El Consell Mundial de l’Energia, publica l’índex mundial del trilema energètic des del 2010. Aquí pot conèixer el que correspon al 2021. Aquest trilema, que és la base de l’anàlisi, consisteix a considerar que la sostenibilitat energètica d’un país ve determinada per tres factors simultanis. Un, com és lògic, el de l’impacte en el medi ambient. Però n’hi ha dos més que són determinants que s’han de mantenir en equilibri, com són l’economia; és a dir, com impacta l’evolució de l’energia en la seva marxa i en la competitivitat de les empreses, i també la seguretat, fiabilitat i qualitat dels subministraments.
Aquest plantejament evita absurds conceptuals com el que tindria un impacte ambiental zero si no disposéssim d’energia i l’economia s’ensorrés.
El problema és que la Comissió Europea, per raons que s’escapen a la nostra capacitat d’anàlisi, s’ha abocat sobre la sostenibilitat energètica i ha obviat en gran manera els dos altres factors, i ara paguem, i ho farem més encara, les conseqüències.
En primer lloc, la seguretat del subministrament europeu és molt feble. La dependència de la UE-27 se situa entorn del 61%, per tant, tota fallida en l’aprovisionament extern tindria conseqüències traumàtiques.
Aquests productes externs són en primer terme els petrolífers que representen els dos terços d’aquestes importacions: el gas natural (27%) i el carbó (6%). En conseqüència, depenem molt del petroli i del gas malgrat la transició energètica i l’impuls a les renovables. I a més les seves fonts estan concentrades en pocs proveïdors externs. El més important d’aquests és Rússia. Ens exporta el 27% del petroli que consumim, a molta distància d’altres països com Iraq (9%), Nigèria i Aràbia Saudí (ambdós el 8%).
Encara, a més a més amb les importacions de gas, ja que aporta un 41%. Al seu costat les alternatives són insignificants. El famós cas d’Algèria, que és la característica singular d’Espanya, només significa el 8% i Qatar, que és l’altra alternativa i que els EUA estan negociant amb ells per millorar les seves exportacions a Europa, només ens exporta el 5%.
I el mateix passa amb el carbó, Rússia és el més important amb diferència amb el 47%, seguit dels EUA (8%) i Austràlia (14%). És claríssim, doncs, que l’estabilitat europea de l’energia passa i passarà durant molts anys per Rússia.
La pregunta de fons és per què sabent tot això, la UE-27 s’alia d’una manera tan bel·ligerant amb els EUA en lloc de procurar les bones relacions amb Moscou? El fet que seguint instruccions americanes, el segon gran gasoducte que connecta directament Rússia amb Alemanya i que està acabat i suspès temporalment el seu funcionament, és un error de proporcions colossals. Per molt que escriguin els cantors i exegetes dels EUA, ni el gas d’Algeria, ni de Qatar són alternativa. Però és que a més hi ha un altre problema, que és l’elevat preu del petroli i del gas.
Hi ha un notabilíssim desajustament entre la demanda i oferta d’hidrocarburs que és conseqüència de l’escassa capacitat que hi ha d’incrementar la producció, el que dona lloc a una oferta molt inelàstica que respon sempre amb l’alça de preus. Aquest fet és a causa que a l’època prèvia a la pandèmia, els baixos preus dels hidrocarburs entre el 2015 i el 2019, units als plans de descarbonització de molts països occidentals, en primer terme la UE, van desincentivar les inversions per explorar nous jaciments i, per tant, durant una sèrie d’anys tindrem una capacitat d’extracció que està en el límit.
D’altra banda, això determina que els preus pugin en una escalada que feia anys que no es veia i que afecti el poder adquisitiu dels consumidors. El nivell d’inflació interanual de gener es va situar en el 7,5% als EUA i en el 5,1% a l’eurozona i, d’acord amb Eurostat, l’energia és el component de l’IPC que més ha contribuït a l’alça de preus.
El gas, d’altra banda, i com hem vist, està en mans de Rússia i pot modular el preu en funció de la crisi. És una demostració més de com una política col•locada danya poderosament a l’economia europea. La via d’aprovisionament de Qatar o fins i tot dels EUA de gas liquat com a alternativa al gas rus és molt limitat, i una de les raons fonamentals és que els països asiàtics paguen un preu més alt per aquest recurs energètic.
El resultat és que com a mínim fins al 2023, i això depenent de com evolucioni la circumstància política, tindrem preus elevats i tensions en l’oferta. I, per tant, una inflació elevada. En el cas d’Espanya i Portugal aquest fet encara té més incidència perquè són els dos països en els quals l’electricitat depèn més del gas.
Loading ...
