Després de cantar i no parar sobre l’ocasió única i extraordinària que se li presenta a l’independentisme català a la política espanyola, en tenir a les seves mans decidir qui governa a Espanya o si hi ha noves eleccions, arriba l’hora de la veritat. I aquesta veritat ens ha estat anunciada: amnistia i, cada vegada més amb la boca petita, referèndum.
Segons quin sigui el balanç d’aquestes reivindicacions es veurà clar si l’independentisme té alguna esperança o és un mort en vida, amb el benentès que aquests dos objectius no poden ser substituïts per succedanis, com el traspàs de Rodalies o qüestions encara de més difícil aplicació i que en el fons res tenen a veure amb la independència, com és la reforma del sistema de finançament.
De l’amnistia se’n parla molt i sembla que és la carta que es jugarà el govern espanyol. El referèndum ni s’esmenta. Segons la vicepresidenta i ministra de Treball i d’increïble prestigi, l’amnistia és perfectament possible i el PSOE assumeix el tipus d’argumentari que aflora que es pot reduir a dos punts: la Constitució no la prohibeix i el Congrés dels Diputats té plena llibertat per decidir el que consideri oportú.
El problema és que aquestes dues afirmacions no són solvents jurídicament. Primer perquè el Congrés (com tampoc el Parlament de Catalunya) no pot aprovar el que vulgui perquè cal recordar que les institucions no estan subjectes a un règim de llibertats, com les persones, que poden fer tot allò que no estigui prohibit, sinó que pel contrari estan sotmeses a un principi de subjecció a les lleis i a la Constitució i no poden actuar al marge d’ella. Per tant, la seva capacitat no és ni molt menys il·limitada.
El fet que l’amnistia no estigui expressament prohibida no significa que realment no ho estigui per un conjunt de normes. Paga la pena recordar que el referèndum d’autodeterminació tampoc està explícitament prohibit, però no es pot celebrar perquè és incompatible amb articles de la mateixa Constitució.
Una cosa semblant passa amb l’amnistia. Com a mínim tres raons ho fan impossible. La primera és que el que està prohibit pel dret amb un tema menor és obvi que no pot ser legalitzat amb un tema major, i la constitució prohibeix l’indult general. Només accepta explícitament l’indult a persones concretes en circumstàncies concretes. I l’amnistia és un estadi superior a l’indult general perquè aquest només perdona la pena, però l’amnistia a més esborra el delicte que s’hagi pogut cometre.
La segona raó de la qual molts juristes escriuen aquests dies és que no es pot alterar el principi de constitucionalitat de divisió dels poders, que concedeix el poder judicial l’exclusiva de judicar i fer executar el que s’ha judicat i el legislador no pot alterar aquesta funció. Cosa que sí que faria l’amnistia, excepte sí la Constitució afirma específicament que és possible, que és el que passa amb els indults personals. Poden aplicar-se perquè la Constitució així ho diu, no per una regla general.
Un altre argument molt desenvolupat pels juristes és que l’amnistia vulneraria el principi d’igualtat entre els ciutadans perquè suposaria per als amnistiats una situació de privilegi.
Vist tot això, sembla molt improbable que aquesta via pugui ser aprovada de manera clara i nítida. I, per tant, hi ha molts números que es jugui en un escenari d’enganys múltiples en el que tot consisteixi a fer veure. És clar que Sánchez podria utilitzar una carta molt arriscada que seria fer aprovar una llei, més o menys matisada d’amnistia que seria oposada a la Constitució, esperant que d’aquí a uns mesos l’actual Tribunal Constitucional, que ja ha donat mostres fefaents de ser un disciplinat servidor dels interessos del govern, la declarés constitucional. S’hauria acabat el bròquil.
Però és clar, resultaria una carta escandalosament perillosa perquè el que es vindria a dir és que tot el que es va fer l’1 d’octubre, abans i després en intentar promoure la consulta i les protestes posteriors per les quals hi ha gent processada, era just i el que resultava injust va ser l’acció policial que el va reprimir i el que és difícilment assimilable pel sistema, per la justícia que els va castigar o processar. Seria una inversió total que donaria una victòria plena a l’independentisme. A condició, és clar, que aleshores aprofitessin aquest fet per repetir l’acció per la independència, perquè hauria quedat clar que “legalment” l’estat s’hi havia oposat d’una manera injusta.
Pot assumir aquesta conclusió Sánchez? Ho veurem els pròxims dies. En tot cas, el que des de Catalunya cal veure és si JxCat i ERC se la juguen i van a l’amnistia clara i neta o no voten pel president en funcions del govern, o bé acaben de vendre’s el molt escàs capital polític que els hi queda com a fase prèvia a la seva semi extinció.
I encara quedaria una altra qüestió per explorar. En les actuals condicions i escenaris, el compromís formulat d'”ho tornarem a fer” té sentit? Ho explorarem en una altra ocasió.
De l'amnistia se'n parla molt i sembla que és la carta que es jugarà el govern espanyol. El referèndum ni s'esmenta Share on X
Loading ...
