Les eleccions a Extremadura es poden llegir, com gairebé sempre, de dues maneres.
La primera és la lectura ràpida, epidèrmica, que ofereixen els titulars dels principals diaris espanyols.
La segona, més parsimoniosa, però molt més reveladora, és la que emergeix de les dades nues, comparades amb les expectatives creades per les enquestes. L’exercici és interessant perquè, aquesta vegada, els titulars no només delaten la inclinació ideològica de cada mitjà, sinó també un grau de coincidència poc habitual.
El Mundo obria amb un inequívoc: «El PP guanya, però necessitarà un Vox disparat i el PSOE s’enfonsa».
ABC era encara més contundent: «Històrica victòria de la dreta a Extremadura», probablement el titular que sintetitza amb més precisió el que ha passat.
La Vanguardia, fidel a una tradició de fina sintonia amb la Moncloa, preferia subratllar la dependència del PP respecte a Vox abans que la seva victòria, i relegava l’ensorrament socialista a un segon pla.
La Razón parlava de «derrota històrica de Sánchez».
El Heraldo de Aragón optava per un titular descriptiu i gairebé asèptic: «El PP guanya, el PSOE s’enfonsa i Vox es dispara». Fins i tot el Diario de Sevilla, amb eleccions pròpies a l’horitzó, reconeixia la victòria del PP, tot advertint de l’enfortiment de Vox.
El denominador comú és evident: el PP guanya. El matís, segons el mitjà, és si ho fa amb plenitud, amb èpica històrica o amb la motxilla incòmoda de Vox. I, a l’altra banda, una coincidència gairebé unànime: l’ensorrament del PSOE és inapel·lable.
Ara bé, què diuen exactament les xifres quan les despullem del soroll mediàtic?
Primera clau. La suma de l’esquerra —socialistes més Unides per Extremadura— queda clarament per sota del resultat del PP. Això introdueix una novetat de gran calat: al PP li basta, en qualsevol investidura o votació clau, amb l’abstenció de Vox. Cada vegada que Vox vulgui tombar una iniciativa del PP, haurà d’alinear-se amb l’esquerra. No és un detall menor: canvia completament la geometria parlamentària i situa Vox davant un dilema polític incòmode. Aquest era, de fet, l’escenari que Alberto Núñez Feijóo semblava perseguir: no la majoria absoluta, probablement inabastable, sinó una hegemonia suficient.
Segona clau. El PP supera el 40 % dels vots. En un context de fragmentació extrema i amb una barrera d’entrada del 5 %, és una xifra extraordinària. Sense majoria absoluta, la seva posició és objectivament millor que abans de les eleccions. Cert és que queda lleugerament per sota de la mitjana que li atribuïen les enquestes —29 escons en lloc dels 30 previstos—, però això no desmereix un resultat molt sòlid.
Tercera clau. El PSOE s’enfonsa sense pal·liatius. Perd 10 diputats dels 28 que tenia i cau fins al llindar mínim que li concedien les enquestes. És a dir: ni tan sols el vot fidel, aquell que resisteix en les pitjors circumstàncies, ha comparegut a les urnes. Aquest vot no ha anat massivament a Unides per Extremadura, sinó, sobretot, a l’abstenció, que arriba a un insòlit 38 %. És un rebuig explícit.
La derrota és especialment significativa perquè es produeix en un dels grans feus històrics del socialisme, governat durant dècades per Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Des del 1983 fins al 2023, només quatre anys no van ser socialistes. Extremadura se suma així a una altra pèrdua traumàtica: Andalusia. Al PSOE li queda, en termes territorials, un últim pilar fonamental: Catalunya. Si el PSC trontollés, l’hegemonia del socialisme espanyol entraria en fase crítica.
Impossible deslligar aquest resultat de la implicació directa de Pedro Sánchez en la campanya. Contra tot criteri tàctic, va personalitzar una contesa que ja s’intuïa complicada. El seu rostre apareixia als cartells, associant-se així a un resultat catastròfic. La decisió de mantenir un candidat processat només s’explica per raons personals i no polítiques, i projecta la imatge d’un líder atrapat per les seves pròpies circumstàncies.
Pel que fa a Vox, el seu resultat és un èxit. Doble les xifres i s’acosta més al PSOE que no pas el PSOE al PP. Això li dona molta força, però també responsabilitat, que haurà de saber administrar. Cada vot contrari al PP l’obliga a coincidir amb l’esquerra, un escenari que pot erosionar-lo.
Unides per Extremadura fa un bon resultat, millor del previst, però insuficient. Creix, sí, però no capitalitza l’ensorrada socialista, sobretot al món rural. És un avís seriós per l’espai de Sumar i pel lideratge de Yolanda Díaz, absent com a marca pròpia en aquesta contesa.
La lliçó d’Extremadura és clara: quan els titulars criden, les xifres parlen més baix, però diuen molt més. I el que diuen, aquesta vegada, no admet gaires interpretacions.
Quan el vot fidel s’absté, el missatge és inequívoc. #PSOE Share on X
Loading ...
