Ens entossudim a pensar que Europa està en crisi perquè la inflació puja, perquè Putin juga al Risk amb Ucraïna o perquè no sabem si les IA ens prendran la feina o ens faran la declaració de la renda. Però la mare de totes les crisis no té res a veure amb els bancs centrals ni amb l’OTAN. Té a veure amb una cosa molt més íntima i, alhora, col·lectiva: la crisi moral d’Europa.
Sí, moral. Aquesta paraula que sona a sermó de capellà vell o a llibre oblidat de filosofia de batxillerat és, de fet, el que se’ns ha escapat per l’aigüera mentre miràvem tiktoks i aprovàvem resolucions sobre drets i més drets sense ni preguntar-nos d’on venien.
Europa ha perdut el nord. Però no el geogràfic. Ha perdut el nord moral. Ja no sap què està bé i què està malament, i el que és pitjor: li és igual. Allò que abans en dèiem el bé comú ha estat segrestat per discursos buits com un perfil de LinkedIn de community manager.
Com deia aquell escocès amb cara de filòsof cansat, Alasdair MacIntyre, a Tras la virtud, una societat entra en crisi moral quan ja no té un llenguatge compartit per discutir què està bé i què està malament. Ens entenem, però no ens comprenem. Tothom parla d’ètica, però ningú sap exactament de què parla. Hem oblidat Aristòtil i abraçat el coaching.
I és clar, sense virtuts ni telos, sense finalitats compartides, tot es converteix en un camp de batalla d’opinions on el més cridaner guanya. La justícia? Un concepte ‘vintage’. La responsabilitat col·lectiva? Coses de boomers. Ara tot va de desitjos individuals, com si fos una carta als Reis que no arriba mai.
Charles Taylor, un altre que també té pinta de no haver rigut gaire des dels anys noranta, ho va dir clar: sense transcendència, sense comunitat, tot s’ensorra. El subjecte modern viu per expressar-se, no per construir res amb ningú. I això, per molt bonic que soni a Instagram, és el principi del col·lapse.
Mentrestant, nosaltres, europeus fatxendes, mirem la Xina i diem “quin horror!”. Però ells tenen una idea clara —encertada o no— del que volen ser. Nosaltres no. Ni tan sols sabem si volem ser. Rússia recupera l’ortodòxia eslava per donar sentit al seu futur. L’Índia fa equilibris amb la seva espiritualitat ancestral. I Europa? Europa fa conferències sobre “identitats líquides” i celebra el dia de l’orgull de qualsevol cosa.
Ens pensem molt moderns, però en realitat estem buits.
Christopher Dawson, un d’aquells historiadors que llegia més que tu i jo junts, ja avisava el 1952 que cap gran civilització pot sobreviure sense una herència espiritual viva. I Europa, que un dia en va tenir una —el cristianisme, sí, aquell que ara ens fa vergonya recordar—, l’ha tirada per la finestra com qui llença una vella enciclopèdia. Ara preferim Netflix.
Però alerta: no n’hi ha prou amb eliminar la fe; cal també substituir-la. I així, en nom del progrés, hem convertit l’avortament en el nou sagrament, la bandera trans en la nova creu, i els qui resen davant una clínica en els nous heretges perseguits. On abans hi havia pietat, ara hi ha protocol policial. Allà on hi havia debat, ara hi ha censura. I el dret de manifestació? Només si dius el que toca.
És el gran gir de guió de la cultura europea: allò que abans era el cor del sistema —el cristianisme com a fonament moral i cultural— ara és l’enemic del sistema. Un sistema que parla de llibertat, però vigila amb càmeres. Que parla de tolerància, però criminalitza la dissidència. Que diu defensar drets, però ha oblidat què és un deure.
Per això tenim aquesta sensació persistent que res no rutlla, però no sabem ben bé per què. I els símptomes són clars: desconnexió cívica, polarització crònica, política espectacle, lideratges infantils i una sensació de fons que tot està una mica —o molt— podrit. Però tranquils, tenim el Mobile World Congress.
Les reaccions que apareixen arreu d’Europa —les que alguns anomenen il·liberals o populistes— no són més que crits d’auxili d’una societat que ja no es reconeix en les seves pròpies institucions ni en les elits que la governen. No és odi; és desconcert. No és extremisme; és orfandat.
En realitat, vivim una versió europea del “malestar de la cultura”. Però no és només cultural, és moral. Hem perdut el criteri. Hem perdut el nord. I el que és pitjor: ens fa mandra buscar-lo.
I així anem, com una vella nau sense timó, navegant a batzegades per una mar cada cop més fosca, mentre els capitans celebren congressos sobre “resiliència emocional” i els mariners es distreuen amb mems.
Però potser encara som a temps. Si recuperem la memòria del que ens va fer grans —no només en termes materials, sinó espirituals i morals—, potser podrem reconstruir alguna cosa semblant a una civilització. I si no… sempre ens quedarà Ikea.
Sí, moral. Aquesta paraula que sona a sermó de capellà vell o a llibre oblidat de filosofia de batxillerat és, de fet, el que se’ns ha escapat per l’aigüera mentre miràvem tiktoks Share on X
