Europa: militarisme sense exèrcit

Amb l’excepció d’Hongria, els països europeus estan d’acord a procedir a un rearmament massiu, però no està gens clar el com ni el perquè; sembla que predominen més les presses que no pas els compromisos ferms.

Von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, ho ha establert en els termes següents: mobilitzar fins a 800.000 milions d’euros en els pròxims quatre anys. El finançament es farà a través de diverses vies:

1. Pressupostos nacionals: S’espera que els Estats membres augmentin la seva despesa en defensa fins al 2% del PIB, cosa que podria generar al voltant de 650.000 milions d’euros en quatre anys. Espanya fins ara no s’ha compromès a res concret. A més, sembla que el govern de Sánchez ni tan sols presentarà els pressupostos per a aquest any, com tampoc no ho va fer en el passat. Itàlia i Grècia presenten moltes resistències a una despesa més gran, mentre que Hongria s’hi oposa directament. Els més decidits són els països bàltics, Finlàndia i Polònia.
2. Nou instrument de defensa: La Comissió Europea proposa crear eurobons per valor de 150.000 milions d’euros, que es distribuirien en forma de préstecs als Estats membres. No tothom hi està d’acord. Especialment els Països Baixos i Alemanya s’hi mostren poc favorables.
3. Flexibilització de les regles fiscals: S’activaria la clàusula d’escapament nacional del Pacte d’Estabilitat i Creixement, permetent als països augmentar la despesa en defensa sense que compti en el dèficit. Sánchez intentarà utilitzar aquest mecanisme per fer passar com a defensa despeses que, en realitat, no ho són.
4. Possible banc de rearmament: La UE està en converses amb els EUA i el Regne Unit per crear un “banc de rearmament” que emetria bons triple A amb el suport de les nacions accionistes. Però aquest tema encara està molt verd.
5. Compra i producció conjunta: Es proposa l’adquisició i fabricació col·lectiva d’armament per augmentar l’eficiència i reduir costos. El problema a curt i mitjà termini és la gran dependència europea dels Estats Units. En el millor dels casos, es calcula que un terç de la despesa seran compres als Estats Units. A més, hi ha sistemes d’armes i de detecció i defensa aèria (l'”escut de ferro”) en què la dependència no és parcial, sinó total, respecte a l’altra banda de l’Atlàntic.

Tanmateix, hi ha debats i desacords entre els Estats membres sobre com implementar aquestes mesures.

A més, alguns països, com Espanya i França, defensen la creació d’eurobons en forma d’ajudes, similars als fons de recuperació per la COVID-19. Són els països endeutats, però no sembla que la idea prosperi, perquè d’altres, com Alemanya i els Països Baixos, s’hi mostren escèptics o la rebutgen. Algunes nacions consideren augmentar impostos per finançar el rearmament, com és el cas d’Estònia.

En el cas d’Espanya, si en un escenari improbable complís amb el compromís d’una despesa important, sembla difícil que ho aconsegueixi sense més pressió fiscal, llevat que apliqui retallades en altres partides, bàsicament en la despesa social, que és de lluny la més gran, i perquè no s’atrevirà a revisar l’aportació creixent al sistema públic de pensions.

Les primeres conseqüències ja són visibles

L’augment de la despesa en defensa ja té un impacte en els mercats financers, elevant el cost de finançament dels Estats membres en aproximadament 50 punts bàsics.

La reunió del Consell Europeu del 20 i 21 de març de 2025 aprovarà el rearmament d’Europa, amb l’excepció d’Hongria. La informació proporcionada en els resultats de cerca no esmenta aquesta reunió ni aquesta decisió, que era dirigida a tractar la situació a Ucraïna, amb el resultat de reiterar el seu suport incondicional. Kallas, l’alta representant de la UE per a Afers Exteriors, va sol·licitar un compromís immediat de 40.000 milions, però només en va aconseguir 5.000 milions per al més urgent: la munició.

Un segon tema era la tràgica situació de l’Orient Mitjà, i concretament la nova intervenció militar a Gaza per part d’Israel, però no hi ha hagut grans pronunciaments. Aquest és un dels grans flancs febles de la credibilitat mundial de la UE: intransigent amb l’agressió russa i obstinada a aconseguir una guerra més àmplia, mentre que alhora mostra un desinterès total per la massacre continuada de civils a Gaza, que no té parangó amb el que succeeix a Ucraïna en aquest aspecte concret.

Amb tot, el tema clau era el de la defensa, tot i que també s’havia de tractar la competitivitat, però es desconeixen els possibles acords en aquest sentit.

Sumant i restant, tot sembla molt improvisat en la qüestió del rearmament d’Europa, ja sigui per la fragilitat d’alguns socis com Espanya, que, mentre era a la reunió, es va trobar amb una proposta d’una part del seu govern i aliats parlamentaris contrària al rearmament i fins i tot favorable a la sortida de l’OTAN; ja sigui per la manca de claredat en els objectius del rearmament i la dependència esmentada dels Estats Units.

Però, sobretot, resulta inviable parlar de defensa europea sense planificar la manera de construir un exèrcit d’aquest nivell. La inferioritat d’Europa no radica en el fet que gasti poc en comparació amb Rússia (de fet, té el triple de recursos), sinó que gasta malament perquè està fragmentada i descoordinada entre 21 exèrcits diferents.

Però d’això ni se’n parla. Ens estan ficant en una escalada militar d’una manera improvisada i molt perillosa, quan la UE hauria de ser la primera interessada a aconseguir la pau a Ucraïna i la millora de les relacions amb Rússia. Però es veu que qui dirigeix avui l’estratègia europea són els tres països bàltics, Finlàndia i Polònia. No anem gens bé.

 Loading ...