El Partit Popular va guanyar les eleccions per majoria absoluta el novembre de 2011. Des de juliol de 2011 la Corporació RTVE es trobava sense president després de la dimissió d’Alberto Oliart per motius personals, i els membres del Consell s’alternaven cada mes en presidència interina esperant la constitució del nou Parlament. Per nomenar un nou president es requeria una majoria qualificada de dos terços del Congrés, la mateixa que per renovar el consell. Durant les legislatures anteriors s’havia fet per un amplíssim consens, des de l’aprovació de la nova llei de RTVE de 2006. Després d’algun intent de negociació amb el PSOE, l’abril de 2012, sis mesos després de les eleccions, el govern de Mariano Rajoy va anunciar una reforma “exprés” per la via del decret llei, i va modificar la Llei de la Corporació.
A partir de l’entrada en vigor de la reforma, n’hi havia prou amb majoria absoluta per a nomenar el president i renovar el Consell. De passada, va fulminar el model de consell d’Administració, traient-li de fet les seves funcions de control i gestió de la corporació de RTVE. Tot el poder quedava en mans del nou president, nomenat directament pel Govern, ja que el PP tenia majoria absoluta a les Corts. Adéu a la pluralitat dels mitjans públics audiovisuals de titularitat estatal.
RTVE mai s’ha recuperat d’allò. Va perdre el lideratge d’audiència el març de 2012 i des de llavors no ha tornat a ocupar el primer lloc, sinó el tercer o el quart en algunes comunitats autònomes.
El PSOE d’Alfredo Rubalcaba (en pau descansi) va qualificar aquella reforma de “cop institucional” totalment injustificable i una “retallada intolerable a la llibertat d’expressió”. Al meu entendre, tenia tota la raó.
Doncs bé, el govern bipartit de PSOE-Podem pretén fer ara el mateix amb el poder judicial, per això ha estat seriosament advertit des de Brussel·les.
És cert que el Partit Popular ha bloquejat les negociacions per renovar el CGPJ, òrgan de govern dels jutges, que recordem, no forma part estrictament del Poder Judicial, però té a les mans la capacitat de nomenar o renovar els magistrats del Tribunal Suprem, o dels presidents dels tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes. El bloqueig és també intolerable, i cal denunciar-ho públicament.
Però la solució no pot ser una reforma de la llei, de dubtosa constitucionalitat, consistent a modificar la majoria qualificada de 3/5 per nomenar una part del Consell, i rebaixar-lo a majoria absoluta. Recordem que l’article 122,3 de la Constitució exigeix aquesta majoria de 3/5 per al nomenament dels 8 membres designats pel Congrés i Senat entre advocats i juristes de reconegut prestigi. Els 12 membres restants, que forçosament han de ser jutges o magistrats, perdrien tota legitimitat davant aquests 8 si fossin nomenats per una majoria menys qualificada. És de sentit comú.
Entenc que està en joc el control del Tribunal Suprem, al qual els partits han cedit la solució d’alguns problemes que haurien d’haver solucionat per la via política. I a qui correspon jutjar els aforats. Aquesta és la clau de tot. I potser estaria justificat limitar les competències d’un CGPJ en funcions, com passa amb tots els governs en funcions. Però rebaixar la majoria de 3/5 és gravíssim, suposa un atac en tota regla a l’Estat de Dret, a la divisió de poders i a la ja prou injuriada independència judicial .
Una estocada mortal. I un error imperdonable en un govern autodenominat progressista.
Aquestes reformes les carrega Satanàs i algun dia es poden girar en contra de qui les promou. Al final, serà veritat que quan arriben al poder tots són iguals. Els uns i els altres. La seva única obsessió és mantenir-se al govern i controlar totes les institucions, sigui la televisió pública o el poder judicial.
