L’atenció que la campanya electoral ha dedicat a la natalitat i a la família és marginal, malgrat que significa un dels problemes més greus que pateix la nostra societat perquè situa en incertesa el nostre futur productiu. És públic i notori que a Espanya manquen naixements i és molt greu que ens hagin instal·lat en una situació en la qual moren més persones de les que neixen i s’apel·li al recurs de la immigració massiva de baixa productivitat per aparentar una falsa solució.
Aquest problema és tan assenyalat que la prestigiosa revista The Lancet ha publicat un estudi en el qual situa a Espanya com un dels països del món que pateix una greu crisi demogràfica. Altres són el Japó i Itàlia, però aquest darrer país ja ha reaccionat amb el govern Meloni.
Cal recordar que la taxa de fecunditat espanyola és només d’1,19 i està fins i tot per sota de l’europea d’1,53 que també és baixa i allunyada de la relació correcta de 2,1 fills per dona (15-45 anys), però a Europa existeix la voluntat política d’afrontar-ho amb importants ajuts a la família i a la natalitat com és ben conegut en els casos de Suècia i França, i més recentment l’exitós model d’Hongria al qual ara s’hi ha afegit Itàlia.
Però els governs espanyols romanen indiferents. Espanya només dedica l’1,3% del PIB a ajudes a la família i a la infància, mentre que la mitjana europea (països de molta menor renda com Polònia, Hongria, Romania, Bulgària…), és del 2,2%. Espanya inverteix un 40% menys de manera sistemàtica que la mitjana europea. Dels 18 euros per persona que Espanya dedica a despesa social, només 1 euro és per a la família i la infància. França, el país veí, dedica prop del 4%, i dona ajudes que superen els 900 euros per fill alhora que el 92% de les guarderies són gratuïtes. Altres països ofereixen també prestacions més generoses i flexibles que les espanyoles.
I en aquest context sorgeix la Family Act italiana impulsada pel govern Meloni. Una llei integral que cerca rellançar la natalitat i també millorar la qualitat de vida de les famílies italianes. Algunes de les mesures que estableix aquesta llei és l’ajut universal de 50 a 180 euros per fill al mes en funció de la renda i fins que compleix 21 anys, o més temps si està estudiant o té discapacitat. També una millora substancial dels permisos per paternitat per afavorir l’ocupació femenina i la conciliació familiar.
Una mesura molt important és que s’eliminen els impostos a les famílies que tenen com a mínim 2 fills. En total, la previsió és que signifiqui uns 7.000 milions d’euros l’any que el govern italià vol finançar recorrent en part al seu pla nacional de recuperació i resiliència. Una altra part mitjançant els fons socials europeu plus (FSE+) de la UE, que és un instrument financer que té com a finalitat donar suport a l’ocupació, la inclusió social i l’educació. Una tercera pota serien els recursos propis.
El contrast amb el cas espanyol és extraordinari perquè de tota la multitud de recursos que arriben de la UE en cap moment el govern ha pensat a elaborar cap projecte que tingui com a destinatari la família i els fills. I aquest fet és una irresponsabilitat extraordinària. No només això, sinó que les forces socials i polítiques que donen suport al govern Sánchez, i que la pròpia institució estimula, tenen una cultura que no veu amb bons ulls la maternitat perquè no s’ajusta al patró del feminisme de gènere que propaguen. Només cal veure l’èmfasi que es posa sobre formes de vinculació familiar molt atípiques i numèricament marginals, mentre que el gruix central la família, formada per un home, una dona i la seva descendència, estan esborrats de tota preferència política i de tot elogi cultural.
Espanya ha començat la immersió en un forat negre del qual serà cada vegada més difícil sortir en la mesura que el temps transcorri sense haver adoptat polítiques com les que exemplifica la Family Act italiana.
