Extrema dreta, dreta extrema, dreta radical, populisme, alternativa, l’evidència és que, se les anomeni com se les anomeni, aquestes forces polítiques segueixen avançant a Europa, de manera que segons els cànons amb què les defineixen, governen Hongria, Polònia, Itàlia. Són partits de govern a Suïssa, Eslovènia, Suècia i Àustria, com a mínim, i han disputat la presidència de França a les dues últimes convocatòries electorals. Representen el 17% del vot total de la Unió Europea (El País, 2 d’octubre), i continuen avançant, tot i que els desqualifiquen per feixistes i se’ls exclou de la vida política normal. Tot i això, però, continuen progressant, com mostra l’últim cas d’Itàlia.
La majoria dels seus detractors incorren en aquell adagi xinès que diu que el neci només mira el dit del savi que assenyala la lluna, sense observar allò que ell indica: el nostre satèl·lit. S’actua així quan s’inverteix tot el temps polític a desqualificar nominalment aquests partits, sense atendre les causes que els han portat a créixer extraordinàriament o a néixer des de començaments de segle.
A diferència de la dreta, segons sembla, no existeix una extrema esquerra, encara que, com passa a Espanya, participi al govern, un Partit Comunista, o una versió espanyola del chavisme veneçolà. Són simplement partits a l’esquerra del socialisme, però res d’extrems, segons defineixen els llibres d’estil de massa diaris i televisions. El vici encara insuperable del judici supremacista sobre els qui no comparteixen els seus punts de vista domina en la cultura de la desvinculació, l’espai polític que configuren allò que va ser la socialdemocràcia, l’actual liberalisme cosmopolita de la globalització i el progressisme de gènere. Qui és capaç d’escriure que el lema “Déu, pàtria, família”, que exhibia Meloni, “necessita una lliçó d’educació per a la ciutadania” (Sergio de Molino. El País, 2 d’octubre) és un supremacista ideològic que pretén reeducar la gent, perquè menyspreen les seves idees.
I com que cada vegada són més els menyspreats, doncs es van organitzant i de vegades guanyen. Segons l’empresa que va practicar el sondeig de la nit electoral a Itàlia, i que va encertar de ple, només 6 punts percentuals dels 25 que va aconseguir Meloni, responen a idees nostàlgiques del que va ser el feixisme, la resta tenen altres procedències: de la Lliga Nord, del Moviment 5 Estrelles i dels que no van votar a les anteriors eleccions.
Reben el vot en gran mesura dels més desafavorits per l’actual forma de producció i forma de vida, dels desposseïts, dels que han vist frustrades totes les seves perspectives i se senten al marge d’unes dinàmiques i xarxes de contactes professionals cosmopolites que, ni els beneficien ni entenen. Són en gran mesura els “menyspreats”. Si era d’esquerres per donar suport a les reivindicacions dels treballadors i dels menys afavorits pel mode de producció, cal dir que avui aquest paper el desenvolupen els partits de la dreta radical.
El vot a Meloni en un 30% procedeix dels treballadors, i en un altre 30% dels empresaris, sobretot dels petits i mitjans, com constata el triomf a les regions del nord.
A les presidencials franceses, el 64% dels obrers i aturats van votar el Reagrupament Nacional, però només ho van fer el 23% dels executius. També va guanyar Macron entre les rendes baixes, del 56% al 44%. I és el vot popular el que dóna àmplies majories absolutes als governs de Polònia i Hongria. I a les recents eleccions sueques ha estat la perifèria territorial i no Estocolm el que ha convertit la dreta extrema en el segon partit del país.
Deteriorament de la classe mitjana i empobriment de les classes populars, augment de la desigualtat i creixement de la pobresa. Aquesta és una clau del desenvolupament d’aquestes noves formacions polítiques, que a través de diversos reajustaments i experiències combinen una visió conservadora en relació amb les institucions socials i de suport als desafavorits. Se’ls acusa de plantejar solucions simples per a problemes complexos. Ho veurem ara que poden governar a Itàlia, però ja tenim una referència d’anys al capdavant de Polònia i Hongria, i en tots dos casos els resultats econòmics són molt millors que els del Govern d’Espanya. Una mica de raó tindran les seves solucions, quan fa temps que han superat els danys de la crisi del 2020, la de la COVID-19, mentre que el Govern espanyol, amb sort ho aconseguirà a finals del 2023, tres anys després.
L’home no viu només de pa. Seria un altre error limitar tota l’explicació a una anàlisi pseudomarxista, materialista, que només tingués en compte la qüestió econòmica, un factor molt important, però ni de bon tros únic. La qüestió de la identitat pesa molt en un temps on les grans identitats naturals, sòlides, fortes, donen fonament i sentit a les nostres vides. La fe religiosa, la nació o la pàtria, la família, ésser home o dona, són sistemàticament enderrocats per l’última ideologia que ha parit Occident. Ideologia en el sentit pejoratiu que Marx donava a aquest terme: la concepció Gender. L’alternativa cultural, en un cas, o la simple reacció contrària; en un altre, les perspectives de gènere formen part del corrent que alimenta l’èxit de la dreta alternativa.
Hi ha causes específiques. La immigració n’és una, com ho ha estat l’augment de la criminalitat a Suècia. La recuperació del sentiment nacional, del nacionalisme, també reivindicació de la cultura cristiana, no tant de la fe, sinó de la concepció de l’ésser humà, del sentit de la vida, de la moral que comporta el cristianisme. Hi ha en tot això una recuperació dels cristians no practicants, el grup majoritari de la nostra societat i el més ignorat, fins i tot pels que no haurien de poder dormir sense atraure’ls, els responsables de les diferents confessions religioses.
No és una sola causa, sinó un entramat. Sobretot, quan són partits que se situen a partir del 15% dels vots. Les organitzacions polítiques que a Europa responen a postulats certament feixistes són electoralment residuals, i només van tenir una mínima significació, a la Grècia castigada per la gran crisi del 2008 i pels homes de negre de Brussel·les. Els partits de la dreta radical que en molts casos es consideren i pertanyen a la formació europea de forces conservadores, obtenen el 60% dels vots a Hongria, el 50% a Polònia, més del 30% a Itàlia, gairebé el 27% a Suïssa, el 23,5% a Eslovènia, el 20,5% a Suècia, el 19% a Eslovàquia, el 19% a França, el 18% a Estònia, el 17,5% a Finlàndia, el 16% a Àustria i els Països Baixos, i el 15% a Espanya. Aquestes xifres no aconsegueixen el monocultiu temàtic ni social. En total 13 països, als quals cal afegir 7 més amb resultats entre el 7% de Portugal i el 13% de Bèlgica.
És la resposta als factors que alimenten la cultura dominant de la cultura desvinculada, ara hegemònica a Occident, i no es frenarà -dins el marge de les lògiques fluctuacions polítiques- fins que les causes que l’ocasionen desapareguin.
Tot això passa a més quan es forja un nou malestar i rebuig d’Occident al món, com ho mostra que Rússia, malgrat la seva guerra d’agressió i les sancions, està lluny d’estar sola, i encarna amb la Xina -i aquesta articulació és un greu error occidental – l’oposició a l’hegemonia dels Estats Units i el seguidisme europeu.
No anem bé.
Loading ...
