secessionista

Exclusiva: Inèdit estudi sobre les característiques de l’independentisme

Evolució i llegats de l’aventura secessionista a Catalunya

Josep M. Oller*, Albert Satorra** i Adolf Tobeña***

*UB; **UPF; ***UAB

Publicat a Policy Network, 14th October 2019.

https://policynetwork.org/publications/papers/pathways-and-legacies-of-the-secessionist-push-in-catalonia/

1. Informe de situació

El perllongat repte secessionista a Catalunya ha dominat el panorama polític espanyol dels darrers anys, creant un enquistament que no presenta senyals de solució. El secessionisme català només va adquirir una gran rellevància en la política espanyola a partir del 2010. Abans, tant les demandes de la societat com els partits polítics amb una agenda secessionista eren minoritaris. Durant la darrera dècada, però, les forces secessionistes van guanyar tres eleccions regionals i van sostenir els governs per ajustades minories al parlament autonòmic. En aquest període es van convocar dues consultes il·legals sobre l’autodeterminació i al voltant de 2 milions de ciutadans (el 38 per cent del cens) van donar suport a la secessió. El 27 d’octubre de 2017 es va proclamar una “Declaració d’Independència” que va ser seguida, immediatament, per la suspensió de l’Estatut d’Autonomía, sancionada pel Senat espanyol, suspensió que va durar fins mitjans del 2018.

Els partits secessionistes van renovar el lideratge a les darreres eleccions regionals (27 de desembre del 2017). Aquestes eleccions van ser convocades pel govern espanyol com una manera de resoldre el litigi i de posar fi a la suspensió de l’Estatut dictada dos mesos abans. Els resultats, però, van confirmar l’estancament tot i que la formació d’un nou govern regional va haver d’esperar fins a mitjans del 2018, després de diversos intents infructuosos de reintegrar al poder els líders rebels que havien estat empresonats o que havien fugit a l’estranger. Tots aquests intents van quedar bloquejats per disposicions dictades pel Tribunal Constitucional espanyol.

Al juny del 2018 es va formar a Espanya un govern central d’esquerres que va comptar amb el suport inicial dels partits nacionalistes catalans i bascos. El nou escenari semblava obrir una oportunitat per explorar dreceres viables per reorientar el  litigi crònic. Les converses exploratòries entre el govern espanyol i el govern secessionista català no dugueren, tanmateix, avenços de cap mena. A les noves eleccions generals del 28 d’abril de 2019, els partits d’esquerres van renovar el lideratge sense assolir una majoria estable i encara és pendent la formació d’un nou govern.[1] La sentència final dels líders secessionistes rebels per part del Tribunal Suprem[2] també és pendent després d’un judici que va durar més de quatre mesos a l’hivern / primavera del 2019.

La principal conseqüència de la campanya secessionista ha estat la creació d’una profunda fractura social i política entre dos grans segments de ciutadania catalana, secessionistes i unionistes, que no hi era abans del sorgiment de les aspiracions de segregació d’Espanya. La manca d’una majoria social darrera d’una onada secessionista vigorosa i  molt perseverant, però fallida, va obrir aprensions i friccions que abans eren desconegudes.[3] Veïns, companys, coneguts i fins i tot amics i familiars que havien compartit sentiments de pertinença tant a Catalunya com a Espanya (en diferents graus), com a part dels seus afectes i valors personals, són ara dividits en el tema de la secessió i han de conviure enmig d’una tensió no resolta.[4]

Ja havíem mostrat que les distincions sobre el “sentiment de pertinença” (identitat nacional) es poden utilitzar com un bon indicador de la divisió entre secessionistes i unionistes:[5]  els primers declaren una vinculació afectiva gairebé exclusiva amb Catalunya, mentre que els unionistes tenen afectes comunitaris més diversos, amb una doble adscripció dominant amb Espanya-Catalunya (“catanyols”). Aquesta esquerda notòria entre dues formes principals d’identificació nacional és força recent a la regió i va aparèixer com a conseqüència de la polarització brusca en el tema de la secessió. L’accentuació dels trets afectius de la identitat al voltant d’una preferència política específica (acceptar/rebutjar la secessió, en aquest cas), reprodueixen camins similars cap a l’hostilitat creixent i el partidisme despietat que han caracteritzat la lluita política recent en diverses societats occidentals.[6] La forta enemistat entre els demòcrates i els republicans nord-americans que va créixer a mesura que hi havia una fusió cada cop més estreta entre la identitat personal i la del grup polític propi, és un exemple destacat d’això,[7] i la lluita aferrissada i anguniosa que actualment divideix els britànics en el tema de romandre o sortir de la UE, n’és un altre.[8]

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

2. Una visió longitudinal

El nostre objectiu principal, en aquest assaig, és mostrar una sèrie de troballes longitudinals que permeten destriar vectors importants per al sorgiment de la fissura antagònica entre unionistes i secessionistes. Basant-nos en la sèrie completa de dades dels sondejos oficials del CEO (l’agència de sondeigs del govern regional), presentem els canvis evolutius al llarg del període 2006-2019 dels sentiments d’identitat nacional (“sentiments de pertinença”), en relació amb altres variables. Les anàlisis longitudinals van incloure 87.038 enquestats, en 44 Baròmetres CEO. També vam aplicar eines per detectar punts de ruptura importants lligats a esdeveniments singulars que podrien haver accentuat la polarització intensa al voltant de la secessió.[9]

Ens centrem, en primer lloc, en les variacions del sentiment de pertinença (identitat nacional) en dos grans segments de la ciutadania, aquells que tenen com a llegua materna la catalana versus els que tenen com a llengua materna la castellana. Això és peremptori, ja que estudis anteriors, ja sigui a partir de dades de sondeigs o de resultats electorals, havien establert la prioritat d’aquesta divisió etnolingüística lligada als orígens familiars.[10]  En segon lloc, avaluem els canvis evolutius de sentiment de pertinença en funció de les preferències de seguiment dels  mitjans de comunicació: la televisió i la ràdio oficials controlades pel govern català (que emeten, exclusivament, en llengua catalana), versus altres televisions i ràdios, perquè ja s’havia destacat la importància d’aquest factor.[11] Com que les tendències del consum de mitjans i els usos lingüístics estan estretament interrelacionats a Catalunya, les nostres anàlisi posen de manifest el paper que juguen les interaccions entre aqueixos ingredients en l’aprofundiment de la fissura entre secessionistes i unionistes.

Explorem, a més, el paper d’algunes transicions econòmiques i socials rellevants que han contribuït a establir el patró de trets que caracteritza la divisió política entre secessionistes i unionistes. Esperem que aquest detallat itinerari per una crisi política seriosa i estancada, al cor d’una democràcia europea, contribueixi a il·luminar dreceres practicables que puguin ajudar no només a discernir els seus orígens i manteniment sinó a temperar també els llegats més preocupants.

3. De la polarització abrupta a la trinxera crònica.

A tall d’il·lustració, convé començar mostrant les preferències dels ciutadans sobre el tema de la secessió, durant tot el període de les anàlisis. La Figura 1 mostra l’evolució de l’opinió sobre aquest assumpte de mostres representatives de la ciutadania catalana, als sondeigs successius fets pel “Centre d’Estudis d’Opinió” (CEO, agència de sondeigs del govern autònom),[12] entre 2006-2019.

Figura 1: Preferències dels ciutadans (en percentatges) sobre l’estatus polític de Catalunya.

Modificat a partir d’enquestes CEO. Dades recollides d’entrevistes personals a mostres representatives de 1500-2500 ciutadans, en cada enquesta (últim sondeig, 26 de juliol de 2019). Comunitat autònoma: estatus actual de Catalunya a Espanya, és a dir, regió descentralitzada amb Estatut d’Autonomia. Per raons de claredat, s’omet la proporció de “DK / NA” (no sap o no respon).

 

La sèrie va començar el 2006. Les preferències sobre l’estatus polític van mostrar un patró bastant estable fins al 2010, quan el segment secessionista va començar un augment gradual, durant dos anys, que va ser seguit d’un increment  brusc a partir d’octubre del 2012, assolint màxims a l’inici del 2014. En nombre, el gener del 2010, els que volien la secessió no arribaven al 20 per cent; a l’octubre de 2011, havien avançat fins al 30 per cent i a l’octubre del 2012 ja eren per sobre del 45%, engegant l’inici del desafiament  secessionista. El desembre del 2014 començà una petita davallada de les preferències per la secessió que va estabilitzar, aquest segment, en un 40 per cent dels enquestats, amb petites oscil·lacions. La figura 2 mostra que els percentatges de la ciutadania que accepta i rebutja la secessió d’Espanya en un referèndum (hipotètic) d’auto-determinació presenten un empat sistemàtic des de desembre del 2014. Aquests resultats s’han confirmat reiteradament, amb poques variacions, per enquestes del CIS[13].

 Figura 2: percentatges de ciutadans que responen SÍ/NO a una pregunta directa sobre la secessió d’Espanya en un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Modificat a partir d’enquestes CEO. La proporció de “DK / NA” també s’omet.

 

4. Variacions d’identitat nacional i llenguatge familiar.

A la figura 3 es mostra l’evolució dels sentiments d’identitat nacionals (“sentiments de pertinença”), al llarg del període 2006-2019. Es una variable qualitativa amb sis valors diferents en aquests sondeigs: “només espanyol”, “més espanyol que català”, “tan espanyol com català”, “més català que espanyol”, “només català” i “DK / NA” (no sap/no respon). Es van estimar els percentatges a partir de les respostes a 44 enquestes, durant el període 2006-2019, en unes   mostres de 2500 – 1500 persones (un sondeig, el 2017, només amb 1338), amb un total de 87.038 enquestats.

En conjunt, hi hagué un augment total del 13 per cent dels que se senten “només catalans” i una caiguda del 7 per cent dels ciutadans que se senten “tan  espanyols com catalans”, cosa que significa una variació substancial cap a la reducció de la rellevància de la doble identitat nacional.

Els elements més destacables a la figura 3 són els canvis, al voltant del 2012, de la grandària de dos segments crucials pel que fa a la identitat nacional. Aquell any, el grup d’identitat nacional “tan espanyol com català” inicià una davallada brusca que superà els 15 punts percentuals (encara no recuperats), mentre que el segment amb identitat nacional única “només catalana” inicià una escalada abrupta de més de 15 punts (encara no revertida). Aquesta variació entre els segments decisius per a la cohesió de la societat requereix anàlisis addicionals que incloguin altres variables.

Figura 3: Sentiments d’identitat nacionals (sentiment de pertinença) per a tota la població catalana (2006-2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Observeu una clara reducció dels percentatges de persones amb doble identitat “tan espanyol com català”, i l’augment del percentatge de persones amb una identitat única “només català”. La proporció de persones amb identitat única “només espanyola” es va mantenir estable. La proporció “DK / NA” també s’omet.

 

Les marques (línies verticals discontínues) de la figura 3 assenyalen esdeveniments que podrien haver estat rellevants per entendre l’evolució dels perfils identitaris al llarg del període. Aquests esdeveniments van ser: la data en què es va aprovar un nou Estatut (Nou Estatut 2006); la resolució de l’alt tribunal  (Tribunal Constitucional-TC) que va sancionar 14 articles (sobre 223) contraris a la constitució espanyola i va restringir el preàmbul i altres 27 articles (juny de 2010); el cim de la protesta del moviment social 15M (15M Peak Protests, juny de 2011); les eleccions regionals del 25 de novembre de 2012 (25N); la consulta il·legal sobre la independència del 9 de novembre de 2014 (9N); les eleccions regionals del 27 de setembre de 2015 (27S); el referèndum il·legal sobre la secessió, 1 d’octubre de 2017 (1 d’octubre) i les eleccions regionals del 21 de desembre de 2017 (21D). Els punts de ruptura crucial detectats pel paquet ecp[14] es van marcar com a línies vermelles.

Aquests canvis evolutius es van fer més evidents en estudiar els sentiments d’identitat nacional en els segments obtinguts mitjançant la divisió dels ciutadans per seva llengua materna/familiar.[15] Hi ha dos grups lingüístics quantitativament importants a la regió (figures 4 i 5): els ciutadans que tenen com a llengua familiar la catalana i els ciutadans la llengua familiar dels quals és el castellà. Representen el 38,5% i el 55,6% de la població total, respectivament (a l’últim sondeig, Març del 2019). Els casos restants eren ser persones amb tots dues, castellà i català, com a llengua familiar/materna. Representaven un 3,0% de la població. Altres casos eren molts més reduïts. El grup amb la llengua familiar/ materna “ambdues” (castellà i català) presentava un comportament intermedi, de manera que s’ha omès el seu perfil (figura 4-5).

Figura 4: Sentiments d’identitat nacional (sentiment de pertinença) en ciutadans amb llengua familiar/materna catalana (38,5 % de la població total, a l’enquesta de març del 2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Observeu l’espectacular augment de la identitat única “només català”, que sorgeix al voltant del 2010. Observeu també l’efecte contrari per a la doble identitat “tan espanyol com català”.

 

Figura 5: Sentiments d’identitat nacional (sentiment de pertinença) en ciutadans amb llengua familiar/materna castellana (55,6 % de la població total, a l’enquesta de març del 2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Observeu un decrement moderat de la doble identitat “tan espanyol com català”.

 

Per al grup de llengua catalana, els punts de ruptura crucials dels sentiments d’identitat nacional van aparèixer entre el segon i el tercer Baròmetre CEO 2010 (nombre decimal: 2010.4, aprox. al gràfic), i el segon i tercer Baròmetre CEO 2012 (decimal: 2012.65). Per al segment d’idioma castellà, els punts de ruptura se situaren entre el segon i tercer Baròmetres CEO 2011 (decimal 2011.65), i el segon i tercer Baròmetres CEO 2013 (decimal 2013.7). El canvi més destacat va aparèixer dins del grup de llengua catalana, grimpant vers una identitat monolítica única, només catalana, sobretot al voltant de les eleccions regionals del 25 de novembre del 2012.

Influència dels “media” sobre la divisió social.

També vam analitzar la possible influència rellevància dels mitjans de comunicació. La variable “notícies” es va crear tenint en compte les respostes que indicaven preferència per seguir les noticies/debats polítics ja sigui a través de mitjans públics regionals (televisió o ràdio exclusivament en català) o a través d’altres mitjans de comunicació. Es una variable dicotòmica amb dos valors possibles: “regionals públics” o “altres”. En primer lloc, vam centrar l’atenció (figura 6) a les variacions de la identitat nacional “només catalana”, distingint entre els segments de llengua familiar/materna catalana o castellana.

Figura 6: Canvis en la identitat nacional “només catalana” en diferents segments de població segons l’idioma familiar/matern i seguir o no les notícies a través dels mitjans regionals públics (Reg).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. El 2006, la identitat nacional “només catalana” representava el 14,2% de la població, mentre que a l’última enquesta (març del 2019) s’havia enlairat fins el 27,3%. Al costat de cadascun dels segments així creats (dalt, a la dreta ) apareixen els percentatges poblacionals que representen a l’enquesta de març del 2019.

 

Es van produir canvis importants en la identitat nacional “només catalana”, que depenien de la llengua familiar/materna, però també d’haver estat exposats o no a mitjans públics regionals. La rellevància d’aquestes covariacions es posa de manifest mitjançant contrastos estadístics robustos.[16]

Repetírem l’anàlisi per a les variacions en la identitat nacional “tan espanyol com català” (figura 7), obtenint també distincions substancials que depenien de la llengua familiar i del seguiment selectiu dels comunicació.[17]

Figura 7: Canvis en la identitat nacional “tan espanyol com català” en diferents segments de població obtinguts considerant la llengua familiar/materna i seguir o no les notícies a través de mitjans regionals públics (Reg).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. El 2006, la identitat “tan espanyol com català” representava el 42,5% de la població, mentre que al març del 2019 s’havia reduït fins al 35,7%. Al costat de cadascun dels segments així creats (dalt, a la dreta) apareixen els percentatges poblacionals que representen a l’enquesta de març del 2019.

 

Quan vam repetir l’anàlisi tenint en compte el seguiment de mitjans públics generals o els privats, però sense els regionals, no va aparèixer cap associació amb increments dels sentiments d’identitat nacional “només espanyol”. La figura 8 il·lustra això. Mostra la notòria estabilitat dels sentiments d’identitat nacional dins del segment dels ciutadans (més del 30 %, a les enquestes), que afirmaven seguir les notícies polítiques mitjançant la televisió i la ràdio generalistes a  Espanya. Per tant, encara que cap “media” sigui escrupolosament neutre, en aquest cas no hi ha un efecte d’influència potent sobre la identificació nacional.

Figura 8: Evolució dels sentiments d’identitat nacional (sentiment de pertinença) per als ciutadans que segueixen notícies/debats a la televisió espanyola generalista (TVE, A3, TV5, Cuatro, La Sexta).

Elaborat de microdades d’enquestes CEO. Aquest segment representava el 35,4% de la població el 2006; a la darrera enquesta (març del 2019), era el 31,1%. Observeu que no hi ha cap evidència de polarització.

 

Combinant totes aquestes mesures vam crear un resum de la bretxa entre secessionistes i unionistes que depenia tant del llenguatge familiar/materna com de l’adscripció a bombolles comunicatives creades seguint/no seguint els mitjans regionals públics (figura 9). Això ens permeté fer una estimació de la probabilitat de ser secessionistes o unionistes utilitzant només aquests ingredients.[18] Depenent de la llengua familiar/materna (català o castellà) i tenint en compte també si un ciutadà segueix les notícies a través de mitjans regionals públics o no, podem predir la probabilitat de donar suport a la secessió, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Això resulta en magnituds del 16,6 % per al segment D (ciutadans amb llengua familiar castellana que no segueixen notícies en mitjans regionals) fins a una magnitud del 86,3% per al segment A (ciutadans de llengua familiar catalana que segueixen les notícies en mitjans regionals públics).

Figura 9: Percentatges de suport a la secessió per a les combinacions de llenguatge familiar/matern i exposició o no als mitjans regionals públics.

Elaborat de microdades d’enquestes CEO. L’àrea de cada barra és proporcional a la mida poblacional de cada grup. Tots els percentatges són els valors mitjans del període 2015-2019.

 

6. Diferències econòmiques-benestar i divisió política.

Llaneras[19] destacà la rellevància dels factors socioeconòmics més bàsics sobre les preferències per la secessió amb dades de les enquestes del CEO prop de mesos crucials de la tardor 2017. La secessió interessava sobretot als catalans nadius: era més alta entre els ciutadans nascuts a Catalunya i amb almenys un progenitor, nascut allà, amb un màxim (75 %) per a persones amb una llarga ascendència nadiua. Entre els ciutadans procedents de l’estranger o d’altres regions espanyoles i també per als nascuts a la regió de pares immigrants, la secessió no era gens atractiva (Baròmetre CEO, juliol de 2017). La divisió depenia també dels ingressos: els ciutadans amb rendes més altes i els que responien “vivim còmodament” eren els que recolzaven la secessió. Per contra, la majoria de persones amb els sous més baixos i les que confessaven “moltes dificultats econòmiques” eren en contra de la secessió. L’ anàlisi multivariant del comportament del vot a les darreres eleccions regionals (21 de desembre de 2017), Maza et al[20], van confirmar plenament la prioritat dels orígens familiars per explicar els resultats, alhora que disminuïen la rellevància dels factors econòmics (vegeu altres resultats concordants[21]). D’altra banda, mitjançant les enquestes CEO del període 2011-2013, Boylan[22] ja havia mostrat que la identitat nacional (ser català o assimilat català) era un predictor molt més fort del desig de secessió que els greujes percebuts per un tractament fiscal injust o d’ altres factors econòmics o polítics.

La figura 10 mostra la distribució geogràfica distintiva del secessionisme i  l’unionisme utilitzant com a mesura els resultats de les darreres eleccions regionals. Aquesta peculiar i complexa frontera territorial ha estat explorada[23] com un altre vector arrelat tant en trets familiars d’origen com pel que fa al  context socioeconòmic.

Figura 10: Distribució geogràfica del secessionisme a les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017. Percentatges de suport a la secessió, per municipis, indicant el pes demogràfic sobre el cens electoral.

Elaborat a partir de dades electorals oficials. El secessionisme és majoritari al 76 per cent dels municipis, tot cobrint un 78% de la superfície de la regió. Només el 20 per cent del cens electoral viu, no obstant, en   aqueixa zona vermella, mentre que el 80% restant del cens als indrets descolorits. El secessionisme es concentra principalment a les comarques interiors, mentre que l’unionisme predomina a les zones costaneres superpoblades i també a alguns indrets pirinencs i fronterers.

 

A continuació, presentem diverses anàlisi que mostren la rellevància de les segmentacions econòmiques en les preferències a favor o en contra de la secessió. Alguns cobreixen també el període sencer de l’onada secessionista. Considerem una nova variable: els “ingressos nets al mes” (figura 11). L’evolució dels segments, en funció del ingressos, mostra de manera clara  els efectes de la crisi econòmica durant el període 2010-2018. Mostrem després  l’evolució d’aquesta variable econòmica en funció de la llengua familiar/materna (figura 12). Els ciutadans amb llengua familiar/materna català consignaren uns  ingressos superiors als de llengua familiar/materna castellana. D’altra banda, els efectes de la crisi econòmica van ser força més evidents en els darrers.

Figura 11: Ingressos nets de les llars consignats a les enquestes CEO del període 2006-2019, per a tota la població catalana.

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Observeu els considerables efectes de la crisi econòmica durant el període 2010-2018. 1M = mil euros/mes.

 

Figura 12: Evolució dels ingressos nets de les llars en funció de la llengua  familiar/materna:  a) en els ciutadans que tenen el català com a llengua familiar/ materna; b) en els ciutadans amb el castellà com a llengua materna/familiar.

a)

b)

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Observeu les respostes distintes per als nivells d’ingressos similars, en ambdós segments poblacionals, durant la crisi econòmica. 1M = mil euros/mes.

 

Vam combinar a continuació la variable binària “ingressos nets de la llar>3000€/mes” amb els dos segments en funció de la “llengua familiar/materna” per estudiar la seva covariació amb el suport del secessionisme en un hipotètic referèndum d’autodeterminació (figura 13). Els resultats mostren un efecte molt fort, novament, de la llengua familiar: les llars de parla catalana eren predominantment secessionistes, mentre que les famílies de parla castellana eren unionistes. També hi va haver un efecte menor del nivells d’ingressos en la probabilitat de donar suport la secessió: les llars més riques van consignar un major suport a la secessió en els dos segments idiomàtics, però la diferència era més clara dins el segment de parla castellana.

Figura 13: Covariació entre els ingressos nets de les llars i la llengua familiar/ materna quant al suport de la secessió.

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. A més dels efectes de la llengua familiar/materna, observeu l’efecte distintiu dels nivells d’ingressos dins cada segment, especialment en el de llengua castellana. Adjunt a cada etiqueta (dalt, a la dreta), s’indica el percentatge poblacional de cada segment a l’enquesta de març del 2019. 1M = mil euros mes. (LM: llengua familiar/materna).

 

A les Figures 14 i 15. apareixen les covariacions entre els “ingressos nets de les llars> 3000 €/mes” i la “llengua familiar/materna” en els “sentiments d’identitat nacional”, per al segment “només català” i “tan català com espanyol”. La influència era molt més modesta que la dels mitjans de comunicació regionals (compareu resultats amb les figures equivalents 6 i 7).

Figura 14: Evolució dels sentiments d’identitat nacional “només català” segons la llengua familiar/materna i els ingressos nets de les llars (2006-2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Al costat de cada etiqueta (dalt, a la dreta) apareixen els percentatges poblacionals de cada segment a l’enquesta de març del 2019. (LM: llengua familiar/materna).

 

Figura 15: Evolució de sentiments d’identitat nacional “tan català com espanyol” en funció de la llengua familiar/materna i dels ingressos nets de les llars (2006-2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Al costat de cada etiqueta (dalt, a la dreta) apareixen els percentatges poblacionals de cada segment a l’enquesta de març del 2019. (LM: llengua familiar/materna).

 

Figura 16: Evolució dels sentiments d’identitat nacional “només espanyol” en funció de la llengua familiar/materna i dels ingressos nets de les llars (2006-2019).

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO.  Observeu oscil·lacions més intenses en els segments de llengua castellana. Observeu també que les llars més riques de llengua castellana van manifestar sentiments d’identitat nacional menys polaritzats, el comportament contrari que els segment equivalent de llengua catalana (figura 14). Al costat de cada etiqueta (dalt, a la dreta) apareixen els percentatges poblacionals de cada segment a l’enquesta de març del 2019. (LM: llengua familiar/materna).

 

Finalment, vam comparar el suport a la secessió en diferents grups obtinguts tenint en compte els seus límits de resistència econòmica consignats (en mesos), en cas de crisi econòmica (figura 17). Els resultats mostraren que el secessionisme s’acompanyava d’uns límits de resistència superiors: els ciutadans amb recursos financers més elevats eren més partidaris de la secessió. Una tendència molt similar va aparèixer quan la mesura fou la percepció de l’evolució de l’economia familiar durant l’últim any. Quan aquesta percepció millorava, el suport a la secessió era més gran. En total, aquestes troballes indicaren, de forma sistemàtica, que la recent onada secessionista a Catalunya ha estat mantinguda pels segments de la societat que gaudeixen de millors recursos econòmics i de més benestar.

Figura 17: Suport a la secessió i benestar econòmic.

Elaborat a partir de microdades d’enquestes CEO. Esquerra: la secessió era molt més popular entre els que tenien uns límits de resistència econòmica més duradors (en mesos), en cas de crisi econòmica. Dreta:  també era més popular entre els que tenien una bona percepció de l’evolució de les seves economies durant l’últim any.

 

7. “Punts de ruptura” rellevants.

Les nostres gràfiques longitudinals (figures 3-7) contenen diversos distintius que assenyalen dates o esdeveniments rellevants al llarg de la campanya secessionista. Dos “punts de ruptura”  van marcar els salts més clars vers una polarització apreciable entre els principals segments de la ciutadania catalana. El primer va aparèixer mesos abans de la sentència del Tribunal Constitucional, el 2010, modificant l’Estatut d’Autonomia que s’havia aprovat el 2006. Un segon i molt més important va ser el viratge del partit nacionalista moderat que havia dirigit el govern autònom durant dècades, tot adoptant una agenda secessionista al voltant de la tardor del 2012. Elliot[24] va identificar els mateixos “punts de ruptura” al relat paral·lel dels itineraris d’Escòcia i Catalunya, passats i recents, quan contrastà la legítima aposta escocesa per la independència  (abans del referèndum del 2014), amb l’aposta per la il·legalitat i la unilateralitat a Catalunya (tardor del 2017).

El primer “punt de ruptura” contradiu l’habitual presentació del brot    secessionista com una reacció d’indignació davant el “greuge profund” que provocà la sentència de l’Alt Tribunal espanyol, modificant diversos articles del nou estatut d’autonomia del 2006,  que havia estat votat, per cert, per una minoria de ciutadans (38% dels cens electoral). Les preferències per la secessió ja eren a l’alça, en un segment important de ciutadania, mesos abans d’aquella  sentència. Això és compatible amb mantenir que l’impacte d’aquella sentència del Tribuna Constitucional va influir de debò, sobretot perquè es va utilitzar com a arma política per dinamitzar la força i l’agitació secessionista.

No obstant això, va ser molt més decisiu el període que va conduir a les eleccions autonòmiques del 25 de novembre del 2012. Aqueixes eleccions van suposar, de fet, el punt de partida definitiu per a l’onada secessionista, quan el president del govern regional aleshores, Artur Mas, líder d’una formació política moderada, va perdre la majoria al parlament autonòmic. A partir d’aquell moment, la majoria parlamentària depenia de diverses forces secessionistes i el govern va optar per la secessió d’Espanya com a estratègia dominant.[25] Les figures 3-4 il·lustren com, al voltant d’aquelles eleccions, un segment de la ciutadania (format sobretot  per persones de llengua familiar catalana) va canviar una suau progressió per una acceleració brusca en l’adscripció “només catalana”, com a identitat nacional exclusiva. Els percentatges van assolir màxims durant la primera consulta il·legal sobre la secessió (9 de novembre de 2014) i l’increment s’estabilitzà en nivells ben alts al llarg del perllongat litigi entre l’administració espanyola i la catalana que encara perdura.

Aquest segment mostrà preferències concordants en diverses mesures: identitat nacional (“sentiment de pertinença”); preferències pels vincles polítics amb Espanya (optant per la “independència”); i expressar suport per la secessió en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Aquesta reducció de l’auto-identificació nacional lligada a les preferències per la secessió en aquest segment de “catalans de socarrel”, sobretot, no apareguè en els altres grans segments de la ciutadania (els que tenen el castellà o ambdues llengües, com a llengua familiar). Aquests segments tendiren a mantenir una estabilitat notable en les seves identitats nacionals duals (“catanyoles”), sense canvis notables.

8. Enfrontaments en una societat dividida

El secessionisme català va excel·lir, inicialment, en presentar-se com un moviment pacífic i socialment inclusiu que volia assolir les seves aspiracions mitjançant uns procediments democràtics exquisits. Les perseverants, gegantines i habitualment festives manifestacions al carrer que reclamaven el “dret a decidir”, en un referèndum sobre la independència, van consolidar aquesta percepció durant anys. L’aferrissada lluita política entre la rigidesa dels poders espanyols i una administració regional més dinàmica i imaginativa va contribuir també a difondre aquesta visió entre molts observadors.[26]

Això va canviar, dràsticament, quan el poder autonòmic va anunciar, a principis de l’estiu del 2017, que pretenia convocar un referèndum vinculant sobre la secessió malgrat les reiterades advertències del Tribunal Constitucional sobre la seva il·legalitat i la vulneració, de fet, del propi Estatut d’Autonomia. Un referèndum que serviria per promulgar una segregació immediata d’Espanya en cas de victòria (un resultat favorable per sobre del 50% dels vots ja seria suficient per a l’aprovació de la secessió). Aquests passos es van seguir fins al final, tal com es va anunciar (vegeu l’informe de situació, a l’inici), però això va aconseguir  despertar la resposta de la ciutadania unionista (al voltant de tres milions, d’un cens de 5,5 milions, dins d’una població de més 7 milions a la regió). Els unionistes catalans s’havien mantingut majoritàriament silenciosos i expectants al llarg de l’onada secessionista, però durant les setmanes anteriors a la “declaració d’independència” (27 d’octubre de 2017), emergí l’activisme unionista (vegeu imatges, figura 18) enmig de tensions que van augmentar en tots els escenaris.[27]

Figura 18: Els unionistes (dreta) van poder desplegar manifestacions al carrer, al centre de Barcelona, que competiren amb les gegantines (esquerra) que els secessionistes havien organitzat, repetidament, durant anys.

Font: La Vanguardia, Google Images. Aquestes imatges corresponen a manifestacions separades per menys d’un mes a la tardor del 2017.

 

Aquestes tensions han pres formes diverses, durant els darrers dos anys, sobretot mitjançant enfrontaments de baixa intensitat als carrers relacionats amb intents de monopolitzar l’espai públic amb símbols secessionistes i protestes contra el judici dels líders rebels a la presó o a l’estranger.[28] No obstant això, el principal llegat de l’intent secessionista ha estat l’aprofundiment d’una divisió dins d’una societat que s’havia presentat, durant dècades, com un model de porositat i convivència. Una divisió que discorre, fonamentalment, per una frontera  etnolingüística no segellada i que s’acompanya de diferències econòmiques que s’havien atenuat mitjançant la infinitat d’interaccions que ofereix una societat oberta i contemporània.

Hi ha hagut intents reiterats, però infructuosos, de negar la divisió social i la fractura afectiva dins la societat catalana. Aquests intents han inclòs tot tipus d’iniciatives: des d’accions de “diplomàcia” per part d’emissaris del govern regional arreu del món, fins campanyes dels mitjans de comunicació “propis” i assaigs acadèmics.[29] El missatge principal és que Catalunya és una societat híbrida que  conté una rica varietat de comunitats amb interessos i valors molt diferents. Ningú no pot dissentir sobre això, per descomptat: la majoria de les societats són híbrides i contenen múltiples complexitats i matisos, però poden polaritzar-se fortament i abruptament entorn d’un tema polític únic i important.[30]

9. Conclusions provisionals

La sèrie de troballes presentades confirmaren la intensa polarització entorn de la secessió que altres ja havien subratllat, anteriorment, a partir d’alguns sondejos o dels resultats electorals.[31] Els nostres resultats longitudinals[32] permeten discernir, a més, importants covariacions entre l’evolució dels sentiments d’identitat nacional, al llarg de l’onada secessionista, amb: 1) la llengua familiar/materna, català o castellà; 2) el seguiment de mitjans regionals públics enfront d’altres media; i 3) diferències en relació amb la situació econòmica i el benestar familiar. Sospitem que l’abast i les implicacions de les potents associacions estadístiques que hem mostrat no són gens trivials i mereixen una atenció seriosa.

Pel que fa al primer vector, abans de l’alba de la surgència secessionista, Miley[33] ja havia establert l’existència d’identificacions nacionals divergents, als  grans segments de la societat catalana. Identificacions que depenien d’una frontera etnolingüística. A partir dels resultats de sondeigs CIS[34] i d’altres dades socials, desmuntà la definició de l’aposta per la sobirania de Catalunya com un “nacionalisme cívic”. Va destacar la persistència d’una escletxa etnolingüística que distingia dues grans fraccions de població: ciutadans “autòctons, de parla catalana” i els seus veïns de parla castellana, amb orígens immigrants. De fet, la “llengua materna” tenia l’impacte més gran en l’auto-identificació diferencial dels ciutadans. En estudis posteriors, va mostrar que hi havia una notòria bretxa entre les preferències dels ciutadans i les opcions adoptades pels seus representants: la política lingüística implementada pel poder regional era inconsistent amb les preferències dels ciutadans de parla castellana. A més, va identificar dos mecanismes que bloquejaven la seva presència a les institucions autonòmiques: 1) una clara infra-representació dels ciutadans de parla castellana als poders autònoms; i 2) una assimilació parcial d’alguns polítics electes de parla castellana, vers les actituds dels governants catalanoparlants.

Miley conclogué que les bases socials de suport al nacionalisme català eren “essencialment ètniques” i que el moviment separatista era un projecte “de dalt a baix” dirigit per les elits catalanes. Les nostres troballes ofereixen un fort suport a aqueixes conclusions mostrant que la fragmentació a través de la bretxa etnolingüística es vinculà, crucialment, amb els perfils de polarització distintius durant tot el període de l’onada secessionista. Els intents apressats de dissimular aquesta realitat[35] al·legant que tant els discursos com les accions polítiques de totes les forces secessionistes han estat sempre inclusives, no poden amagar la forta segmentació de les preferències ciutadanes a través de la frontera etnolingüística.

Les identitats divergents i cada cop més polaritzades també es van vincular, en gran mesura, a una exposició diferencial als mitjans de comunicació sota control directe o indirecte del poder regional. Vam veure que, seguir o no les notícies als  mitjans públics regionals, era un potent mediador dels canvis en els sentiments d’identitat nacional i les preferències per la secessió. Els biaixos dels mitjans de comunicació (en les notícies i debats polítics), juntament amb la fragmentació de base del llenguatge familiar, van contribuir a exagerar els marcs de referència distintius a ambdues cares de la frontera etnolingüística: catalans i catanyols. Els canals de televisió, els diaris i les emissores sota control directe o indirecte del govern regional, que operen només o majoritàriament en llengua catalana, no només dominaren sinó que van encapsular les audiències secessionistes Això suposa un desajust evident ja que el castellà és la llengua d’ús quotidià de més de la meitat dels ciutadans catalans,[36] reflectint així el funcionament d’una “bombolla comunicativa” que alimentà la fracció secessionista: nadius de classes mitjanes i ciutadans assimilats que utilitzen la llengua catalana, gairebé exclusivament, en les seves rutines diàries i obtenen la seva opinió política sobretot dels mitjans locals.[37] Malgrat les discussions no resoltes sobre el poder relatiu dels mitjans de comunicació per incidir i modificar l’opinió social, hi ha acord sobre la seva forta influència quan les audiències són segmentades.[38]

Les xarxes socials han estat un altre vector ineludible per a la creixent diferenciació dels lligams i els afectes dins els camps unionista i secessionista, tot i que hi ha una discussió continuada sobre la seva rellevància.[39] Una anàlisi a gran escala va proporcionar una prova sòlida que durant el “referèndum” il·legal sobre la independència de Catalunya (1 d’Octubre del 2017), analitzat com a diana d’estudi, els bots socials van generar i  promoure un gran flux de continguts violents dirigits, principalment, al segment de població secessionista.[40] Prop de 4 milions de piulades Twitter, sobre aquest tema, generades per gairebé un milió d’usuaris, van ser analitzades durant dues setmanes al voltant d’aquell esdeveniment. Els resultats van indicar clarament que la pirateria social automatitzada va contribuir a agreujar un conflicte polític seriós.

Durant les crisis polítiques profundes, l’existència de escletxes etnoculturals sense segellar és un requisit ben conegut per a desencadenar una ràpida polarització i alineacions  partidistes entre comunitats veïnes.[41] La fractura a Catalunya no ha arribat al llindar d’un conflicte violent obert, tot i que les tensions foren elevades durant la tardor del 2017 i encara subsisteixen, mentre la situació es manté estancada i atrinxerada. Actualment apareixen tot tipus de friccions en diferents escenaris socials. Friccions i topades que mantenen enfrontades dues comunitats que havien gaudit d’una llarga tradició d’interaccions tolerants, amables i convivencials. Hi ha hagut preocupació que aquesta divisió social pugui provocar enfrontaments entre bàndols oposats que duguin els ingredients violents típics que sorgeixen a les societats on perduren fronteres etno-culturals sense segellar.[42]

El màxim assoliment de l’aventura secessionista catalana va ser la cristal·lització  d’una devoció intensíssima per assolir la sobirania plena, com un estat independent. Devoció que arribà a mostrar trets d’una passió romàntica col·lectiva que arrossegava un formidable segment de la ciutadania. Aquesta passió fervorosa no va encomanar-se, però, a la resta de la població catalana. Els ingredients d’auto-glorificació que duia  aqueixa passió nacionalista exclouen, per definició, altres comunitats de la regió.[43]

El moviment secessionista ha estat sistemàticament nodrit pels poders autònoms partidistes, tot responent, potser, al llarg i tenaç contenciós entre diverses formacions secessionistes per dirigir l’administració regional.[44] En la sèrie de troballes discutides ací s’han desvetllat importants pistes operatives per entendre un llarg litigi civil que ha deixat, com a principal i preocupant llegat, una comunitat profundament dividida dins d’una societat oberta i democràtica al cor d’Europa.

Nota final sobre els mètodes.

Per estudiar l’evolució canviant de les preferències de secessionistes i unionistes a la ciutadania catalana, es va treballar sobretot amb les dades obtingudes pels Baròmetres CEO (l’agència oficial de sondeigs del govern autònom), al llarg del període 2006-2019. Les grandàries de les mostres van oscil·lar entre 2500 i 1500 enquestats, tret del sondeig de tardor del 2017 que només tenia 1338 respostes. També vam utilitzar dades electorals de les darreres eleccions regionals, el 21 de desembre de 2017, per completar el panorama.

Les variables més importants foren els “sentiments d’identitat nacional” (sentiment de pertinença), les “preferències quant als vincles polítics amb Espanya”, i les “respostes afirmatives/negatives a un hipotètic referèndum legal d’autodeterminació”. Vam seleccionar els “sentiments d’identitat nacional” com a diana principal perquè es va estudiar a tota la sèrie d’enquestes CEO i no depenia de canvis en les etiquetes polítiques amb possibilitat de distorsionar els resultats.

L’assaig comença, però, esmentant els resultats CEO sobre “preferències per als vincles polítics entre Catalunya i Espanya” i el “suport/rebuig de la secessió” en un hipotètic referèndum sobre la independència (figures 1-2). Veurem més endavant els vincles d’aquesta darrera variable. Hem explorat la relació entre la variable diana (identitat nacional) amb altres com la divisió etnolingüística principal que caracteritza la ciutadania catalana. Concretament, hem considerat, per a cada sondeig, les variables qualitatives “llengua familiar/materna” i la variable binària “seguir o no les notícies en mitjans regionals públics” (TV o ràdios, sota control del govern regional). Per completar l’anàlisi, es van considerar variables de naturalesa econòmica: “ingressos nets de les llars” per a tota la població catalana i les interaccions amb els segments de llengua familiar/materna. També hem usat una variable binària “ingressos nets de la llar>3000 €/mes” i una variable qualitativa “límit de resistència econòmica en cas de crisi” i “percepció de l’evolució de la pròpia economia” en combinació amb el suport/rebuig a la secessió.

Érem plenament conscients dels límits i les restriccions que vam adoptar a les nostres anàlisi d’un fenomen òbviament multi-causal. Ens vam limitar a estudiar dependències estocàstiques importants entre variables, un treball estrictament estadístic (descriptiu i correlacional), tot i que és cert que, en aquest context, les fortes associacions estocàstiques poden suggerir explicacions plausibles, d’almenys part dels mecanismes que van donar forma a les tendències observades.

Primer estudiàrem l’evolució dels percentatges de “sentiment de pertinença” (identitat nacional), al conjunt de la població, en el període 2006-2019. A continuació, vam fer el mateix per a cada segment lingüístic principal, segons la llengua familiar/materna: el segment de llengua catalana (38,5% de la població  a l’enquesta de març del 2019), i el de llengua castellana (el 55,6 %, en aqueix sondeig de 2019). Per motius de claredat, vam decidir representar només les identitats nacionals més freqüents en tots dos grans grups lingüístics.[45]

A més, es van marcar dins els gràfics els esdeveniments històrics rellevants que podien haver estat crucials per entendre l’evolució de les variables estudiades al llarg del període. Aquests esdeveniments foren: la data en què es va aprovar una Estatut d’Autonomia (Nou Estatut 2006); la resolució de l’alt tribunal espanyol (Tribunal Constitucional-TC) que va sancionar 14 articles (sobre 223) com contraris a la constitució i va restringir el preàmbul i altres 27 articles (juny, 2010); el moment culminant de les protestes del moviment social 15M (15M Peak Protests, juny de 2011); les eleccions regionals del 25 de novembre de 2012 (25N); la consulta il·legal sobre independència del 9 de novembre de 2014 (9N); les eleccions regionals del 27 de setembre de 2015, (27S); el referèndum il·legal sobre la secessió, 1 d’octubre de 2017 (1 d’octubre) i les eleccions regionals, 21 de desembre de 2017 (21D).

També es va estudiar l’evolució dels sentiments d’identitat nacional tenint en compte no només la llengua familiar/materna, sinó una variable dicotòmica construïda tenint en compte si les notícies van ser seguides (o no) a través de mitjans públics regionals (TV3 i les emissores de Catalunya Ràdio). Vam representar l’evolució dels sentiments d’identitat nacional, dins del grup de llengua catalana: percentatges dels que se senten “només catalans”; i el mateix per al grup de llengua castellana: percentatges dels que se senten “tan  espanyols com catalans”. En els dos segments, vam obtenir gràfics similars als d’abans, tot i que van aparèixer diferències substancials entre les persones que van seguir les notícies als mitjans públics regionals i la resta.[46]

De la mateixa manera, estudiàrem l’evolució dels ingressos nets de es llars, en  la població catalana, en el període 2006-2019. Després ho repetírem per a cada segment lingüístic principal, segons la llengua familiar/materna: el català o el castellà. També vam estudiar les interaccions del suport a la secessió en un hipotètic referèndum d’autodeterminació en relació amb la llengua familiar/ materna i la variable binària ingressos nets de la llar> 3000 €/mes; així com  els sentiments d’identitat nacional en relació a altres variables. Per a totes aquestes variables hem realitzat més contrastos i anàlisis a banda dels esmentats. Els autors poden proporcionar més informació a partir de demandes específiques.

[1]Al moment d’escriure això, agost del 2019.

[2] A Espanya el “Tribunal Suprem” culmina les instàncies judicials. El “Tribunal Constitucional” és la instància més alta tant per litigis legislatius com els judicials i és equivalent al Tribunal Suprem d’altres països occidentals.

[3] Amat J (2015) El llarg procés: cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), Barcelona: Tusquets; Barrio A and Field BN (2018) The push for independence in Catalonia, Nature Human Behavior, 2, 713-715; Elliot JH (2018) Scots and Catalans: union and disunion, New Haven: Yale Univ. Press.

[4] Coll J, Molina I y Arias-Maldonado M (Eds.) (2018) Anatomia del procés, Madrid: Debate; Tobeña A (2018) Entrenched Catalonia: a secessionist venture trapped on an ethnopolitical draw, Psychology, 9, 460-471.

[5] Oller JM, Satorra A and Tobeña A (2019). Secessionists vs unionists in Catalonia: mood, emotional profiles and beliefs about secession perspectives in two confronted communities. Psychology, 10, 336-357. https://doi.org/10.4236/psych.2019.103024. S’usa la denominació “Unionistes” per al segment no-secessionista de la ciutadania, per tal de facilitar la comprensió internacional del litigi, a desgrat de les ressonàncies “negatives” que sovint se li adjudiquen en el pugilat polític local.

[6] Von Babel JJ i Pereira A (2018) The partisan brain: an identity-based model of political belief, Trends in Cognitive Sciences, 22, 3, 213-223.

[7] Mason L (2018) Uncivil agreement: how politics became our identity , University Chicago Press; Mason L i Wronski J (2018) One tribe to bind them all: how our social group attachments strengthen partisanship, Advances in Political Psychology, 39, Supp 1, 257-277.

[8] Zmigrod L, Rentfrow PJ and Robbins TW (2018) Cognitive underpinnings of nationalistic ideology in the context of Brexit , PNAS, 115, 19, E4532-E4540; Golec de Zavala A, Guerra R and Simao C (2017) The relationship between the Brexit vote and individual predictors of prejudice: collective narcissism, right-wing authoritarianism and social dominance orientation, Frontiers in Psychology, 8, 2023.  doi:10.3389/fpsyg .2017.02023.

[9] Vegeu Nota final sobre els mètodes.

[10] Cuadras-Morató X and Rodon T (2018) The dog that didn’t bark: on the effect of the Great Recession on the surge of secessionism, Ethnic and Racial Studies,  1-20; Guntermann E, Blais A, Lago I and Guinjoan M (2018) A study of voting behaviour in an exceptional context: the 2017 Catalan election study, European Political Science, doi.org/10.1057/s41304-018-0173-8; Maza A, Villaverde J and Hierro M (2019) The 2017 Regional Election in Catalonia: an attempt to understand the pro‑independence vote, Economia Política, 36, 1-18; Miley Th J (2007) Against the thesis of the “civic nation”: the case of Catalonia in contemporary Spain, Nationalism and Ethnic Politics, 13, 1-37; Miley ThJ (2013) Blocked articulation and nationalist hegemony in Catalonia, Regional and Federal Studies, 23, 1, 7-26; OEC Group (2017) La Cataluña immune al procés, SCC, Barcelona, 20th April.

(https://www.societatcivilcatalana.cat/sites/default/files/docs/La-Cataluna-inmune-vf.pdf).

.

[11] Garcia C (2013) Strategic communication applied to nation building in Spain: the experience of the Catalan Region, Public Relations Review, 39, 558-562; Oller JM and Satorra A (2017) Toward an index of political toxicity, BEIO, 33, 2, 163-182. http://www.seio.es/BBEIO/BEIOVol33Num2/index.html#86.; Tobeña A (2017a) La pasión secesionista: psicobiología del independentismo, Barcelona: EDLibros (English version “The secessionist passion”, Madrid: Funambulista Ed., 2019).

[12] Baròmetre d’Opinió Política CEO:  http://ceo.gencat.cat/ca ​​barometre/, l’agència oficial de sondeigs del govern català.

[13] Agència de Sondeigs del govern espanyol; http://www.cis.es/cis/opencm/ES/11_barometros/index.jsp

[14] Es tracta d’un paquet R dissenyat per a l’anàlisi de punts de canvi múltiples no paramètrics de dades multivariants que implementa un algorisme jeràrquic divisiu per detectar punts de canvi raonables. Més detalls a la nota final sobre els mètodes.

[15] Fins a l’estiu 2011, la pregunta de l’enquesta va demanar explícitament el “llenguatge familiar”, després del “llenguatge infantil a la família”. Aquest canvi va suposar una disminució dels percentatges de persones que van respondre “ambdues llengües” i augmentà el grup de llengua materna castellana, però no va afectar significativament altres variables dins les enquestes analitzades.

[16] S’aplicaren Anàlisis de la Covariància considerant quatre nivells per al factor Grup (determinats per la llengua familiar/materna i el seguiment o no de mitjans de comunicació públics regionals) i el Temps (anys) com a covariable, als percentatges del “sentiment de pertinença” (identitat nacional) “Només català” com a variable dependent. L’efecte del factor Grup i les interaccions van ser clars (amb un nivell de significació inferior a 0,001). Els pendents de les línies de regressió mostren els efectes diferencials dels mitjans als quatre nivells del factor Grup. A excepció del pendent entre el grup de llengua castellana que segueix notícies en mitjans de comunicació regionals públics i el grup de llengua catalana que segueix notícies en altres mitjans de comunicació, tots els altres nivells presentaven pendents molt significatives (valors p obtinguts pel mètode Tukey,  inferiors a 0,0001) .

[17] S’aplicaren  també anàlisis de covariància amb els quatre nivells per al factor Grup i el Temps (anys) com a covariable, però ara amb els percentatges de “sentiment de pertinença” (identitat nacional)  “tan espanyol com català” com a variable dependent. . Els efectes grupals  i les interaccions van ser substancials (nivells de significació inferiors a 0,001). A més, els pendents de les línies de regressió van mostrar els efectes diferencials dels mitjans per als quatre nivells del factor grup. Observeu que, a excepció del pendent entre ambdós subgrups de llengua catalana, tots els altres presentaven pendents significativament diferents (valors p obtinguts pel mètode Tukey inferiors a 0,005). Per completar l’anàlisi, es van considerar ambdues variables dependents simultàniament (MANCOVA), aconseguint que tant el factor grup, el temps i les seves interaccions fossin rellevants.

[18] Utilitzant les dades de les 13 enquestes CEO de març de 2015 a març de 2019, estimàrem la probabilitat de donar suport, eventualment, a la secessió en un hipotètic referèndum d’autodeterminació prenent només la mitjana ponderada de l’esdeveniment “respongui Sí/NO”, per cada grup segons la llengua materna, així com per seguir o no les notícies en mitjans regionals públics. La probabilitat canvià dràsticament només amb dues variables: la llengua materna i el tipus de “media” seguit. Vam obtenir una bona capacitat predictiva del suport/rebuig de la secessió mitjançant l’ús de la llei de la probabilitat total.

[19] Llaneras K (2017) El apoyo a la independencia tiene razones económicas y de origen social, El País.

https://politica.elpais.com/politica/2017/09/28/ratio/1506601198_808440.html

[20] Maza A, Villaverde J and Hierro M (2019) The 2017 Regional Election in Catalonia: an attempt to understand the pro‑independence vote, Economia Política, 36, 1-18.

[21] Cuadras-Morató X and Rodon T (2018) The dog that didn’t bark: on the effect of the Great Recession on the surge of secessionism, Ethnic and Racial Studies, 1–20.

[22] Boylan BM (2015) In pursuit of independence: the political economy of Catalonia’s secessionist movement, Nations and Nationalism, 21, 761-785.

[23] Rodon T and Guinjoan M (2018) When the context matters: identity, secession and the spatial dimension in Catalonia, Political Geography, 63, 75-87.

[24] Elliot JH (2018) Scots and Catalans: union and disunion, New Haven: Yale Univ. Press.

[25] Barrio A and Field BN (2018) The push for independence in Catalonia, Nature Human Behaviour, 2, 713-715; Elliot JH (2018) Scots and Catalans: union and disunion, New Haven: Yale Univ. Press.

[26] Crameri K (2014) Goodbye Spain? The question of independence for Catalonia, Eastbourne, UK: Sussex Academic Press; Minder R (2017) The struggle for Catalonia: rebel politics in Spain, London: Hurst and Co.

[27] Barrio A and Field BN (2018) The push for independence in Catalonia, Nature Human Behaviour, 2, 713-715; Garcia L (2018) El naufragio: la deconstrucción del sueño independentista, Barcelona: Planeta; Morel S (2018) En el huracán catalán, Barcelona: Planeta; Minder R (2017) The struggle for Catalonia: rebel politics in Spain, London: Hurst and Co.

[28] Han estat freqüents els incidents al carrer i també els institucionals sobre l’ocupació d’edificis i d’indrets públics amb símbols secessionistes (“banderes estelades” o “llaços grocs”, per exemple). Això, al costat d’amenaces i accions d’intimidació i estigmatització de persones a través de procediments diversos.

[29] Vergés-Gifra J, Serrano I and Serra M (2019) Un biaix etnicista en la política catalana?: l’efecte desigual del procés, Informe Càtedra Ferrater-Mora: Universitat de Girona; Tormos R, Muñoz J and Hierro MJ (2014) Endogenous identities? How the independence debate is reshaping Catalans’ identity, IBEI Workshop The Politics of Identity Adoption, Barcelona. http://www.cuimpb.cat/files/TormosMu%C3%B1ozHierro_EndogenousIdentities.pdf

[30] Mason L (2018) Uncivil agreement: how politics became our identity, University Chicago Press; Mason L and Wronski J (2018) One tribe to bind them all: how our social group attachments strengthen partisanship, Advances in Political Psychology, 39, Supp 1, 257-277.

[31] Bertomeus O (2018) ¿Sigue Cataluña siendo “un sol poble”?, Agenda Pública, 3, 5; Guntermann E, Blais A, Lago I and Guinjoan M (2018) A study of voting behaviour in an exceptional context: the 2017 Catalan election study, European Political Science, doi.org/10.1057/s41304-018-0173-8; Marí-Klose P (2018) Cataluña deshilachada: procesos de desintegración de una comunidad imaginada, en Coll J, Molina I and Arias-Maldonado M (Eds.) Anatomía del procés, Madrid: Debate (pp. 221-246); Maza A, Villaverde J and Hierro M (2019) The 2017 Regional Election in Catalonia: an attempt to understand the pro‑independence vote, Economia Política, 36, 1-18; Rodon T and Guinjoan M (2018) When the context matters: identity, secession and the spatial dimension in Catalonia, Political Geography, 63, 75-87.

[32] Consulteu una versió completa i molt més detallada d’aquesta sèrie de troballes presents a Oller, Satorra and Tobeña (2019) “Unveiling the pathways for the fissure among secessionists and unionists in Catalonia: identities, linguistic frontiers and media influence, Nature-Palgrave Comm., in press. La fonamentació estadística i la visualització completa de les dades i els múltiples contrastos que donen suport a l’elaboració de les figures 3-9 es poden trobar en aquest article. Proveeix una anàlisi exhaustiva del nostre estudi longitudinal amb versions més completes dels gràfics evolutius i moltes figures i taules addicionals.

[33] Miley Th J (2007) Against the thesis of the “civic nation”: the case of Catalonia in contemporary Spain, Nationalism and Ethnic Politics, 13, 1-37; Miley Th J (2013) Blocked articulation and nationalist hegemony in Catalonia, Regional and Federal Studies, 23, 1, 7-26.

[34] CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), http://www.cis.es/cis/opencms/ES/index.html).

[35] Vergés-Gifra J, Serrano I i Serra M (2019) Un biaix etnicista a la política catalana ?: l’efecte desigual del procès, Informe Càtedra Ferrater-Mora: Universitat de Girona.

[36] EULP2018: Enquesta Usos lingüístics de la població, Institut Estadístic Catalunya. https://www.idescat.cat/pub/?id=eulp

[37] Barrio A and Field BN (2018) The push for independence in Catalonia, Nature Human Behaviour, 2, 713-715; Crameri K (2014) Goodbye Spain? the question of independence for Catalonia, Eastbourne, UK: Sussex Academic Press; Coll J, Molina I y Arias-Maldonado M (Eds.) (2018) Anatomía del procés, Madrid: Debate; Miley Th J (2007) Against the thesis of the “civic nation”: the case of Catalonia in contemporary Spain, Nationalism and Ethnic Politics, 13, 1-37; Miley ThJ (2013) Blocked articulation and nationalist hegemony in Catalonia, Regional and Federal Studies, 23, 1, 7-26; Tobeña A (2017a) La pasión secesionista: psicobiología del independentismo, Barcelona: EDLibros (English version “The secessionist passion”, Madrid: Euromind-Funambulista Ed., 2019).

[38] Quattrociocchi W, Conte R and Lodi E (2011) Opinions manipulation: media, power and gossip, Advances in Complex Systems, 14, 567–586; Quattrociocchi W, Caldarelli G and Scala A (2014) Opinion dynamics on interacting networks: media competition and social influence, Scientific Reports, 4, 4938; Shoemaker E and Stremlau N (2014) Media and conflict: an assessment of evidence, Progress in Development Studies, 14, 2, 181–195.

[39] Jost JT, Barberá P, Bonneau R, Langer M, Metzger M, Nagler J,Sterling J and Tucker JA  (2018) How social media facilitates political protest: information, motivation and social networks, Advances in Political Psychology, 39, 1, 85-118; Balcells J and Padró-Solanet A (2019) Crossing lines in the Twitter debate on Catalonia’s independence, The International Journal of Press/Politics, doi.org/10.1177/1940161219858687; Guerrero-Solé F (2017) Community detection in political iscussions on Twitter: an application of the retweet overlap network method to the Catalan process toward independence, Social Science Computer Review,  35, 2, 244-261.

[40] Stella M, Ferrara E and De Domenico M (2018) Bots increase exposure to negative and inflammatory content in online social systems, PNAS, 115, 12435-12440.  doi: 10.1073/pnas.1803470115.

[41] Alvarez-Gálvez J, Echavarren JM and Coller X (2018) Bound by blood: the ethnic and civic nature of collective identities in the Basque Country, Catalonia and Valencia, Nations and nationalism, 24, 2, 412-431; Esteban J and Ray D (2008) On the salience of ethnic conflict, American Economic Review, 98, 5, 2185-2202; Esteban J, Mayoral L and Ray D (2012) Ethnicity and conflicts: theory and facts, Science, 336, 858-865; Horowitz D (2001) The deadly ethnic riot, Berkeley: University of California Press.

[42] Esteban J and Ray D (2008) On the salience of ethnic conflict, American Economic Review, 98, 5, 2185-2202; Esteban J, Mayoral L and Ray D (2012) Ethnicity and conflicts: theory and facts, Science, 336, 858-865; Horowitz D (2001) The deadly ethnic riot, Berkeley: University of California Press; Lustick IS, Miodownik D and Eidelson RJ (2004) Secessionism in multicultural states: does sharing power prevent or encourage it? American Political Science Review, 98, 209-229;  Qvortrup M (2014) Referendums and Ethnic Conflict, Philadelphia: University of Pennsylvania Press; Sidanius J, Feshbach S, Levin S and Pratto F (1997) The interface between ethnic and national attachment: ethnic pluralism or ethnic dominance? The Public Opinion Quarterly, 61, 1, 1, 102-133; Sorens J (2005) The cross-sectional determinants of secessionism in advanced democracies, Comparative Political Studies, 38, 304-326.

[43] Tobeña A (2017a) La pasión secesionista: psicobiología del independentismo, Barcelona: EDLibros (English version “The secessionist passion”, Madrid: Euromind-Funambulista Ed., 2019).

[44] Barrio A and Rodríguez-Teruel J (2017) Reducing the gap between leaders and voters? Elite polarization, outbidding competition, and the rise of secessionism in Catalonia, Ethnic and Racial Studies 40, 10), 1776–1794; Cornago-Bonal L, Padilla J and Villa-Llera C (2019) From mutual need to growing rift: Catalan nationalism and the Spanish government, Policy Network, policynetwork.org/wp-content/uploads/2019/04/Catalan-paper_FINAL.pdf

[45] Vam afegir bandes de confiança suaus, del 95%, basades en un model additiu generalitzat (GAM) implementat mitjançant el paquet R mgcv (Wood et al, 2016; Hastie i Tibshirani 1990). Per identificar els punts de canvi importants, detectats a la sèrie, usàrem el paquet R ecp dissenyat per a l’anàlisi de punts de canvi múltiples no paramètrics de dades multivariants (James i Matteson 2013, 2014), que implementa un algoritme jeràrquic divisiu per detectar els punts de canvi raonables, mitjançant un mètode de bisecció i una prova de permutació. Treballàrem a un nivell de significació 0,05 i exigint almenys sis observacions, entre 1,75 i 2 anys, entre punts de canvi. Els punts de canvi obtinguts amb aquest enfocament s’indiquen com a línies vermelles verticals a les figures. Aquests punts de canvi es van obtenir utilitzant el perfil complet dels sentiments d’identitat nacional dels grups: des dels que s’auto-consideren “només espanyols” fins als que s’auto-diagnostiquen com “només catalans”, inclosa també la classe de DK/NA (no saben o no responen). Per tant, són resultats multivariants, tot i que la sèrie va mostrar l’evolució dels perfils principals per a cada segment lingüístic.

[46] Addicionalment, analitzàrem aqueixes dades, a mode d’aproximació, a través de la perspectiva de l’Anàlisi de la Covariància (ANCOVA) i també d’una versió bivariada de MANCOVA. Observeu que hi havia dues fonts d’atzar: una corresponent al procediment de mostreig i una altra corresponent als esdeveniments polítics i comunicatius al llarg del període: vam utilitzar un model lineal com a manera senzilla de tractar ambdues fonts de variabilitat, només com a aproximació, introduint el Temps (en anys, des del 2006) per intentar captar tendències potencials i comprovar l’adequació global de l’enfocament examinant la sortida estàndard subministrada per la funció lm de les estadístiques del paquet R. També proporcionem gràfiques que il·lustren la dependència de les identitats  “només català” i “tan espanyol com català”, respecte a la covariació amb el temps, en cadascun dels quatre nivells determinats per tots dos factors. Els canvis aparents d’aquests grups determinats per la llengua familiar/materna i per seguir o no les notícies a través de mitjans regionals públics són altament significatius. Es poden proporcionar molts més detalls sota demanda.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú