No he llegit fins avui cap crítica negativa de l’acord europeu sobre el Pla de Recuperació. Per alguna cosa serà. Però maslgrat ser positiu, hi ha alguns matisos que crec important destacar.
Abans de res, no és encertat parlar de països “rics” i països “pobres”, o de països del “nord” i països del “sud”.
Crec, sincerament, que el correcte és parlar de països que han fet els seus deures, és a dir, amb un nivell de deute públic sostenible i amb superàvit pressupostari, i països, com Espanya, que no han fet els deures, és a dir, amb un deute públic difícilment sostenible i amb dèficit estructural. Aquesta circumstància, recordem-ho, ha incidit a més negativament en les mesures econòmiques aprovades pel Govern en la mesura que aquestes s’han centrat bàsicament en crèdits amb aval i no en ajudes directes.
Sigui com sigui, Espanya no pot eludir més la seva responsabilitat davant d’Europa, i ha de començar a fer els seus deures pendents, entre d’altres, la reforma de l’Administració i la reducció de la despesa, mesures ambdues imprescindibles per recuperar el camí del superàvit estructural. No tot depèn doncs de la recuperació econòmica.
En aquest context, el Pla aprovat és sens dubte molt ambiciós en la mesura que aspira a dissenyar un model econòmic europeu basat en els grans reptes que tots sabem. És, a més, un pla solidari, ja que té en compte la situació de cada Estat. Com a Pla veritablement “europeu” que és, està òbviament subjecte a condicions.
Però a diferència del que es comenta, el Pla no és la solució a la crisi de la Covid-19, sinó a les necessitats que Europa ja tenia amb anterioritat i que ara són més urgents.
El problema de la Covid-19, avui, continua sent un gravíssim problema de liquiditat i, per tant, de xoc de la demanda; un problema de manca d’ingressos que per causa de la Covid-19 mai s’ingressaran a la tresoreria de les empreses; un problema de manca de la liquiditat necessària per afrontar els pagaments i evitar acomiadaments i tancaments. Aquest és el problema.
Aquesta manca d’ingressos no és només dels que es van deixar d’obtenir durant l’obligada hibernació econòmica, sinó que són també la lògica conseqüència de la pervivència del virus. El turisme, la cultura, l’hostaleria, la restauració, i molts altres sectors de la nostra activitat són un viu exemple de la caiguda espectacular del consum; de la demanda; d’ingressos, insisteixo, que ja no es tindran.
Davant d’aquesta situació, el Pla de Recuperació Europeu no dóna cap resposta, ja que està concebut per a una situació de construcció d’un model econòmic que abans ja era necessari i que ara és urgent. Però el prioritari continua sent la liquiditat de les empreses. D’aquí que en el seu dia proposés com a mesura de lluita enfront de la Covid-19 el “deute perpetu” o “L’helicòpter monetari”.
Des d’aquesta perspectiva, molt em temo que el Pla aprovat no respon a la urgència i necessitats que tenen les empreses com a conseqüència de la Covid-19. És, això sí, un esperançador pla de futur econòmic, però no d’injecció de sang en vena.
Davant d’aquesta situació, és també desolador que l’Estat s’oblidi de les PIMES i que contempli tan sols la seva intervenció en empreses estratègiques. Les nostres PIMES necessiten també d’un important impuls. No tenen, aquesta és la veritat, la mida necessària. No són competitives. És doncs imprescindible ajudar-les a créixer i a professionalitzar-se. A internacionalitzar-se. La mida importa, i molt. I aquest és també un dèficit important del nostre país.
S’ha apostat també per ajudes directes al sector cultural. Importantíssim. Però, i la resta de les activitats?
Cal tornar els crèdits i fer-ho és impossible si no es disposa dels ingressos que en situació de normalitat s’obtenen de forma regular. La morositat és gairebé segura.
En aquest context, els ajuts a les empreses dependrà de cada país. I aquí, un cop més, les possibilitats dels països que sí que han fet els seus deures res té a veure amb les dels que no ho han fet.
No es tracta d’ajudar a les empreses que ja eren deficitàries en l’etapa pre-COVID. Es tracta de fer-ho a totes aquelles a qui la COVID ha fet incórrer en una greu situació de tresoreria; de viabilitat. A totes sense excepció. No a unes si i altres no. I molt em temo que la realitat no serà aquesta.
Les previsions hi són. Podem obviar o reaccionar a temps.
En un altre ordre de coses, sembla que els fons aprovats són un “regal de el cel”. El “mannà”. Res més lluny de la realitat. Els fons cal tornar-los i es retornaran amb impostos europeus i amb impostos nacionals. Els fons, doncs, els pagarem tots. A “trossets”. Però tots. Ens desplomaran sense dolor, però ens desplomaran. L’augment de la pressió fiscal és doncs inevitable; augment al què, tard o d’hora, caldrà afegir la pujada d’impostos que Espanya necessitarà fer per reduir la seva delicada situació econòmica. Però abans de fer-ho, és imprescindible reduir la despesa, ajustar l’Administració, i afrontar reformes estructurals de calat, com la de les pensions. I tot, és clar, sense oblidar l’ambiciós pla de modernització econòmica d’Europa.
En aquest context, molt em temo que el Pla Europeu de Recuperació és per als nostres polítics la “tempesta perfecta” per eludir una vegada més el nostre problema estructural de fons i que venim arrossegant durant més d’una dècada. És l’anestèsia perfecta per parlar de digitalització i moltes coses més i evitar fer-ho sobre la necessitat de reduir la despesa, reformar l’Administració, i ajustar de forma eficient l’Administració.
El Pla de Recuperació és, sens dubte, un ambiciós i necessari pla europeu. Però corre el risc d’emmascarar el nostre veritable i principal problema que és de despesa i, en conseqüència, de permanent augment del nostre deute fruit del nostre dèficit estructural.
En l’interval, la tardor es preveu calenta. Molt calenta.
Un gran acord europeu? Sí, però amb una finalitat molt diferent a la de la sostenibilitat financera de les empreses conseqüència de la Covid-19. És, com a tal, un pla a mitjà termini. I el que és urgent, no ho oblidem, és el curt.
És imprescindible reduir la despesa, ajustar l'Administració, i afrontar reformes estructurals de calat, com la de les pensions Share on X
Loading ...
