La Unió Europea ha fet recentment un gir que, pel seu calat històric, només es pot comparar amb les grans cruïlles del segle XX: per primera vegada, des de la seva fundació, opta decididament pel rearmament massiu en detriment de les seves polítiques socials, de cohesió i de desenvolupament. No és una afirmació lleugera.
L’augment de la despesa militar europea, que superarà per primera vegada els 300.000 milions d’euros anuals, contrasta amb les retallades anunciades o silencioses als fons estructurals, la Política Agrícola Comuna (PAC) i els instruments de cooperació al desenvolupament. L’anomenada transició ecològica o digital, antany cavalls de batalla comunitaris, semblen haver passat a un segon pla.
El motiu al·legat per a aquest canvi de prioritats és l’amenaça russa. Però no deixa de ser paradoxal que aquesta amenaça es personifiqui en un exèrcit, el rus, que, després de més de dos anys de guerra, no ha estat capaç d’imposar-se amb claredat a unes forces ucraïneses improvisades i sostingudes amb ajuda exterior.
I, així i tot, els governs europeus —amb tons que van de l’alarmisme grandiloqüent a la mesura estratègica— invoquen una vegada i una altra la defensa d’Europa davant de Moscou, mentre renoven el seu compromís amb l’OTAN, augmenten la despesa en armes i tornen a parlar, amb nostàlgia mal dissimulada, de la conscripció obligatòria.
en aquesta mateixa Europa que clama contra la brutalitat russa, hi ha un silenci eixordador —gairebé obscè— quan es tracta de jutjar les accions de l’exèrcit israelià a Gaza.
Ara bé, en aquesta mateixa Europa que clama contra la brutalitat russa, hi ha un silenci eixordador —gairebé obscè— quan es tracta de jutjar les accions de l’exèrcit israelià a Gaza. No només no es denuncia públicament la matança, sinó que ni tan sols s’ha plantejat suspendre el tractat d’associació amb Israel.
Estem parlant d’atacs que maten centenars de civils cada setmana, molts nens, dones, ancians; de bombardejos sistemàtics sobre hospitals i camps de refugiats; d’un setge que impedeix l’entrada d’aliments, provocant literalment la mort per inanició de milers de persones, nadons inclosos. No és un error ni una conseqüència col·lateral: és una estratègia deliberada. Una fam provocada. I, tanmateix, Europa calla. Mira cap a una altra banda.
Tot contra Rússia. Res contra Israel. Tot per Ucraïna. Res pels famolencs de Gaza. Es diria que els principis fundacionals de la Unió han estat enterrats sota una muntanya de cinisme.
Però aquí no s’acaba la grotesca paradoxa. Mentre el Parlament Europeu i la Comissió són incapaços d’oferir una resposta política unànime i digna a la catàstrofe humanitària a Palestina, sí que troben temps, recursos i convicció per impulsar… una passarel·la de drag queen a Pequín. No és una hipèrbole. Va passar fa poques setmanes a la Delegació de la Unió Europea a la Xina, al mateix saló on Úrsula Von der Leyen va comparèixer per parlar de la política de “reducció de riscos” amb el règim de Xi Jinping.
Allí es va celebrar, amb fons europeus i sota el pompós títol de Setmana de la Diversitat, un acte oficial amb artistes drag locals i europeus. Una dotzena de representants del col·lectiu LGTBIQ+ —espanyoles, belgues, xineses— van desfilar, van compartir experiències i van ser rebudes pel conseller de Drets Humans de la UE a Pequín, Luis Melgar, que no va dubtar a destacar el “glamour” de l’esdeveniment.
dedicar recursos a fomentar la cultura drag en un país on la llibertat d’expressió és una quimera i els drets humans brillen per la seva absència.
No és un esquetx de sàtira política. És la realitat. Amb diners del contribuent europeu. Amb l’aval de les institucions. Amb cobertura oficial. I ningú no ha preguntat als ciutadans de la Unió si aquest és l’ús adequat dels seus diners, si té algun sentit estratègic, polític o humanitari, dedicar recursos a fomentar la cultura drag en un país on la llibertat d’expressió és una quimera i els drets humans brillen per la seva absència.
Mentrestant, Europa continua la seva croada moral … , però no contra el terrorisme gihadista o el fanatisme identitari. No. L’últim informe impulsat pels grups majoritaris del Parlament Europeu (populars, socialistes, liberals i verds) sota el nom de Next Wave, adverteix amb preocupació de l’auge de l’“extremisme religiós”.
El perill -segons aquest informe- resideix en associacions cristianes de tall tradicional, moltes vinculades a moviments provida i d’atenció a persones amb discapacitat
Un podria pensar que es refereixen a l’islamisme radical o a les sectes destructives. Però no. El perill —segons aquest informe— resideix en associacions cristianes de tall tradicional, moltes vinculades a moviments provida i d’atenció a persones amb discapacitat, com ara la prestigiosa Fundació Jérôme Lejeune, dedicada als nens amb síndrome de Down.
El seu pecat: defensar la vida humana des de la concepció, preocupar-se pels més febles, oferir alternatives a l’avortament. Per als buròcrates de Brussel·les, això és “extremisme”. Pel PP també… a Brussel·les I no estem parlant de grupuscles marginals, sinó de xarxes internacionals amb dècades de treball humanitari. És això el que amenaça Europa? És la nova definició d’intolerància?
Per cert, representants del Partit Popular espanyol han donat suport a aquest informe. No fos cas que algú els acusi de no estar a l’última en el que és políticament correcte.
I així arribem a la gran contradicció: se’ns demana que defensem amb armes, pressupostos i legitimitat moral, una Europa que ha deixat de defensar els febles, que calla davant les matances, que persegueix els qui salven vides i celebra els qui promouen el narcisisme com a forma de dissidència cultural. Se’ns demana lleialtat, quan els principis que haurien de justificar-la han estat buidats de contingut.
I després s’estranyen del desapego, de l’escepticisme creixent, de la desafecció de milions d’europeus que, sense necessitat de grans discursos, senten que aquesta Europa ja no els representa.
Perquè potser la pregunta que ens hauríem de fer no és qui amenaça Europa des de fora, sinó què han fet amb la seva ànima des de dins.
Perquè potser la pregunta que ens hauríem de fer no és qui amenaça Europa des de fora, sinó què han fet amb la seva ànima des de dins Share on X
Loading ...
