L’altra cara del feminisme (III): De les obsessions i dels privilegis

L’opinió publicada i la informació del feminisme militant donada per periodistes del mateix perfil mostra una curiosa obsessió per totes les qüestions relacionades amb el sexe deixant a banda ara un dels seus temes monogràfics, que és el de la violència dels homes contra les dones. Escriuen sobre el sexe des d’una perspectiva molt personal i particular, i en moltes ocasions en uns termes que, si el redactor fos home, seria motiu de justificat vituperi, bé per les qüestions que formulen, bé pel nul interès que té fora de la mateixa protagonista.

Un dels seus temes predilectes són els relacionats amb els pits, els sostenidors, amb o sense, les seves conseqüències, les crítiques que reben per aquests motius, etc. Com en totes les altres qüestions de naturalesa tan personal i subjectiva, sempre eleven l’anècdota a la categoria i a més de nivell polític.

Els culs en l’opinió publicada feminista han anat guanyant una importància creixent, possiblement per influència de les acreditades intel·lectuals, Jennifer López i Kim Kardashian. Tant és així que no tenen inconvenient en fer elaborats articles d’opinió que portin com a títol, per exemple, “El cul com a guerra cultural” signat per Isabel Gómez Melenchón.

També té molt d’èxit el desenvolupament de la tesi que la dona ocultava el seu cos amb la vestimenta per imposició dels homes, en el passat. Ves per on l’estil imperi o el mirinyac devien ser una imposició napoleònica, o ves a saber de qui, i no fruit de l’evolució dels gustos de les dones.

Paradoxalment, això passava quan no hi havia modistes homes i tot eren modistes dones. Ara que l’anar i tornar de la moda depèn d’homes i de multinacionals, resulta que les dones vesteixen amb més llibertat, com és fàcil constatar-ho, recordant les excel·lències metàl·liques de Paco Rabanne i les interioritats de Victoria’s Secret.

Com es pot constatar amb aquests tipus d’elucubracions, el feminisme next generation té una mitologia rica i variada. Un clàssic ha esdevingut la defensa aferrissada dels leggings com un element virtuós, superador dels inconvenients dels texans que, segons l’autora d’aquesta tesi, Margarita Puig, és la primera causa “de la tediosa cel·lulitis”. Defensa els leggins a capa i espasa perquè li permeten una vida més dinàmica i més còmoda, i mostra la seva disconformitat perquè la considerin una peça tan indecorosa. I, en aquest sentit, i això és ser cosmopolita, cita la carta escrita per una mare catòlica de 4 fills a The Observer en la qual afirmava preocupada per un problema que només les nenes podien resoldre, els leggins: “Són tan ajustats que les despullen”. I aquesta innocent mare s’adreçava a la mare de les nenes dient que podien pensar una mica en les mares dels nois el pròxim cop que vagin de compres i considerin escollir uns texans i no aquelles malles tan ajustades.

Però, l’autora considera que tot això forma part de l’exèrcit dels que tenen prejudicis per tot. La preocupació per la forma de vestir i per les mirades reals o imaginàries que reben les dones, és una temàtica ben femenina i estranya en els articles d’opinió dels homes. En realitat el gènere feminista quan no teoritza sobre l’agressió dels sexes gira entorn del Jo de les respectives autores.

Si es vol constatar una diferència addicional marcadament clara entre homes i dones, només cal recórrer als articles d’opinió i les obsessions d’uns i altres.

Però, aquesta llibertat de procedir s’estén a qüestions que a primer cop de vista no semblen massa atractives, com el dels períodes menstruals, les compreses i tots aquests aspectes de la vida femenina. Ara han passat de ser una qüestió personal, com acostuma a ser comú en les qüestions d’higiene, per convertir-se en també un afer polític. De manera que la Generalitat ha decidit dedicar, a través de la famosa consellera d’Igualtat i Feminismes Tània Verge, un pressupost de ¡7,6 milions d’euros!, per subvencionar tota la higiene femenina.

En realitat, el consell executiu parla de “a totes les persones no binàries i als homes trans que menstruïn” (o sigui que ja ho sabeu, hi ha una nova categoria de mascle: el que menstrua), d’acord amb la Generalitat de Catalunya i la nova llei trans del govern Sánchez.

Es pensen instal·lar dispensadors gratuïts a tot arreu perquè s’expenguin compreses i tampons de cotó orgànic, que estaran disponibles per a tothom, és a dir serà xauxa, amb una especial atenció a les universitats, escoles, equipaments juvenils, estacions de ferrocarril i comissaries.

La Generalitat subratlla que es tracta d’una acció molt ambiciosa – i no ho dubtem- i sense precedents– n’estem convençuts- perquè polítiques tan originals com aquesta no proliferen al món de la racionalitat. A més ja saben exactament quantes dones menstruen a Catalunya, 1,8 milions. Si bé no detallen quants homes trans comptabilitzarien dins d’aquesta xifra. Com que es vol que, a més, tot sigui reutilitzable per no danyar el medi ambient, doncs es facilitarà l’ús de la copa menstrual i s’adaptaran i senyalitzaran els lavabos dels equipaments i oficines públiques, incloent-hi els centres educatius.

A més una línia estrella d’aquesta acció és que 85.500 alumnes de 3r d’ESO (no diu res dels trans) rebran unes calces i una compresa reutilitzables, a més de la concebuda copa. I això afectarà 1.120 centres i aquesta és una acció que es repetirà any rere any. Ja veuen, altra cosa no, però el nostre govern, el de Pere Aragonès, es preocupa i molt de les compreses i tampons.

Qui ens havia de dir que la política catalana acabaria per aquests viaranys!

Estàs d'acord que els Consells d'Administració de les empreses i el Consell de Ministres hagin de ser paritaris per llei?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.