En un context en què els governs insisteixen en la necessitat de reforçar les capacitats militars del Vell Continent i de preparar la població davant l’amenaça que suposa Rússia, la realitat a la qual fan front les forces armades d’arreu d’Europa és que el que més falta no són diners, sinó soldats.
Malgrat haver llançat el 2022 un enorme pla d’inversió en defensa, Alemanya fou l’any passat totalment incapaç d’expandir les seves forces armades pel que fa al personal que hi serveix: la Bundeswehr patí una pèrdua neta de 1.537 militars, quedant reduïda a poc més de 181.500 efectius, la majoria d’edat avançada.
Costa de veure com la tendència es podrà revertir abans del 2030, data en la qual el canceller Olaf Scholz havia promès unes forces armades de 203.000 membres.
Per la seva banda, el Regne Unit té un dèficit anual de reclutament que calcula en 1.100 soldats, l’equivalent a dos batallons d’infanteria sencers.
L’orgullosa Royal Navy en pateix particularment les conseqüències, ja que és incapaç de completar les seves tripulacions fins al punt que li “sobren” navilis de guerra. El seu dèficit de personal incideix també en la sobrecàrrega de treball que pateixen els mariners a bord dels vaixells operatius, i que s’ha apuntat que és indirectament responsable d’un seguit de recents accidents a la mar.
De fet, el 2023 la marina de guerra britànica patí la seva pitjor campanya de reclutament de la història, amb un 22% menys de nous membres. Aquesta davallada brutal, que també trobem replicada tot i que en menor percentatge en les armes de terra i de l’aire, es produeix precisament en plena escalada de tensions amb Rússia arran de la seva invasió d’Ucraïna.
L’altra potència militar europea, França, està particularment preocupada per la retenció dels militars perquè continuen fent carrera en el si de les forces armades.
El ministre de defensa francès, Sébastien Lecornu, ha alertat recentment que els soldats francesos deixen les files de mitjana un any abans del que era habitual. Lecornu ha de fet presentat un pla d’incentius pels militars en actiu, que inclou una pujada de sous i de pensions, així com facilitats a les famílies, incloent-hi ajudes a l’allotjament i a la cura dels infants.
Pel que fa a Espanya, la situació d’algunes unitats clau és igualment complicada. Fa uns mesos sorgí a la premsa especialitzada que la unitat d’elit de l’Armada, la Força de Guerra Naval Especial, s’havia quedat sense candidats que haguessin superat el duríssim procés de selecció. Enguany s’han previst places per ingressar en aquesta prestigiosa unitat en convocatòria oberta, un fet inèdit que deixa clar que no només existeix un problema de quantitat, sinó també de la qualitat dels aspirants a militars.
En l’àmbit polític, diversos països europeus, entre els quals Alemanya i Croàcia, acaronen la idea de reintroduir el servei obligatori. Una solució no només molt onerosa i difícil d’aplicar, sinó que històricament ha cercat objectius més polítics que no pas militars, com el reforçament dels lligams nacionals.
En qualsevol cas, resulta evident que la mentalitat dels europeus i en particular de la seva joventut està als antípodes de la preparació per a l’eventual conflicte bèl·lic que tant preocupa a la Unió Europea i als governs del Vell Continent. Quelcom que no hauria d’estranyar perquè aquestes mateixes instàncies fa dècades que fomenten una cultura que és del tot oposada als valors de la vida militar, com disciplina, lleialtat, fortalesa i capacitat de sacrifici.
Loading ...
