Família, país, identitats

La postmodernitat que vivim es caracteritza per una decadència de la raó, que en la seva versió secularitzada havia ocupat el lloc principal en la cultura occidental a partir de la Il·lustració. La raó per una banda ha quedat reduïda al seu àmbit merament instrumental o tècnic-científic. I per altra banda ha estat eclipsada per una exaltació del desig individual que, en passar per sobre dels vincles i compromisos personals, porta a una progressiva dissolució de la família, que és la comunitat bàsica d’una societat. Les antropologies avui dominants ho volen dissimular amb el nou dogma-valor de la diversitat: hi ha diferents formes de família, totes són igualment vàlides i el que s’ha de fomentar és precisament la diversitat afectiva-sexual.

Però, la realitat mostra que no tots els models de família són igualment bons, en especial per als seus membres més febles, més necessitats d’atenció. El matrimoni estable entre un home i una dona aporta a la família la complementarietat dels dos sexes, que és molt bona tan per la pròpia parella com per a la formació dels fills. En general aquest model de família sol complir molt millor les funcions d’ajudar els seus membres que passen per dificultats, i criar i educar els fills en un entorn estable i equilibrat.

La família és la cèl·lula de la societat. Als qui governen la societat els hauria d’interessar que aquesta tingui unes cèl·lules fortes, unes famílies que compleixin satisfactòriament la seva contribució al bé comú. Però el marc mental i moral avui dominant sacrifica l’interès de la cèl·lula familiar (dels seus membres més necessitats) en favor de l’interès immediat de l’individu. Això es justifica defensant en general una llibertat de maniobra moral que permet a qualsevol home o dona fer i desfer vincles familiars sense restriccions de cap mena. Es justifica també des de perspectives particulars que avui es presenten com inqüestionables, com el feminisme radical, que postula com a valor absolut la llibertat de la dona; o des de la ideologia de gènere, equiparant les parelles entre persones del mateix sexe amb el matrimoni pròpiament dit.

L’individualisme postmodern, revestit amb qualsevol d’aquestes disfresses, és un element profundament desintegrador. En aquest sentit, avui la societat catalana és una societat feble: cada vegada hi ha menys matrimonis, les parelles són més inestables i tenen la natalitat més baixa. Aquests trets és donen amb més intensitat en les famílies catalanes d’origen, que són les que més han renunciat a la seva pròpia tradició religiosa i al seus referents espirituals i morals. Catalunya, Txèquia i Letònia són tres casos avui objecte d’estudi a nivell mundial de societats cristianes que han patit darrerament una secularització extrema. De les tres, Catalunya és la única amb una tradició confessional netament catòlica, i que, a més, en el segle passat no va estar sota règims comunistes ateus.

Però la Catalunya d’avui és un país molt plural en quan a la procedència dels seus habitants. Les persones immigrants que venen a viure a Catalunya tenen arrels religioses i espirituals molt més fermes, i un cop aquí les mantenen vives en la gran majoria de casos. En aquest sentit, és probable que el buit de la religiositat dels catalans d’origen el vagin omplint les religions dels nouvinguts. La taxa de natalitat d’aquests és superior a la dels catalans d’origen i aquesta baixíssima natalitat autòctona farà que continuï arribant immigració al país durant les properes dècades. Res fa pensar que les àmplies comunitats procedents d’altres cultures que s’aniran consolidant a Catalunya adoptaran majoritàriament el nostre model laïcista i poc favorable al factor religiós, ni que renunciaran a la seva cultura i tradicions pròpies.

En aquest país multicultural que ja tenim, si es vol conservar d’alguna manera la identitat catalana el raonable seria fomentar els elements de la cultura i tradició pròpies que tenen les seves arrels en el cristianisme. Aquest està en l’origen històric de Catalunya i ha inspirat el seu art, cultura i costums al llarg de la major part dels seus mil anys. O al menys, es tractaria de no ocultar o denigrar aquesta cultura i tradició cristianes des de les institucions polítiques, mitjans de comunicació públics o centres educatius, com passa sovint avui a Catalunya.

Per altra banda, els que a la Catalunya d’avui confessen diferents religions, es més fàcil que trobin un mínim comú denominador a compartir en allò que contribueix a l’estabilitat de la família, a una educació dels fills conforme les conviccions familiars, en el respecte a la vida, a la naturalesa humana i a la pròpia religió. Més que en un laïcisme que porta a la pèrdua de les respectives tradicions.

Actualment, els catalans d’origen sembla que estem disposats a perdre la nostra tradició i identitat. Els nouvinguts no. I per tant, el dilema no és laïcisme o tradicions religioses i culturals pròpies. La qüestió és si la tradició i identitat catalana subsistirà enmig de les altres que han arribat, o bé si quedarà esborrada i serà substituïda per aquelles.

Publicat el 27 d’agost al Diari de Girona