Falangistes de “segona generació”
Dels intel·lectuals del Grup de Burgos que no van exercir responsabilitats polítiques, dessolen principalment els poetes Luis Rosales i Luis Felipe Vivanco i el novel·lista Gonzalo Torrente Ballester. També Samuel Ros.
Luis Rosales Camacho
Luis Rosales Camacho (Granada,1910-Madrid,1992), estudiant de Dret i Filosofia a la Universitat de Granada i doctorant-se en Filologia a la de Madrid. Dóna els seus primers passos a partir de principis dels anys trenta publicant poemes en revistes com Los Cuatro Vientos de la mà de Pedro Salinas i Jorge Guillén. Després a Cruz y Raya que dirigia Bergamín. També a Caballo Verde per a la Poesia de Pablo Neruda.
Però en esclatar la guerra, seguint el bloc familiar, se suma als revoltats. Contacta amb els intel·lectuals falangistes de Pamplona i després de Burgos, amb una activa participació, primer, al diari Arriba España i la revista Jerarquía i després a Vértice y Escorial. El 1937 publica “La voz de los muertos” una de les més importants obres escrites en el període bèl·lic. Dirigirà Cuadernos Hispanoamericanos amb Laín. Ingressarà a la Reial Acadèmia Espanyola i a la Hispanic Sociaty of America (1962). Exercirà com a director de l’Institut de Cultura Hispànica. Es distanciarà, però, del règim, sent membre del Consell Privat del Comte de Barcelona i, des del 1978, dirigint la revista Nueva Estafeta, on s’admeten col·laboracions en les diferents llengües d’Espanya.
Luis Felipe Vivanco
Luis Felipe Vivanco (San Lorenzo de l’Escorial, Madrid,1907-Madrid,1975), va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Madrid i després Filosofia i Lletres. En aquests anys universitaris va compondre poemes avantguardistes que va publicar a Cruz y Raya, revista que dirigia el seu oncle José Bergamín. Va fer amistat amb Rafael Alberti i Xavier Zubiri i també amb Luis Rosales i Leopoldo Panero.
En esclatar la guerra, malgrat el declarat republicanisme, diverses circumstàncies familiars l’empenyen cap al franquisme. També es vincula als grups de Pamplona i Burgos, adquirint aquí un paper destacat al costat de Dionisio Ridruejo. A la revista Escorial va cultivar una poesia intimista, realista, de caràcter mediatiu i transcendent. Al llarg d’aquesta dècada dels quaranta publicarà, amb notable acceptació, “Cantos de primavera” (1936) i “Tiempo de dolor” (1940).
Gonzalo Torrente Ballester
Gonzalo Torrente Ballester (Serantes, Ferrol, 1910-Salamanca,1999), va estudiar Dret a la Universitat d’Oviedo i va iniciar els estudis de Filosofia i Lletres a la de Madrid i més endavant Història a Santiago de Compostel·la. El 1936 va treure per oposició la plaça de professor auxiliar d’Història Antiga en aquesta universitat.
Quan va començar la guerra era a París. Va tornar a Espanya i es va afiliar a Falange, malgrat que en els seus orígens havia treballat al diari anarquista La Tierra. Es va integrar al grup de Ridruejo, participant activament en les publicacions del mateix i molt especialment, en tant que cofundador, a la revista Escorial.
La seva primera novel·la va aparèixer el 1943 (Javier Mariño) que, tanmateix, va ser segrestada per la censura a instàncies de l’autoritat catòlica. Quatre anys més tard es trasllada a Madrid per exercir com a professor d’Història Universal a l’Escola de Guerra Naval, romanent-hi fins al 1962. Prolífer escriptor, va gaudir de merescuda fama amb la publicació de la trilogia “Los gozos y las sombras”.
Va anar distanciant-se del franquisme, convertint-se en un autor afamat i professant, a partir de 1966, a la State University of New York. En tornar es va instal·lar a Salamanca, ingressant a la Reial Acadèmia Espanyola i a la Reial Acadèmia Gallega. Va ser guardonat amb els Premis Príncep d’Astúries (1982) i Cervantes (1985).
Samuel Ros Pardo
Samuel Ros Pardo (València, 1904-Madrid,1945). La seva vinculació al Grup de Burgos va ser deguda a l’íntima amistat que va mantenir amb Dionisio Ridruejo, el qual, a banda de l’ideari polític, sentia per Ros gran respecte. Va ser un escriptor precoç, començant a publicar a partir dels dinou anys, compaginant la narració amb el periodisme.
Va ingressar a Falange Espanyola en els moments fundacionals, assistint amb assiduïtat a la tertúlia de “La Ballena Alegre” congregada al voltant de José Antonio Primo de Rivera. Durant la guerra va ser perseguit i va aconseguir fugir a Xile. En aquest país va escriure l’obra “Los vivos y los muertos”, publicada el 1938 i reeditada tres anys més tard a Madrid, conjuntament amb “La felicidad empieza mañana”.
Curiosament, en aquest país sud-americà va exercir el càrrec de delegat de Premsa i Propaganda de FET i de les JONS. En tornar a Espanya va dirigir la revista Vértice des de 1940, va publicar a Arriba i va escriure diferents obres, destacant, “Con el alama aparte” (1942). Va morir a Madrid poc abans de fer els quaranta-un anys.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (9). Les Lletres. Intel·lectuals (IV)
Loading ...
