projecte en construcció

La UE presenta les febleses pròpies d’un projecte en construcció

Moltes de les crítiques que s’adrecen actualment a la UE són infundades, car no tenen prou en compte que és un projecte en construcció,  començat fa setanta anys i encara inacabat. Tampoc són  massa conscients que  la UE ha travessat els darrers  quinze anys una concatenació de problemes  d’una magnitud tal  que li han provocat   una   “crisi existencial“, que pretén   superar al llarg de  la seva  legislatura  actual  (2019-2024).

La UE presenta les febleses pròpies d’un projecte en construcció, avui aguditzades per l’existència d’un nou marc geopolític global  caracteritzat per l’existència d’una gran rivalitat entre gegants -els Estats Units i la  Xina- i el retorn ambiciós d’imperis com  Rússia, Turquia, l’Índia o Iran. Per això la UE no pot jugar  el paper d’un veritable “actor global“  que li correspon en aquest nou panorama  geopolític ple de perills. És certament “un gegant econòmic“ (una de les tres primeres economies del món,  primera potència  comercial i d’ajuda humanitària, mercat interior més important del món),  és el model més avançat d’integració regional  i és l’espai de llibertat, seguretat jurídica i protecció social més gran del món,  però al mateix temps pot ser definida com  “un nan polític i un cuc militar“, parafrasejant el que s’ha dit tantes vegades d’Alemanya.

Durant un llarg període de temps -des de la seva fundació l’any 1951 fins a aproximadament començaments de la segona dècada del segle XXI-  la UE s’ha trobat còmodament protegida en el marc de les relacions internacionals pels Estats Units i l’OTAN, però els vells  temps de comoditat s’han acabat.

Durant aquells seixanta anys, la geopolítica va conèixer un primer període  de guerra freda i  d’ordre mundial bipolar -amb els Estats Units i l’URSS com les úniques grans potències-   i un segon període d’ordre mundial unipolar a partir de 1989, amb els Estats Units com a única superpotència hegemònica, després de la caiguda del Mur de Berlín i la posterior desaparició de l’URSS l’any 1991. La UE es va anar consolidant  al llarg d’aquells seixanta anys com el  projecte d’integració supranacional més admirat, dins un ordre liberal mundial  basat en regles i en el multilateralisme.

La UE es va anar consolidant  al llarg d’aquells seixanta anys com el  projecte d’integració supranacional més admirat, dins un ordre liberal mundial  basat en regles i en el multilateralisme.

La UE observava amb satisfacció com el seu soft  power (poder tou, no militar) i les idees que fonamentaven el seu projecte polític (democràcia liberal, economia social de mercat i cooperació transnacional)  esdevenien hegemòniques, especialment a partir del final de la  guerra freda l’any 1989 (caiguda del Mur de Berlín). En un context de satisfacció i complaença, els estrategs europeus estaven convençuts de què la UE no havia d’aspirar a ser una potència clàssica. Robert Cooper, diplomàtic britànic, es referia habitualment a la UE com el millor exemple d’un  “Estat postmodern“. Argumentava que l’any 1989 no va marcar solament la fi de la guerra freda sinó també  el final   dels sistemes polítics internacionals dels darrers tres segles,  des de la Pau de Westfàlia, basats en  l’equilibri de poder i l’ambició imperial.

En el tombant de segle, Robert Cooper col·laborava a Brussel·les amb Javier Solana, Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de  Seguretat. Ells dos  varen ser els  artífexs de la primera Estratègia de Seguretat de la UE, apareguda l’any 2003,  caracteritzada per un  plantejament   ple  de confiança i d’optimisme.

El redactat de l’Estratègia començava així:  “Europa no ha sigut mai tan pròspera, tan segura ni tan lliure com avui. La violència de la primera meitat del segle XX ha donat pas a un període de pau sense precedents a la història europea. La UE mai s’havia vist rodejada com ara per països amics“. El document acabava amb un gran elogi del soft power de la UE en matèria internacional. La UE es veia a si mateixa com una “potència normativa“ que aspirava a exportar el seu model de governança “postmodern“ a la resta del món, al mateix temps que anava imposant les seves regles i estàndards a la resta de països, sobretot en matèria comercial.

Però  l’ordre mundial  ha canviat a partir de la primera dècada del segle actual.

És qualificat per diversos analistes de diferents maneres: ordre inexistent,  desordenat, rivalitat entre gegants, retorn a la guerra freda, bipolar imperfecte (els Estats Units i la Xina en oberta competència),  multipolar (retorn dels imperis),  en forma de xarxa i nòduls, etc.

La confiança i l’optimisme va anar  desapareixent al llarg de la primera i segona dècada del segle vint. Des de 2005 fins al 2020 la UE ha viscut un període de veritable  “crisi existencial“ (en paraules de l’anterior president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker) produïda pel sumatori d’una sèrie consecutiva de crisis: rebuig en referèndum del projecte de tractat constitucional de la UE  (2005),  Gran Recessió econòmica (2007), policrisi de l’euro (2010) (econòmica, financera, institucional, de relat,  de legitimitat), ocupació de Crimea per part de la Rússia de Putin (2014), crisi dels refugiats  (2015), Brexit (2016), elecció d’un president nord-americà declaradament antieuropeu (Trump, 2016, segons qui  “la UE és un projecte fallit i l’euro una recepta per a la ruïna dels països”), creixement dels nacionalpopulismes antieuropeus,  pandèmia del coronavirus (2020) … És clar que des  de  la seva fundació la UE està acostumada a viure alts i baixos (períodes d’eurooptimisme i d’europessimisme), però el cert és que els darrers quinze anys han sigut molt durs i han constituït el període viscut més llarg i amenaçador d’europessimisme.

Les grans qüestions que ara mateix  interessen més  al ciutadà europeu de la UE -gestió de la pandèmia,   programa  de recuperació contra el virus, actuació en el món com un actor global- han de ser jutjades tenint en compte que la UE és un projecte inacabat,  que  porta darrere seu un període de quinze anys de “crisi existencial” del que tot just s’està recuperant.   

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Sobre la gestió de la pandèmia, és palès que molta gent considera que ha estat  senzillament  un desastre.

No obstant això, s’ha de reconèixer que la decisió de centralitzar a Brussel·les  la compra de vacunes ha estat un gran encert, car d’aquesta manera s’han evitat discriminacions i rivalitats entre els  Estats membres de la UE. Amb la contractació de vacunes, la UE ha sigut prudent i ha anat  amb peus de plom, però  s’ha trobat amb incompliments inesperats per part d’algunes empreses farmacèutiques, que tracta de corregir.

Actualment a la UE s’està vacunant a gran ritme, com és el cas de Catalunya,  i tot apunta que a l’estiu s’arribarà a l’objectiu: el  setanta per cent de vacunats. Els Estats membres tendeixen tradicionalment a apuntar-se els èxits i a culpabilitzar sistemàticament Brussel·les dels fracassos.  Per altra banda, poques vegades es reconeix o es comenta que la UE no té competències sanitàries importants cedides pels governs nacionals.

Ni tan sols el Programa Next Generation EU s’ha escapat de l’onada de crítiques, malgrat representar un gran pas endavant, de caràcter federalitzant,  en la integració europea, al ser la primera vegada que tots els Estats membres accepten mutualitzar el cost d’una crisi econòmica. Sovint s’ignora  que la condicionalitat d’aquest Programa de Recuperació obligarà a acceptar les regles democràtiques  a països que, com Hongria o Polònia, tracten de construir “democràcies il·liberals“ a partir d’una preocupant deriva autoritària que experimenten des de fa anys.

En matèria de política exterior, s’han magnificat determinades  “bufetades diplomàtiques”  que Rússia o Turquia haurien infligit recentment a la UE.  No  s’assenyala suficientment que  la política exterior de la UE funciona malgrat que continua existent la vetusta regla  de la unanimitat, que suposa el dret de veto de cadascun dels  Estats membres, a l’hora de prendre  decisions importants. Si es vol que la UE pugui jugar un rol d’actor global en el nou i difícil marc geopolític global, cal alliberar la política exterior europea de la regla establerta de la unanimitat. La UE és encara essencialment  una unió d’Estats. Cal posar  en relleu  que mentre cada Estat membre pugui anar fent cavalier seul (anar per lliure) amb una política exterior  d’interessos propis, a la UE li costarà fer-se respectar.

 la política exterior de la UE funciona malgrat que continua existent la vetusta regla  de la unanimitat, que suposa el dret de veto de cadascun dels  Estats membres

Josep Borrell, actual Alt Representant de la UE per a Afers Exterior i Política de Seguretat, acaba d’escriure el següent  (Le Grand Continent, Groupe d’etudes géopolítiques, París, desembre 2000): “És urgent que la UE augmenti la seva capacitat d’actuar en un món cada vegada més perillós, la UE ha d’aprendre a parlar el llenguatge del poder. Sense l’eliminació del dret de veto en política exterior això no serà possible. El futur dels europeus dependrà en gran manera de la nostra capacitat per treure Europa de la crisi de la Covid-19 i, al mateix temps, augmentar el seu paper i el seu pes en el món“.

La UE és la llar de les nostres llars, i la construcció d’aquesta llar comuna certament dista  encara d’haver-se acabat. No es pot perdre de vista que existeixen  forces important interessades en què no s’acabi mai.  Només cal pensar, per exemple, en la Rússia de Putin o en alguns  mitjans d’informació britànics.

La casa comuna encara no està acabada, però, tot i això,  és millor trobar-se a dins que no pas a fora. Recordem aquella frase que acostumava a pronunciar  l’Ambaixador Alberto Ullastres  quan negociava  amb l’antiga Comunitat Econòmica Europea (CEE), avui UE: “puede que dentro   haya goteras, pero la verdad es que fuera  llueve a cántaros “. Aquella frase  continua  essent aplicable en els nostres dies.

La confiança i l’optimisme va anar desapareixent al llarg de la primera i segona dècada del segle vint. Des de 2005 fins al 2020 la UE ha viscut un període de veritable crisi existencial Click To Tweet

Aconseguirà ERC governar en solitari?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú