És el pitjor malson que una organització com la Unió Europea, construïda sobre les reduccions a les barreres comercials, podria imaginar.
El president dels Estats Units Donald Trump s’ha proposat derruir el sistema econòmic internacional que el seu país construí a les acaballes de la Segona Guerra Mundial sobre el dòlar i les forces armades nord-americanes, i que ha derivat en la financerització de l’economia i una globalització desequilibrada.
El pensament de fons que condueix les accions de l’Administració Trump, assenyala Oren Cass, director de l’institut American Compass, és que el “moment unipolar” del que gaudiren els Estats Units després de vèncer en la Guerra Freda era una anomalia històrica, i ja és cosa del passat.
Segons Elbridge Colby, recentment nomenat cap de polítiques públiques del Pentàgon, pels seus aliats, “la tutela nord-americana era fàcil de portar, especialment comparada amb la d’altres aspirants històrics”. Però “aquells dies pertanyen al passat”.
Segons Cass, en el món multipolar que emergirà de les restes de l’ordre liberal mundial, els Estats Units lideraran una aliança econòmica i de seguretat construïda entorn de les economies de mercat democràtiques, mentre es concedirà a la Xina la seva pròpia esfera.
La participació en el bloc nord-americà exigirà respectar almenys tres regles.
La primera, unes relacions comercials equilibrades, sense que cap país mantingui un dèficit o superàvit excessiu envers cap altre.
La segona, que cada país membre de l’aliança assumeixi el paper de líder i garant principal de la seva pròpia seguretat.
I la tercera, excloure la Xina dels mercats dels seus membres.
Cass apunta que Canadà i Mèxic, després d’adoptar una postura bel·ligerant, estan negociant frenèticament amb els Estats Units. El Japó i l’Índia també han iniciat negociacions amb Washington, ja que recelen de Pequín per sobre de tot.
Per a Europa la situació és molt més delicada per diversos motius.
En primer lloc, països com Alemanya són fortament dependents tant de les exportacions al gegant asiàtic com de les activitats industrials de les seves empreses en aquest país. A més, els aranzels de Trump afecten especialment les economies industrials europees, centrades en l’exportació.
En segon lloc, hom espera que, a causa del mur aranzelari estatunidenc, els productes xinesos es desviïn i inundin els mercats europeus a preus imbatibles per la indústria local.
En tercer lloc, els buròcrates europeus estan animats per un fort sentiment ideològic anti-trumpista. Curiosament, aquest tendeix a desaparèixer envers la dictadura de Pequín, a pesar de compartir molts menys valors i que la Xina hagi destrossat sectors industrials europeus clau com el de les energies renovables.
De fet, la setmana passada Brussel·les inicià negociacions amb Pequín per a rebaixar les barreres als vehicles elèctrics provinents de la Xina.
Un reforçament de les relacions comercials UE-Xina seria catastròfic per a la indústria del Vell Continent, ja que a diferència de la posició d’exportador net envers els Estats Units, la balança és clarament negativa envers la Xina.
Tanmateix, acostumats com estem a les derrotes autoinfligides de la Comissió Europea, no ens hauria d’estranyar que aquest sigui el camí que entomi Brussel·les. I és que la llista és llarga i no para d’augmentar: rebuig de l’energia nuclear, sancions al gas i petroli russos, prohibició dels vehicles de combustió nous el 2035, sobreregulació de la IA, subsidis a les renovables que beneficien la producció estrangera, desprotecció dels agricultors europeus, endeutament com a motor de creixement, etc.
Europa es va buidant a poc a poc del seu valor estratègic, i potser la seva exclusió del bloc nord-americà no acabi sent un problema important per a Washington. Però per a nosaltres, el resultat seria esgarrifós: esdevenir una colònia econòmica, i segurament també política, de la Xina.
Un reforçament de les relacions comercials UE-Xina seria catastròfic per a la indústria del Vell Continent Share on X
Loading ...
