Europa ha de fer front a nombrosos desafiaments, un dels menys tractats és el de l’educació, malgrat ser decisiu a mitjà i llarg termini perquè determina la capacitat del nostre capital humà. No està per llençar coets en aquest àmbit, en el qual, per cert, Espanya ocupa un mal lloc, mentre que Catalunya es troba entre els últims de la cua, ja que, en realitat, el resultat europeu depèn sobretot d’aquells que tenen competència directa en educació, els estats membres i els länder, comunitats autònomes o regions en molts casos.
El panorama educatiu: llums i ombres
L’estat de l’educació a Europa és una barreja d’avenços i retrocessos. Els resultats de PISA 2022 destaquen un deteriorament preocupant en el rendiment acadèmic, amb gairebé el 30% dels estudiants sense assolir competències mínimes en matemàtiques, i un 25% en lectura i ciències. Entre els alumnes desfavorits, aquests percentatges es disparen al 50%. Mentrestant, l’Àsia Oriental domina els rànquings educatius, consolidant la bretxa amb Europa.
Tot i que el programa Erasmus+ ha fomentat la mobilitat i la qualitat educativa, les disparitats regionals i la fugida de cervells enfosqueixen aquests èxits. Per la seva banda, la innovació europea empal·lideix davant dels Estats Units i la Xina. Mentre els primers lideren en intel·ligència artificial gràcies a aliances publicoprivades i un ecosistema de capital de risc dinàmic, la Xina ha pres la davantera en tecnologies verdes i vehicles elèctrics. En contrast, Europa destina només el 0,2% del seu PIB a capital de risc, davant del 0,7% dels Estats Units, debilitant la seva competitivitat tecnològica.
L’educació com a eina de cohesió
Davant d’aquests desafiaments, la Comissió Europea aposta per una “Unió de Competències”, amb èmfasi en l’aprenentatge permanent, la formació docent i l’harmonització de títols acadèmics. Propostes com el Pla Estratègic d’Educació STEM busquen revertir la caiguda en matemàtiques i ciències, encoratjant la participació de dones en tecnologia i enginyeria. Així mateix, es planteja una ampliació de l’educació professional per respondre a les necessitats del mercat laboral.
No obstant això, aquests projectes s’enfronten a limitacions estructurals. La manca d’una inversió coherent i les desigualtats entre països membres amenacen de perpetuar les bretxes existents. Europa necessita solucions que no es quedin en el simbolisme i que ofereixin resultats tangibles per als seus ciutadans.
Mario Draghi i la inclusió regional
En el seu informe sobre la competitivitat europea, Mario Draghi subratlla la urgència de dotar els ciutadans d’habilitats per aprofitar les tecnologies emergents. Proposa un enfocament inclusiu que estengui les inversions en educació, transport i connectivitat digital més enllà de les metròpolis, afavorint regions marginades. Draghi també insisteix en el dret al reciclatge professional, clau per permetre als treballadors adaptar-se als canvis tecnològics.
A més, planteja enfortir l’educació superior en àrees amb alta emigració estudiantil, contrarestant la fugida de cervells mitjançant polítiques de cohesió. Sense aquestes mesures, Europa corre el risc de profunditzar les seves desigualtats internes i cedir terreny en la competència global.
L’educació com a motor de canvi
L’èxit educatiu d’Europa no rau únicament a assolir índexs competitius, sinó en la seva capacitat per redefinir el seu paper en el món. Les iniciatives proposades per la Comissió Von der Leyen, com la Unió de Competències i la promoció de carreres en STEM, són un pas en la direcció correcta. Tanmateix, la clau està a superar les reformes incrementals i emprendre una transformació estructural.
Invertir en educació no només millora les perspectives econòmiques, sinó que enforteix la cohesió social i política. Segons un estudi del Banc Mundial, cada any addicional d’educació augmenta el PIB per càpita d’un país en un 10%. Europa ha de prendre nota d’aquestes xifres i prioritzar el finançament de programes educatius i iniciatives d’innovació si vol mantenir-se a l’avantguarda.
El futur d’Europa: una prova de lideratge
Europa afronta una prova definidora. El seu èxit no dependrà només d’iniciatives aïllades, sinó d’un compromís col·lectiu per transformar el seu sistema educatiu i d’innovació. L’informe Draghi, juntament amb altres veus, ofereix un full de ruta viable: inversió estratègica, inclusió regional i cohesió educativa. Aquestes accions no només tancarien la bretxa amb els seus competidors, sinó que posicionarien Europa com un líder global en formació i desenvolupament de talent.
En última instància, l’educació no és només una eina per competir, sinó per construir un continent més equitatiu, resilient i preparat per als desafiaments del segle XXI. Com va afirmar Nelson Mandela, “l’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”. En el cas d’Europa, és també la clau per preservar la seva rellevància en un món cada cop més complex i competitiu.
El problema de fons és que l’educació, la formació del capital humà, s’inicia i depèn de manera determinant per a la resta de la vida de les famílies. Només famílies estables amb voluntat de descendència i d’educar-la, i amb un capital social adequat, poden realitzar bé aquesta funció educadora, però en massa països, entre els quals Espanya i Catalunya encapçalen la manca de suport a aquesta família capaç i decidida a tenir fills i educar-los, manca del suport necessari mentre impera en la cultura oficial una visió totalment oposada a ella.
Loading ...
