només s’explica per un dèficit greu de negociació i enfocament. El nou model no neix d’un consens multilateral, sinó d’un acord bilateral entre Esquerra Republicana i el PSC, culminat amb una trobada a la Moncloa entre Oriol Junqueras i el president del govern. Un procediment difícilment defensable des del punt de vista institucional.
Encara més revelador és el paper subsidiari del Govern de la Generalitat, reduït de facto a espectador d’una negociació entre Madrid i els republicans. Un episodi que confirma fins a quin punt l’autogovern queda subordinat als interessos del govern central quan es tracta de garantir la continuïtat del president.
Un model sense singularitat real per a Catalunya
Malgrat la retòrica, el nou sistema no estableix un finançament específic per a Catalunya. No hi ha recaptació del 100% dels impostos ni pagament posterior d’una quota a l’Estat. Tampoc existeix una regulació clara del principi d’ordinalitat, que apareix i desapareix del discurs oficial segons convingui.
Les contradiccions de la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, han accentuat la confusió. En algunes compareixences ha afirmat que el sistema neix amb ordinalitat; en d’altres, que no n’hi ha més que en el model anterior, és a dir, cap. El que sí és cert és que Catalunya percebrà més recursos, però sense cap garantia que aquesta millora es mantingui en el temps.
Dades, càlculs i relats en disputa
El sistema preveu una aportació addicional de 21.000 milions d’euros per part de l’Estat. És una xifra rellevant, però difícilment sostenible a mitjà termini en el seu valor monetari actual, especialment quan a partir del 2027 Espanya haurà d’estrènyer la despesa per la seva situació fiscal.
Un dels elements més destacats és el tractament de l’IVA. Catalunya incrementa ingressos perquè passa a computar-lo en funció del que produeix i “exporta” a la resta d’Espanya, no del que es paga al seu territori. Aquest mecanisme, però, no és exclusiu de Catalunya i beneficiaria també altres comunitats “exportadores”, com Madrid, fet que no s’ha explicat amb claredat. Pot generalitzar-se aquesta forma de mesurar la percepció per IVA?
Els resultats varien de manera substancial segons si es calculen per població ajustada o per població real. Amb competències homogènies, la mitjana estatal se situa en 3.731 euros per habitant. Catalunya passa de 3.456 a 3.977 euros, un guany proper als 500 euros. Canàries ocupa la segona posició amb 3.983, mentre que Andalusia, que segons el govern millora notablement, queda per sota la mitjana amb 3.588 euros. Aragó tanca el rànquing amb 3.522.
Tot plegat ofereix arguments sòlids al Partit Popular contra el PSOE en el següent cicle electoral. I explica per què el relat oficial canvia segons la variable utilitzada.
Un acord pensat per durar… o per no aprovar-se
La paradoxa final és que aquest sistema, malgrat els seus avantatges quantitatius per a Catalunya, té poques possibilitats de prosperar al Congrés. Es tracta d’una llei orgànica que requerirà majoria absoluta en un Parlament fragmentat. No és casual que les agències de ràting no hagin modificat la qualificació del deute espanyol malgrat l’increment de despesa: assumeixen que la reforma no s’aprovarà.
Des del punt de vista català, el balanç és ambigu sobretot en relació amb les promeses fetes. Hi ha més recursos i més liquiditat, però cap pas cap a un pacte fiscal ni cap aproximació real al concert basc o navarrès. Catalunya continua plenament integrada en el sistema general, amb millores reversibles i sense singularitat estructural.
La conclusió és política: el nou model ha trencat el PSOE perquè evidencia que el govern legisla pensant menys en el partit i encara menys en el país i sí en la supervivència diària de Sánchez al poder. La confusió no és un accident; és el preu d’un acord pensat per aguantar avui, encara que demà no existeixi.
Converses ha tractat el nou sistema de finançament de forma detallada el 9 i el 13 de gener:
https://conversesacatalunya.cat/financament-singular-no-financar-les-singularitats/
https://conversesacatalunya.cat/el-nou-financament-autonomic-mes-diners-pero-el-mateix-mapa/
I també amb anterioritat (10 de setembre de 2024) anunciant el que ha succeït:
https://conversesacatalunya.cat/lacord-sobre-financament-singular-de-catalunya-psoe-psc-erc-explicat-amb-detall-2-el-financament/
I denunciant les trampes ara confirmades el 30 de maig de 2025.
https://conversesacatalunya.
Loading ...
