Quan Eurostat publica la seva radiografia anual sobre les condicions de vida a la Unió Europea, els països es miren en un mirall incòmode. No es tracta només d’estadístiques: darrere de cada percentatge hi ha llars que arriben a final de mes amb dificultats, joves que deixen els estudis abans d’hora, famílies que no poden escalfar casa seva a l’hivern o, per contra, una esperança de vida que col·loca Espanya al podi de la longevitat mundial.
L’informe Eurostat de 2025 confirma el que molts intuïen: Espanya manté el seu èxit històric en esperança de vida i declara un benestar subjectiu a la mitjana de la UE, al costat de tot això les males dades són aclaparadores: dèficits persistents en renda, ocupació, desigualtat i exclusió social, cosa que denota una fallada sistèmica de les polítiques públiques, i el fracàs de les promeses de Sánchez al llarg dels seus ja set anys de govern.
Pobresa monetària: un 19,7% de la població en risc.
El primer indicador és clar: gairebé dos de cada deu espanyols (19,7%) viuen amb ingressos per sota del llindar de pobresa relativa. La mitjana europea se situa en el 16,2%, fet que col·loca a Espanya tres punts i mig per sobre. Tot i que les transferències socials esmorteeixen part del cop, la dada mostra que el país no ha aconseguit reduir la bretxa amb la UE a l’última dècada. La pobresa monetària continua sent una ferida oberta. Amb una agreujant que es dona en totes les dades: a la mitjana hi participen els països de l’est d’Europa (Romania, Bulgària, etc.) que es van incorporar amb condicions socials molt per sota de la mitjana, però ni així Espanya ha aconseguit millorar aquesta dècada, a diferència del seu període inicial.
Exclusió social (AROPE): un de cada quatre espanyols.
La taxa AROPE –que combina pobresa, privació material i baixa intensitat laboral– reflecteix de manera més àmplia l’exclusió social. A Espanya afecta el 25,8% de la població, davant del 21% de la UE. En altres paraules: un de cada quatre espanyols està en risc d’exclusió, gairebé cinc punts per sobre de la mitjana comunitària. Espanya ocupa posicions de cua, només davant de Grècia, Romania i Bulgària.
Ingressos mitjans: per sota Europa.
L’ingrés mitjà disponible ajustat al poder adquisitiu ronda a Espanya els 17.000–18.000 PPS, davant els gairebé 20.000 PPS (euros ajustats al seu poder adquisitiu a cada país) de mitjana a la UE. Això significa que la “família típica” espanyola viu amb menys recursos que la mitjana europea. Itàlia comparteix aquesta situació, mentre que Alemanya o França se situen clarament per sobre. La conseqüència és que la majoria de les llars espanyoles senten que la seva renda arriba menys lluny que la dels veïns comunitaris.
Desigualtat: un país més desequilibrat.
El coeficient de Gini, que mesura desigualtat d’ingressos, ronda el 31–32% a Espanya, davant del 29,3% europeu. La diferència pot semblar petita, però és de l’ordre d’un 10% i situa Espanya al grup de països amb més bretxa de rendes dins l’Europa occidental. Dit en senzill: la distància entre rics i pobres és més àmplia al nostre país que a la majoria dels socis europeus. Set anys de Sánchez no han reduït la desigualtat.
Privació material severa: 8,3%.
La privació material i social severa, que mesura la falta d’almenys 7 de 13 béns o serveis bàsics (com escalfar la casa, afrontar imprevistos o menjar proteïnes amb regularitat), afecta el 8,3% de la població espanyola, davant del 6,4% de la mitjana comunitària. Només Romania, Bulgària, Grècia i Hongria estan pitjor. La xifra confirma que no es tracta només de renda baixa: hi ha llars atrapades en un cercle de carències materials difícils de trencar.
Habitatge i pobresa energètica: líders en dificultats.
La dada més alarmant de l’informe està en les condicions d’habitatge: un 20,8% dels espanyols no poden mantenir casa seva a una temperatura adequada a l’hivern. És el percentatge més alt de tota la UE, juntament amb Portugal, i dobla la mitjana comunitària (10,6%). Aquesta “pobresa energètica” reflecteix tant habitatges mal aïllats com ingressos insuficients per afrontar les factures. En un país amb estius cada cop més calorosos i hiverns irregulars, el confort tèrmic ha esdevingut un luxe per a molts.
Taxa de feina: quatre punts per sota Europa.
El mercat laboral continua sent el taló d’Aquil·les, malgrat les dades favorables que presenta cada mes el Govern. La taxa d’ocupació a la població de 20 a 64 anys arriba a Espanya al 71%, lluny del 75,8% de la UE. Tot i que ha millorat respecte als pitjors anys de la crisi, Espanya continua sent un dels països on menys adults treballen en proporció a la població activa, només davant d’Itàlia. Això repercuteix directament en ingressos, cotitzacions i cohesió social.
Atur: líders indesitjats.
L’altra cara és la taxa d’atur, que encara ronda el 10–12%, més del doble de la mitjana comunitària (5–6%). Cap altre país europeu no suporta xifres tan elevades. A més, Espanya arrossega una llosa doble: l’atur juvenil, que dobla la mitjana de la UE, i l’atur de llarga durada, que erosiona les oportunitats de reinserció laboral. El mercat de treball continua sent estructuralment fràgil i segmentat.
Educació: abandonament escolar prematur.
L’abandonament escolar afecta el 13% dels joves espanyols de 18 a 24 anys, davant del 9,3% europeu. Tot i que la dada ha millorat molt en 20 anys (era del 30% el 2005), Espanya continua sense assolir la dada europea del 9% per al 2030. Aquest desfasament compromet l’ocupabilitat futura i perpetua desigualtats, perquè els que abandonen prematurament els estudis tenen més probabilitats de caure a l’atur o la pobresa.
Salut: campions en esperança de vida.
No tot són ombres. Espanya lidera la UE en esperança de vida, amb més de 83 anys de mitjana i 86,7 anys en dones. Són tres anys més que la mitjana europea. Aquest èxit reflecteix factors estructurals: la dieta mediterrània, el sistema sanitari universal i un estil de vida relativament saludable. La longevitat es converteix en el gran actiu d’Espanya, tot i que també planteja reptes en pensions i sostenibilitat del sistema de cures.
Satisfacció amb la vida: a la mitjana.
Quan es pregunta als ciutadans per la seva satisfacció vital, els espanyols responen amb un 7,2 sobre 10, pràcticament igual que la mitjana europea (7,1). Espanya no és entre els més optimistes, com els nòrdics, ni entre els més insatisfets, com alguns països de l’Est. En benestar subjectiu, la percepció dels espanyols és un mirall fidel de la mitjana de la UE.
Pobresa infantil.
Una dada lamentable que mostra l’abandonament cap a les famílies en les polítiques governamentals i la pobresa infantil constitueix un indicador particularment greu perquè condiciona el futur: afecta un 34%!, dels menors de 18 anys. Només Bulgària i Romania estan pitjor, cosa que no deixa de ser un escàndol. El 2018, Sánchez va assegurar que resoldre aquest repte seria prioritari. Ha acabat com les seves altres promeses.
La clau de tot: la renda real disponible no creix des de fa anys.
Aquest és un bon indicador síntesi. La renda real disponible, el que ens queda a la butxaca després de pagar impostos. Entre el 2010 i el 2024 només ha crescut un punt percentual, mentre que la mitjana de la Unió Europea ho feia vint vegades més; 20 punts percentuals. No ens movem de lloc i hem perdut quinze anys que es diu aviat. Una primera part ho explica els efectes de la crisi del 2008 que en va prolongar les conseqüències fins ben entrat el 2013, però a partir de llavors els governs no han estat capaços de remuntar, ni tan sols amb les abundoses ajudes dels fons europeus Next Generation.
Diagnòstic final: Un fracàs i molts anys perduts.
Les dades breus de l’informe Eurostat de 2025 revelen la incapacitat d’Espanya per avançar a la UE; pitjor encara, de veure com països de l’Est s’acosten a la nostra posició o simplement ens superen. Països amb què l’opinió il·lustrada del país es mostra despectiva, com és el cas de Polònia i Hongria, que han millorat la seva renda real disponible en els últims 15 anys en 78 i 50 punts percentuals (p.p.) respectivament, per només un paupèrrim 1 p.p. d’Espanya.
També il·lustra el miratge de la immigració: ve molta gent, el PIB creix per aquesta causa, però a l’hora de repartir-nos el pastís, el tall pràcticament no augmenta. La pregunta de què i a qui serveix aquesta immigració massiva, ateses les altres conseqüències negatives, és obligada.
Eurostat Espanya 2025: 1 de cada 4 persones està en risc de pobresa o d'exclusió. El repte social continua obert. #Espanya #Eurostat #Pobresa Share on X
Loading ...
