De la mateixa manera que Europa no pot sostenir sola a Ucraïna, Europa tampoc pot pretendre tòrcer el braç als Estats Units en una guerra comercial. La raó de fons és exactament la mateixa: Europa no disposa de prou poder per a vèncer en cap de les dues situacions.
Es podrà objectar que abans de “poder”, hi ha el “voler”. La intenció i voluntat polítiques. És cert que Europa manca de veritable voluntat de canvi, perquè els seus líders no estan disposats a pagar el més mínim preu social que pugui posar en dificultats la seva continuïtat al poder. Dit d’altra forma, les elits europees són conscients de la seva incapacitat d’arrossegar el gruix dels electors cap a sacrificis considerables.
Però encara que hi hagués voluntat, Europa no disposaria de mitjans suficients per a sortir vencedora del conflicte aranzelari contra els Estats Units amb què Donald Trump torna a amenaçar el Vell Continent, ara amb una taxa general del 30%.
Europa ja només suposava l’any passat el 65% del PIB nord-americà, i la zona euro pràcticament la meitat de la riquesa anual que els Estats Units produïren. Costa de creure que el 2008, la zona euro i l’economia nord-americana estaven frec a frec, i el PIB europeu en el seu conjunt superava el dels Estats Units. Com afirmàvem ja fa dos anys, Europa s’ha quedat definitivament darrere els Estats Units.
Però és que a més, la balança comercial és molt desfavorable al Vell Continent en cas de conflicte seriós. Europa exporta cada any més béns als Estats Units que no pas ens arriben de l’altra riba de l’Atlàntic. Inclús si se li afegeixen els serveis, on la relació s’inverteix, el pes total dels intercanvis posats a la balança s’inclina decididament cap al costat europeu.
En circumstàncies normals, això equival a una posició de força. Però no quan es tracta de negociar aranzels, perquè els que tenen més a perdre són els que, al cap i a la fi, depenen més de les activitats econòmiques exportadores a l’altra part.
Se’ns diu i repeteix que seran els ciutadans nord-americans els qui acabin pagant el preu dels aranzels, però de moment la reacció de les principals empreses ha estat o bé absorbir bona part del cost addicional que suposen les mesures de Trump, o bé anunciar inversions per a produir als Estats Units. I és que qui està disposat a renunciar al mercat més gran, més dinàmic i amb major potencial de tot Occident?
És per això que les amenaces de represàlies de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no poden produir massa efecte sobre el govern de Trump, que coneix perfectament la relació de forces.
Una prova més que la relació de poder està clarament inclinada a favor dels Estats Units és que la Comissió Europea acaba d’abandonar els plans d’establir un impost a les empreses de serveis digitals, les més importants de les quals són totes nord-americanes (Meta, Apple, Alphabet, etc.).
Les elits europees són conscients de la seva incapacitat d'arrossegar el gruix dels electors cap a sacrificis considerables Share on X
